Pep Velasco i Xavier Cartanyà (Figa Flawas) se’ls reconeix només enfilar el carrer. Després de veure els videoclips del seu nou disc "La Calçotada", plens de colors, d’alegria i festa, me'ls esperava a ells iguals. Arriben cansats, però porten una setmana plena d’entrevistes i un nou disc d’una vintena de cançons a l’esquena. Mentre en Ricard, fotògraf de Nació, els hi fa les fotos, la Júlia, la seva representant del segell Halley Music m’explica que estan molt il·lusionats per l’estrena del seu segon disc, però que han estat unes setmanes molt intenses.
L’entrevista la fem a la terrassa del restaurant Belvedere, una cocteleria de la Barcelona preolímpica dels 80. En Pep amb robes amples i en Xavier amb una gorra de beisbol de pelfa destaquen en aquest espai tan emblemàtic. Tant de bo acabin fent una copa amb els avis ben vestits que s’oculten al seu interior. Perquè si per alguna cosa se’ls coneix és per saber modernitzar els clàssics com ningú.
El cansament amb què arriben els creadors de la bachata catalana desapareix només començar l’entrevista. Tan bon punt els començo a preguntar sobre els estils musicals, la feina que hi ha darrere de cada cançó i el procés creatiu que hi ha a les lletres, comencen a brillar. El treball de producció que no veiem quan sentim les famoses cançons de Mussegu, Xalalà o Diabla és el que més els fa gaudir, i es nota.
Anem pel principi, les vostres arrels: Sou de Valls i el disc es diu "La Calçotada". Què voleu transmetre amb el títol? Ens convideu a casa?
Pep Velasco (P.V): Sí. Hem fet un disc per convidar tothom a l’Alt Camp, a Valls, per viure “La Calçotada”.
Comenceu el disc amb La Salsa, la part més important de tota bona calçotada, segons molts catalans. Ho és per vosaltres també?
Xavier Cartanyà (X.C): No sé si seria la més important. La col·loquem la primera per element cronològic, és el que fas abans d'una calçotada. Arrenquem amb La Salsa i tanquem amb un Vermutillu, que no seria el més típic. El Vermutillu hauria d'anar al segon, però ho fem per convidar-te a tornar a començar el disc.
Entre La Salsa i el Vermutillu trobes moments de felicitat, d'alegria, de compartir, que potser serien els moments que més s'associarien a una calçotada típica de story d'Instagram. Però, també moments de reflexió i de més introspectiva. En una jornada llarga, com és una calçotada, pots tenir aquests moments de bajona, quan et baixa la beguda, potser, si t’has begut una birra.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
Presenteu el disc amb 4 Kissus i dimarts decidiu tirar Si tu m’ho demanes. Per què escolliu aquestes cançons per estrenar i no unes altres?
P.V: Són dues cançons molt diferents. 4 Kissos ja la teníem pensada com a single, i Si tu m'ho demanes és una manera de demostrar que ve un disc que no seran coses fàcils de moure a nivell mainstream o de ràdios. És una manera d’avisar-vos que estarem més oberts a la investigació, a quelcom més profund nostre.
Darrere de La Calçotada també hi ha un treball d’imatge i color molt heavy. Per exemple, 4 Kissus, l’heu rodat amb el Liam D i amb pel·lícula de 16 mm. Com ha estat això?
V.P: El color de tot el disc és molt guai, pel que fa al material audiovisual hem intentat que tingui tot cohesió i sentit i que estigui tot ambientat en una calçotada. La producció cinematogràfica del disc és senzilla, acompanya les cançons. No hi ha tant de curro com el desplegament que va significar gravar 4 Kissus.
"La gràcia del projecte ha estat que no tenim límits estilístics per crear i ho hem tocat gairebé tot"
X.C: La resta del disc no són videoclips com a tal. Són més com un visualizer que no lopeja en cap moment. És una peça íntegra, però reduïda per dividir-la en les diferents cançons.
Per vosaltres com ha estat gravar-lo?
P.V: Va estar molt guai, perquè vam organitzar una calçotada de veritat. Entre la ficció i la realitat que estàs realment entre col·legues, però estàs tota l'estona atent per gravar-ho tot.
X.C: A més, era la primera de novembre. Ens va costar trobar calçots, perquè encara no n'hi havia al mercat. Vam haver d'anar a la Unió de Pagesos de Valls i ens van cedir els primers que treien, que eren una mica més petits, més verds, però estaven bons iguals.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
Al disc hi ha una gran varietat d’estils musicals. Els esperats pop i reggaeton, però també rap, rumba, techno i, fins i tot, música brasilera. Què us inspira per crear?
P.V: La gràcia del projecte també ha estat aquesta. No tenim límits estilístics, estem contínuament buscant noves maneres de fer. Ens encanta descobrir música. És un joc, el joc de posar-se a la pell de desenes d’estils musicals.
N'hi ha que no hem pogut tocar fins ara perquè no podíem accedir-hi, perquè no som una banda de músics o no teníem mitjans per gravar, però ara sí que hem pogut fer alguns salts qualitatius en aquest aspecte. Altres simplement és estilisme, jugar amb el sampling i la producció musical. Hem ampliat horitzons i hem investigat noves coses.
“Fer una cançó de pop o reggaeton no és fàcil”
X.C: A nosaltres l'etiqueta versàtil, és de les poques etiquetes que ens agraden. Teníem clar que volíem que aquest disc demostrés i que en un futur vagin a “La Calçotada” i els demostri aquesta versatilitat i el que podem arribar a fer. Dins d’aquest disc, potser no t’agrada tot, però arribarem a un públic molt ampli.
A Desbocat parleu de festa i hi ha tres estils musicals clars: al principi pop, després reggaeton i al final techno. Això és una mica el camí que fa la música ara mateix a les discoteques, comencen punxant pop, al mig posen reggaeton i per acabar techno. Us heu inspirat en això per fer Desbocat?
P.V: Ostres. Realment no, però està molt guai la lectura que fas.
X.C: El tema aquest, primer era un reggaeton. Després va passar a ser íntegrament pop, com el que és ara a l'inici. D’últimes ja va ser una fumada i vam posar la part de techno, vam mantenir el reggaeton i va quedar així. Encara que el nostre inconscient, estava pensant en el que dius tu.
P.V: Sí, la teva teoria és perfecte. Te la comprem, la utilitzarem a altres entrevistes.
(Riuen) Tota vostra. Amb això us volia preguntar per la feina que hi ha darrere de cada cançó, perquè a vegades es dona per fet que produir pop o urbà és més fàcil, però si analitzem les vostres cançons, veiem tot el que hi ha: idees, instrumentalització, jocs amb les lletres…
P.V: La feina està que som molt exigents. Hi treballem moltes hores. Hi ha moments que no ens convenç alguna cosa i ens posem molt tossuts, però hi ha d’altres que tot surt més fàcil.
X.C: Però no és fàcil, eh, fer una cançó de pop o de reggaeton. Que ho provi algú i que vegin…
“Amb el rap d'
Es Ven parlem del que ha suposat per nosaltres entrar a la indústria musical, sentir-se exposat” P.V: Sí, realment el repte és trobar el ritme i la manera d'enganxar la gent. A més, que mai estàs segur, no saps si funcionarà.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
Obro un altre meló: Raimon, un dels membres més representatius de la música en català. Heu decidit introduir Al Vent al vostre disc però pervertint-la una mica.
P.V: Primer neix la idea del sample. Busquem un en català que tingui gràcia, que sigui interessant. Trobem Al Vent, i comencem a treballar-hi. Un joc molt conegut del sample és dessituar el que sents amb el que era al principi. L'exemple més clar que hi ha avui dia és el de Bizarrap, que realment no diu "Bizarrap", és un vídeo del jugador de l’NBA Kawhi Leonard dient “It’s a wrap”.
D’alguna manera, neix el joc de paraules de Al Vent amb Es Ven i és d’aquí d’on neix la lletra. Amb el rap de Es Ven parlem del que ha suposat per nosaltres entrar a la indústria musical, sentir-se exposat i estar cada vegada més immersos en aquest món.
Us sentiu vulnerables en alguns moments de la carrera?
X.C: Quan veus certes coses a Twitter, depenent del moment que tu estiguis personalment, et poden afectar més o menys, però és part de la professió.
P.V: Constantment ens sentim vulnerables. El que a la gent li interessa avui, potser demà ja no.
A Mala Sang parleu també d’això, però des d’un to més crític.
P.V: Sí, per mi Mala Sang és aquell moment en què et poses a criticar, on treus la conversa que se’t sent, on surten les coses. També perquè volíem tocar aquests gèneres, el drill i el trap. En aquesta cançó tenim el Bordas i el Compte, que són dues persones amb qui hem anat trobant-nos des del principi.
X.C: No hi ha ningú millor per fer un drill que Pep Compte i Pol Bordes per la part trapera.
“Nosaltres cantem com parlaríem en una taula amb els amics. Nosaltres ens expressem com ens agrada sonar”
P.V: Hem volgut treballar amb ells també per entrar en aquesta tessitura xulesca, una mica d’ofés. El que passa és que nosaltres no som d'aquest tipus de gent, per això hem hagut de crear un ambient diferent dins del disc per fer-ho.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
Creieu que cantar en català és una responsabilitat?
X.C: No. L’altre dia ens deien que no podíem utilitzar “rato”, que havíem de dir “estona”. Si aquest noi estigués amb un amic que digués “rato” en una conversa normal, el corregiria? Jo crec que no. Nosaltres cantem com parlaríem en una taula amb els amics.
P.V: Si sortís el Tomàs Molina a parlar sobre el temps i digués castellanismes o barbarismes, seria incorrecte. Però per què és incorrecte si estem fent una cançó?, no és contingut que literari, és transmissió oral. Encaixa en un sentit artístic i nosaltres ho fem des d’aquí. Des que ens quadra vocalment, pel tipus de fonema, per la manera d'expressar-nos. Nosaltres ens expressem com ens agrada sonar.
X.C: Corregim coses, òbviament, però si ho corregíssim tot, segurament no arribaríem a la gent de la nostra edat.
Parlant de llengua: l’italià. Heu fet Il mio canto d’amore, inspirant-vos en el gran Luccio Battisti.
X.C: Un capritx del Pep.
P.V: Sí, aquesta cançó és un capritx meu. Havia de tenir un altre moment, però al final se situa aquí. Tenim de referència Il mio canto libero de Battisti, però no té res a veure amb Battisti ni amb el contingut de la seva cançó. La titulem així com dient “sí, sí, està en italià i va d'amor”.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
Ara que treus el tema de l’amor. Al disc n’hi ha molt, d’amor, també desamor i relacions tòxiques. Quina part de veritat o experiències personals amaguen aquestes històries?
X.C: Quasi sempre neix d’alguna cosa real.
P.V: Sempre parteixes de vivències, però sempre has de trobar el camí perquè la cançó tingui sentit en si.
Hi ha cançons en aquest nou disc que ja coneixem i que han funcionat molt bé. Què espereu de les noves?
P.V: Cada setmana canviem d’opinió.
X.C: És millor no pensar-hi molt. Sabem més el que no ho petarà pel que fa als números. Vaja, em semblaria molt estrany que Il mio canto d’amore ho petés.
“Ens ha quedat una col·laboració pendent amb 31 FAM”
P.V: Al final hem publicat tota aquesta música, perquè és un moment on podem treure un disc llarg perquè la gent que ens ha seguit fins ara tingui molta txitxa dels Figa Flawas.
Teniu alguna preferida?
P.V: La meva és Xampany i galetes.
X.C: Eh... Desbocat.
Són també les meves preferides. Umami també m'agrada molt. La lletra és molt divertida.
P.V: És que Umami és molt divertida, a mi m'encanta. Em sembla dolça, però com de sucre, no de ser romàntica. La lletra és molt còmica i explícita. A més, Umami havia de ser una col·laboració, però es va quedar pendent i vam dir, doncs, ens posarem més porcs amb la lletra.
Amb qui era la col·laboració?
X.C: No es va plantejar al final, no la vam proposar.
Us ha quedat alguna col·laboració pendent?
P.V: Sí, amb 31 FAM, però ha quedat pendent, esperem treballar amb ells en algun moment.
Figa Flawas durant l'entrevista amb Nació Foto: Ricard Novella
I amb algú amb qui us agradaria col·laborar?
P.V: Últimament he pensat en La Ludwig Band. Podria sorgir alguna cosa molt xula.
X.C: Jo amb l'Escolania de Montserrat. (riuen)
P.V: És molt difícil gravar un cor. A Si tu m’ho demanes vam treballar amb un cor de nens de l’escola municipal de Valls i va ser molt difícil.
X.C: Els vam gravar en grups de 15 en 15, però el problema era que si un et desafinava, ja no et servia aquella gravació.
P.V: Sí, però les professores ho van fer superbé i els nens venien amb moltes ganes.
Teniu dates de concerts ja confirmades per aquest 2023, però n’esperem noves ara que estreneu disc?
X.C: Arrenquem el 6 d'abril a La Mirona, a Girona, on encara queden unes poques entrades. El 20 d’abril tenim l’Apolo, que ja està tot venut i durant l’any diversos festivals confirmats i altres concerts que encara no s’han anunciat.
