26
de març
de
2024, 09:15
Actualitzat:
9:16h
Si els darrers anys Hollywood ha deixat clara una cosa és que els vuitanta van ser anys molt feliços. Entenc, com a persona que no existia en aquella dècada, que les ombreres, el cabell crepat, i la presidència de Ronald Reagan deu ser l’equivalent al paradís per a la majoria de senyors amb vestit i corbata que regnen a les multinacionals en què s’han convertit els estudis de producció cinematogràfica —segurament perquè és l’època en què ells eren més joves, més blancs, i més guapos, i podien fer el que volguessin sense que ningú els ho retragués. I d’aquí aquest afany per tornar, desesperadament, a aquelles cintes que un cop van fer tan feliç a tanta gent.
El que aquests executius semblen no entendre és que aquests films van causar un impacte en l’espectador i en la història del cinema perquè eren originals, frescos, divertits i atrevits. Perquè no hi havia cinquanta senyors canosos posant peròs als guions, ni decidint aleatòriament directors sense talent —o, si n’hi havia, dissimulaven les seves pobres eleccions molt millor. I el que segur que no han entès aquests senyors que ocupen les oficines de Hollywood és que reviure aquells temps és tan difícil com poc creatiu. I que els revivals, reboots, refregits que plaguen les cartelleres d’avui dia han de viure d’aquest mateix esperit creatiu que als vuitanta va causar furor si volen ser alguna cosa de profit.
Poques pel·lícules d’aquest caire ho han aconseguit. Però si una havia assolit els nivells d’atreviment, creativitat i gosadia perfectament barrejats amb l’homenatge i la nostàlgia era Ghosbusters: Afterlife, la seqüela del 2021 al clàssic ideat per Dan Aykroyd i Harold Ramis l’any 1984. Ajudava que el film quedés en família i fos una celebració al prodigi cinematogràfic que havien aconseguit Aykroyd, Ramis, Bill Murray, Ernie Hudson i el seu director, Ivan Reitman —un film tan icònic que la seva indumentària i les seves bromes encara ara perduren amb total naturalitat. Afterlife, dirigida pel fill de Reitman, Jason Reitman (Juno, Up In The Air...), era una oda no només al seu pare —ara ja difunt— sinó sobretot a Ramis, mort uns anys abans, i a partir del qual s’assentaven les bases per conèixer un nou elenc de personatges encarnats per Paul Rudd, Carrie Coon, Finn Wolfhard i McKenna Grace. El més difícil d’un reboot, Reitman Jr. ho va aconseguir amb molt bona nota: construir un llegat de personatges interessants, divertits, atractius, que no només fossin un homenatge al que venia abans, sinó que també funcionessin per fer-nos la boca aigua sobre el que podia venir després. És precisament per això que és rematadament frustrant que no hagin sabut què fer-ne amb aquesta seqüela de la seqüela, Ghostbusters: Frozen Empire.
En aquesta segona entrega de la renovada saga, la família Spengler s’ha tornat a mudar a Nova York d’Oklahoma —per motius que desconeixem i que la pel·lícula no s’esforça en explicar— i ha agafat el relleu dels Caçafantasmes originals: salvar la ciutat de Nova York del perill que suposen, no es podia saber, els fantasmes. Per què, exactament, han tornat els fantasmes a la ciutat després de 30 anys tampoc s’explica. I ho perdonem. De la mateixa manera que tampoc mostren interès a justificar que dos personatges secundaris lligats a Oklahoma estiguin, també, a la Big Apple. Però ho perdonem, sí. Perquè Ghostbusters mai ha estat la icona cinematogràfica que és per les seves trames i guions meravellosament tancats. I quan un estrany ens desconegut amenaça amb gelar la ciutat, ens ho empassem sense problemes i tirem milles.
Aquest no és el principal problema de la pel·lícula. Tant de bo ho fos. L’error principal és molt més rematadament frustrant que aquest. Perquè fa la sensació que els guionistes —i tot i que aquí Reitman Jr. ha abandonat la mirada rere la càmera, no ha abandonat el crèdit com a escriptor— saben què han de fer amb els seus personatges, però no hi creuen prou. No s’atreveixen a fer-ho. En el primer acte de la cinta, les dinàmiques entre els membres de la família estan plantejats meravellosament: Phoebe (una McKenna Grace que resulta el més atractiu del film), ha trobat el seu camí com a Caçafantasma i s’ha de confrontar amb una llei que no li ho permet mentre gestiona la seva relació tempestuosa amb la seva mare (Carrie Coon), a qui considera inferior pel seu interès nul en la ciència; Gary, el personatge de Paul Rudd que és el nouvingut de la família, ha de trobar com encaixa dins d’una dinàmica que li resulta estranya —no és el pare de les criatures, però es creu prou madur per assumir la responsabilitat—; i Trevor (Finn Wolfhard), conviu amb la sensació de ser el germà tonto que no serveix per res i no té clar què vol fer amb la seva vida. Els ingredients estan allà, plantats talentosament per estirar dels diversos fils i aprofundir en unes relacions que ja ens van enamorar i emocionar en la primera entrega. I la pel·lícula et tempta, et deixa la mel als llavis, i després te la treu violentament ignorant absolutament totes les qüestions interessants que planteja.
En el seu lloc, opta per farcir-se de personatges secundaris tan intranscendents que una simple relectura del guió els hauria expulsat de la narrativa —si, traient un element tan bàsic com una frase de diàleg, les seves trames es tornen del tot inútils, s’han de retallar— i de referències nostàlgiques a les pel·lícules originals que no aporten absolutament res de profit al film en si mateix. La pel·lícula acaba estant tan atapeïda, que s’oblida completament dels seus protagonistes, ignorant-los durant seqüències llarguíssimes en què es dona prioritat a altres personatges que ni ens interessen, ni ens interessaran mai. I en comptes de tirar pel cor, pel relat intimista malgrat la colossal envergadura humorística intrínseca de la saga, com ja havien fet a Afterlife, es deixen perdre en escenes buides típiques del blockbuster mainstream i acaba resultant una història sense fons, sense emoció, i tan superficial com qualsevol altra. I mira que era fàcil fer-ho bé. Mira que ho sabien els seus guionistes.
És especialment frustrant perquè la resta d’elements de la pel·lícula funcionen de conya. L’humor, recuperat de l’original amb mestria a Afterlife, continua impecable, amb tanta mala llet i atreviment com als vuitanta. Rudd, un dels grans genis de la comèdia cinematogràfica dels últims vint anys, està especialment eloqüent i divertit, i cap de les seves bromes acaben amb el silenci incòmode del públic. La direcció, tot i no ser tan inspirada com la dels Reitmans, funciona prou bé, i els efectes visuals —un element tan important per vendre la ficció en la qual es basa la pel·lícula— estan perfectament aconseguits. I la nostàlgia, forçada amb calçador més que a Afterlife, no resulta del tot incòmoda a excepció de dues o tres escenes que potser ens podríem haver estalviat tots plegats.
El resultat és un divertimento d’estiu en plena primavera que serveix per matar unes quantes neurones durant una hora cinquanta minuts, però que manca d’un veritable sentit estètic, emocional i profund. I l’hora és especialment greu i decebedora, venint d’una primera entrega tan exhilarant que gairebé em deixa plorant a llagrimot en el seu clímax. Si la resta de films de la saga han de ser així, per mi, podem xapar la paradeta. Els reboots només tenen sentit si hi ha algú disposat a jugar-se-la una mica al darrere. Si no, no cal que truquem ningú perquè vingui a mirar el so estrany que he sentit a les golfes de casa i que sospito podria ser un fantasma verd i llefiscós.