Si Apple TV+ ha destacat per alguna cosa en la particular Cursa de les Plataformes que ha envoltat la producció televisiva —i cinematogràfica— dels darrers anys és per la seva aposta per l’originalitat. I mira que no era un convenciment fàcil de tenir per una plataforma que va néixer relegada —és de les darreres a aparèixer— i que havia de competir contra gegants com Netflix, HBO i Disney Plus. L’aposta segura, l’econòmicament viable i la que deixava tranquils i contents els inversors era la de produir contingut barat, fàcil de consumir, que enganxés la gent i que si de cas, de la qualitat, ja en parlaríem més tard. Però no. La versió televisiva de l’iPhone ha apostat calés —molts, en alguns casos— per produccions que innoven, que van més enllà, amb premisses esbojarrades i sovint de difícil digestió que es basen en la ciència-ficció i en la fe absoluta de l’espectador. I entre les posicions top de les llistes del millor de cada any, sovint se n’han col·lat algunes de les seves: Severance, Ted Lasso, The Morning Show, i, aquest any, se li sumaran Masters Of The Air i, sens dubte, Sugar.
El neo-noir que lidera Colin Farrell —que està fora de sèrie, per cert— té prou ingredients per cridar l’atenció de qualsevol que es consideri sibarita televisiu —que, després, Apple TV sàpiga promocionar bé els seus productes ja és un altre tema. Un detectiu privat, d’abast internacional però amb seu principal a Los Angeles, és contractat per un dels productors més importants de Hollywood per trobar la seva neta, que ha desaparegut. No sembla que a la jove, d’una família de rics desestructurada pels calés i les drogues, la trobi a faltar gaire el seu entorn, però el seu avi sospita que hi ha alguna cosa que no quadra. I a través d’una veu en off, un posat seriós però calmat i amable, i un seguit de referències inesgotables al cinema nord-americà dels 50, Farrell (l’investigador John Sugar, que bateja la sèrie) s’endinsarà en els secrets familiars del Hollywood contemporani.
La idea de veure cine (tele) noir en ple 2024, amb smartphones i cotxes elèctrics i el moviment Me Too és el que t’atrapa del primer capítol. És un punt de partida narrativament típic, fins i tot esgotat, però que a través del format i l’estil, promet ser alguna cosa més. I com que l’estil està tan ben aconseguit, amb una fotografia a mig camí entre la modernitat i el cinema clàssic, que juga amb el muntatge per incrustar escenes de films de l’època i fer paral·lelismes amb els nostres protagonistes, els trenta minuts de capítol es fan curts. La direcció n’és l’absoluta responsable: les apostes de Fernando Meirelles —que, per cert, aquest any està de celebració perquè també està a punt d’estrenar The Sympathizer a HBO Max— són fantàsticament agosarades. Trenca amb les convencions, se salta l’eix, munta per separat imatge i so, trastoca la concepció de l’espectador del que ha de veure a la pantalla. Però tot està tan pensat, que el resultat que provoca en l’espectador és el somriure divertit que se’t queda quan baixes de la Stampida i el teu vagó ha guanyat la cursa.
Però si només ens haguéssim de guiar per l’estil visual, no passaríem del primer capítol. Un cop superat el xoc inicial de l’atreviment, hi ha d’haver substància en el que la sèrie proposa. I una trama suada, per molt ben embolcallada que estigui, podria ser més soporífera de veure que Frenkie De Jong creuant tot el camp amb la pilota als peus. Aquí és on la sèrie excel·leix, on es gradua, on passa de ser una bona sèrie a una de les que més atrapa de l’any. El domini del ritme, de la revelació justa d’informació, del desenvolupament de les dinàmiques de personatge reflectint el dibuix d’un protagonista més torturat del que aparenta, arrodoneixen una experiència absolutament immersiva —Déu em perdoni l’expressió digna de la cultura tecnològica del cryptobro— que et captiva des del primer a l’últim minut.
Ara bé, no tot poden ser flors i violes. I escric les pròximes línies amb la supèrbia avantatgista de qui ha vist tots els capítols abans d’hora, sabent que d’aquí uns mesos tothom —llegiu: els quatre gats que li donaran una oportunitat a la sèrie— estarà liant-la a Twitter després de veure el capítol sis. I jo us miraré amb un somriure xulo i us diré: jo ja us vaig avisar. Perquè hi ha trucu. Hi ha plot twist. Hi ha gir inesperat dels esdeveniments que no desvetllaré però que no deixarà ningú indiferent. Una sorpresa que generarà molt rebuig, o moltíssima admiració. El Dembélé dels xocs argumentals. Un cop de volant tan brusc que sembla digne de la millor sessió d’escriptura patrocinada per la droga més forta que hi hagi ara al mercat si no fos perquè, en mirar enrere, t’adones que la sèrie t’havia deixat caure les engrunetes perquè tu, Hansel i Gretel, les anessis seguint. I has estat tan mandrós i has confiat tan poc en la sèrie, que la plantofada t’ha sortit del no-res. I a mi, això, m’ha fet xalar. Poques coses molen més a la vida del crític televisiu i cinematogràfic que quan una obra et fot una hòstia en tota la cara amb la mà oberta i t’adones que la culpa és teva.
A alguns els decebrà, a d’altres —com a mi— els semblarà que els has de tenir tan ben posats per colar-ho, que només se’t poden fer reverències. Sobretot perquè la sèrie, en comptes de tirar pel clixé i fer el que qualsevol altra sèrie hauria fet —deixar-se endur per la nova idea i regenerar-se per complet fins que es converteix en un producte del tot irreconeixible— manté l’status quo total fins al final. La sèrie no muta, ni es busca un camí paral·lel, ni es regala en l’astúcia de la seva pròpia sorpresa. Simplement, tira endavant, aquí no hi ha res a veure vagin passant, i culmina de manera fidel i intel·ligent. Prometent una segona temporada que, malgrat tot, no sé si miraré. Al cap i a la fi, hi ha sèries que es mereixen ser minisèries. I això, per molta aposta per la creativitat i la innovació que facin, sembla que continua sent una lliçó per aprendre dels executius.