Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000) és Ven'nus, una artista que barreja un estil indie, pop i electrònic que combina a la perfecció i que l’ha fet créixer i donar-se a conèixer en poc més de tres anys, quan va començar a compondre en ple confinament. Ara, acaba de presentar el seu tercer EP titulat Post-mullet, un retrat a una generació que té al davant un futur incert i ple d’interrogants, i ho fa amb el suport i l’acompanyament de Halley Records, una de les discogràfiques del país que agrupa als artistes més reconeguts del moment -Oques grasses, Buhos, Stay homas, Doctor Prats, Els Catarres, Figa Flawas, Ginestà, La fúmiga i un llarg etcètera de grups d’èxit-, que han confiat en el seu projecte des del primer moment.

Però la sensibilitat i l’interès que demostra per la música, no només la limita en aquest camp. La imatge i l’estètica que transmet als seus videoclips o en les seves publicacions, també hi juguen un paper molt important que valora moltíssim. D’aquí, que es facin visibles els seus estudis i coneixements previs en direcció de cinema, un àmbit que la fascina i que cuida al detall en tots els seus treballs. En una terrassa d’interior d’illa de l’Eixample té lloc aquesta conversa amb Nació, on coneixem una Ven’nus que té clar el que vol, que es mostra crítica amb la indústria musical, i que valora la qualitat d’aquells músics i artistes que es dediquen a la professió perquè els neix de forma natural i no com a model de negoci amb una finalitat purament econòmica.

Segur que molts lectors de Nació, i pel fet que t’has endinsat fa relativament poc en el món de la música, el nom de Ven'nus l’hauran escoltat poc. Qui és Ven'nus, i per què aquest nom? 

Ven’nus és la Valèria Núñez Saurí, i el nom va començar per una broma d'un correu electrònic. Són les síl·labes inicials del meu nom i cognoms agrupades; venusa. D'aquí, que la gent em digués venus i, llavors, en fer història de l'art al batxillerat, em va interessar molt la mitologia i vaig descobrir que el planeta Venus era l'únic que orbitava al revés de tot el sistema solar. Aquí una rebel que estava en època adolescent! (Riu).

Detectes un punt d’inflexió en la teva carrera musical?

Va ser en el confinament que vaig canviar el paradigma de la vida, el motor que em va portar a fer música quan vaig penjar a l'Spotify Cabells mullats, el 2021. Era un desig perquè fos estiu, i la vaig compondre com a via d'escapament. Tinc facilitat per l'harmonia; havia fet cant, teatre, però no sabia que tenia facilitat per a produir, fins que algú m'ho va dir. Recordo estar treballant fent el vestuari d'un videoclip d'un projecte social, i el productor que havia fet la cançó, va escoltar el meu tema i em va dir; “ei, si vols vine a l’estudi i fem alguna cosa!”. I vam fer els dos primers àlbums, El naixement de Ven’nus (el 2021) i Bocaterrosa (2023), tot de forma molt orgànica. Al principi no tenia recursos econòmics, ni d'espai de gravació, ni de res. Van confiar en mi i m'han ajudat a fer el salt.

I amb poc més de 3 anys, publiques un tercer àlbum, Post-mullet. Què hi trobem?

Ha resultat ser un àlbum amb un electrònic molt sensible, molt oníric, indie pel que fa a les lletres, però amb un component pop. Pop és popular, i la gent s'hi sent identificada. Em trobo en aquesta evolució natural d'haver fet indie i d'haver-me estat envoltant de moltes situacions que m'han portat a l'electrònica, com el fet d'haver estat treballant en el món de la nit durant un temps o viure el ritme frenètic de la ciutat. Però no estic lligada a un estil, al revés, ara estic tornant a buidar les cançons i és molt evolutiu tot plegat.

El “post” és per dir-nos que el mullet ja no està de moda?

Post-mullet per dir què ve després del present, què hi ha després de la nostra generació. Som una generació que ens aferrem al present, perquè sempre hem tingut un futur distòpic en vista de tothom, inclús dels nostres ulls. El no esperar res fa que t'aferris al present, perquè si et pares a pensar en més de dos dies vista, o en 3 anys, ves a saber on estarem i què farem.

"No estic lligada a un únic estil, és molt evolutiu tot plegat"

La nostra eina de defensa per tal de no acabar amb ansietats i depressions -que es pot dir tranquil·lament perquè passa sovint-, fa que ens aferrem a viure el present com a sortida i a compartir com veiem el present i el futur en l'àmbit comú. Això és una bona manera de definir aquest moment vital en el qual em trobo.

I aquest àlbum l’he escrit des de la nostàlgia anticipada, que és un concepte que he hagut de crear i que vindria a ser el moment en què estàs vivint quelcom que et fa tan feliç que ja ho estàs trobant a faltar abans que acabi. És una cosa que ens passa molt. Per exemple, acomiadar-te de la vida d'algú, d’un pis o d’una ciutat que deixes de viure-hi, de persones del meu entorn que han marxat a viure fora…
 

Així la música et serveix com a mètode per desfogar-te, com a via d’escapament?

Fer música és 100% terapèutic. A part, perdo la noció i puc dilatar-ho en el temps que faci falta. Si tinc un ordinador, estic inspirada i tinc a mà el programa de produir música, començo i em puc oblidar de tota la resta. He d'aprofitar aquell moment. Connecto molt amb mi i s'atura el món, soc super egoista i necessito fer-ho. Escric sobre el que passa el meu entorn, sobre coses que m’interpel·len. Post-mullet ha estat la continuació de l'àlbum anterior. A Bocaterrosa venia d'estar literalment a terra, i de començar a veure la llum de la vida. Vaig passar un moment molt fosc on no em trobava i, a través de fer l'àlbum, em vaig trobar, d’aquí que el publiqués i volgués explicar a la gent com m'he curat. És un àlbum purament curatiu, en canvi, el Post-mullet ja l’he fet des d'un punt on estic bé.

"Escric sobre el que passa el meu entorn, sobre coses que m’interpel·len"

 
Quina és la clau per petar-ho avui dia amb la música?

Primer de tot, tenir diners. Tenir la comoditat. La música en català és una bombolla d'algú que té la comoditat o que s'ha matat per tenir aquesta comoditat. És igual com, però ho fa des de la comoditat i des dels privilegis de poder parlar, escriure i ser escoltat, i això és el primer. És una merda, però és així. Com a persona, tenir estabilitat econòmica, moure't molt, ser molt atent als contactes de l'entorn, ser com un pop que estigui agafat a mil mans alhora i dir, va, jo t'ajudo amb això i després t’ho tornaré amb aquest altre favor. Per fer un videoclip has de moure a molta gent, són molts diners que si no tens t'has de moure i ser intel·ligent. I això fa que de vegades no dormis o descansis suficient perquè estàs tot el dia pensant amb quina és la millor fórmula per arribar-hi.

A banda dels contactes, tenir una cosa important a dir també és clau. Fer una música que sigui mínimament bona, que soni bé, cuidant l'harmonia, sent coherent amb els elements de producció, que tot tingui una intenció. A vegades no sé què vull, però tinc tan clar el que no vull, i això em fa construir el camí. En aquest disc, per exemple, tenia claríssim que no volia col·laboracions d'altres artistes cantants. És un àlbum en què hi han treballat 7 productors i productores i això fa que cada tema sigui un món, on cadascú t'aporta una mirada. No volia posar la cara d'algú i alimentar-me d’ell o d’ella. Al concert de presentació no van pujar col·laboracions d'altres cantants sinó de músics, i això va ser molt guai. Sense els músics no som res.

Quina visió tens de la indústria musical del país?

Crec que hi ha molta gent fent música, però hi ha qui la fa des de punts diferents. Alguns des de la veritat i d’altres com un empresari o empresària. Últimament, tinc la impressió que hi ha més gent que està optant per intentar fer-la a escala empresarial, és a dir, per guanyar-se la vida, però al final, sento que no és ni millor ni pitjor, sinó que és fruit de la precarietat del sistema. Si no haguessis de tenir una empresa i només haguessis de fer la teva música quan realment et ve de gust, quan et neix, que fos un regal, seria molt millor, però per poder fer això has de poder viure. És una roda que, si no s'alimenta bé, acaba passant que trobem música molt buida. Quan escolto una lletra o una producció que estan fetes per fer, es nota molt. Per sort, m'he envoltat de gent que veu la música de la mateixa forma, i això ha estat un acompanyament molt guai. Has de trobar la balança i ser coherent amb la teva sensibilitat.

Si et mantens fent el que funciona, potser és més fàcil guanyar-se la vida al sector o mantenir-se dalt els escenaris...
 
Mentre no perdis l'autenticitat... És molt fàcil perdre's! A vegades penso; com és que no escric com a l'inici? I intento trobar-me, veure com era, recupero fotografies, llegeixo el que escrivia, què és el que feia o recordant la rutina que tenia. Aquella versió de Ven'nus és molt bonica i intento connectar amb aquella Valèria a vegades, per escriure temes. Sento que he après a escriure, ara se'm dona bastant guai, i és perquè he estat molt atenta al que passava sempre al meu voltant.

"La gent que és fidel al meu projecte ho és molt, tinc molta sort"

Sents que ara és el teu moment i que estàs culminant d’alguna forma un camí que t’ha portat a l’èxit?

Sento que està sent per fi un descans de plaer i de saber que està anant tot bé, sí. No crec que sigui el moment de ningú en concret, de fet, on estan els mitjans no és en els projectes més alternatius, sinó que estan més pendents de fórmules que funcionen, i aquesta és la crítica que faig al sector, que només s'aferren al que funciona per por a no omplir les sales o el que sigui. És una merda. Sento que estic florint a un altre ritme, però la gent que és fidel al meu projecte ho és molt, llavors tinc molta sort. La gent s'hi queda i això és molt guai.
 

I en català sempre…

Sí, tot i que en l'últim tema hi ha unes parts en anglès, però molt randoms. No vaig dir, vaig a fer un tema amb anglès, sinó que vaig començar a escriure en català, i de sobte vaig allargar aquesta part que està en anglès, la vaig cantar i mira, així es va quedar. Si conegués bé altres idiomes i em vingués de gust, no ho descartaria. De fet, la primera cançó que vaig fer, va ser per la meva àvia que s'estava morint i era en castellà, perquè ella era castellanoparlant. Acabava de fer els 18 quan es va morir i quan l'estaven sedant, li vaig posar i la va escoltar. Pel meu avi també n'hi vaig fer una altra. Són cançons que no són publicades i n'he fet una per cada avi. Potser algun dia les trec!

"La primera cançó que vaig fer va ser per la meva àvia que s'estava morint"

T’hem escoltat amb Ferran Palau amb el tema de Melic o amb la Maio interpretant Punt Peu Fabra, entre d’altres. Quina importància tenen per tu les col·laboracions amb altres artistes?
 
Sí, i amb la Meritxell Neddermann, Flashy Ice Cream... Ara faré dues col·laboracions que sortiran d'aquí a un mes, però no són pel meu projecte, sinó per amics i em fa molta il·lusió. Pel que fa a les xifres són més petits, però són cançons que m'han agradat, que m'han fet sentir bé, i que valoro i poso pel davant la música i no els números. És normal que la gent li costi avançar o es frustri en els seus projectes, si només es tenen en compte les xifres que hi ha al darrere de cada producció. De quina manera fas el pas en què algú et doni la mà per poder fer el salt d'un lloc a un altre? O t'aferres als músics o la premsa està clar que no està disposada a fer-ho. Entenc que hi ha moltes propostes i que és complicada la tria, però penso que no s'hauria de jutjar per això, per les xifres o els números. Els artistes valorem molt quan se'ns dona l'oportunitat des de l'interès real i no pel clic.
 
Totalment d’acord, i en aquestes remem alguns! T’ha apadrinat la discogràfica Halley Records que porten grans grups i artistes d’èxit. Comptar amb aquest suport és una pressió per estar a l'altura o una comoditat que et permet relaxar-te? 
 
Tots els treballs els he tret amb ells. Me'ls estimo molt, han lluitat i confiat en el meu projecte, i m'agrada molt com treballen. No és cap pressió, zero. És un acompanyament i em donen suport. Des de fora se'ls critica per enveges i perquè porten a molts grups, segurament, però sobretot m'agraden perquè penquen molt i perquè s'escolten cada un els meus temes al detall. Per ells també és un repte, van confiar en mi quan havia tret només 4 o 5 singles i em van dir; “això no ho hem fet mai, és la primera vegada que ho fem”. I cada victòria o cada passa que faig ho celebrem, perquè van confiar en mi quan era un bebè i estem creixent plegats.
 
Metes o objectius que tinguis d'ara endavant? On et podrem veure i escoltar?
 
Viure al 100% de la música i tranquil·lament. També m’agradaria marxar a viure fora de Catalunya durant un temps. Desconnectar del món de la música en català és una altra opció, però veurem. Pròximament, però, em podreu escoltar a L’Anònima de Manresa (26/4), a la Fundació Miró de Barcelona (10/5), al Monocicle de Sant Pere de Ribes (8/6), a l’Harmonia Fest de les Planes d’Hostos (28/6), a l’Enfresca’t de Sant Julià de Ramis (3/7), a l’Empordà Music Festival de la Bisbal de l’Empordà (26/7) i al White Summer que té lloc també al Baix Empordà aquest estiu (9/8).