Molt soroll, pocs resultats reals. Titulars agafats amb pinces, poques escenes destacables. Les tres entrevistes del manresà Jordi Wild als candidats a les eleccions del 29-N (per ordre, Ada Colau, Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez) han fet trontollar internet i ens han regalat l'estampa de veure mitjans generalistes amb portades on el plató de The Wild Project n'és protagonista. L'escrutini polític de les tres converses ha estat màxim, donades les circumstàncies de la transcendentalitat amb la qual s'han vestit totes elles. Des de la perspectiva digital i audiovisual, però, no existien precedents d'aquest volum. I el resultat final ha esdevingut més pa que formatge.
El català és un gran artista de l'entreteniment. Ho ha demostrat per activa i per passiva amb el seu xou de lluita lliure, amb el podcast ("el gran projecte de la seva vida") i amb especials celebrats a l'estiu o per temàtiques molt concretes. Fer el salt a aquest escenari polític és insòlit en el panorama de la creació digital en castellà.
Cap dels considerats més grans (pràcticament tot homes) havia decidit endinsar-se o mullar-se d'aquesta manera. Les expectatives eren màximes i el rebombori, encara més majúscul. La negativa de Santiago Abascal encara va avivar més les flames d'un convenciment superior: The Wild Project sacsejaria la política estatal el primer dia de campanya del 29-N. Segur? Ha estat així?
Les tres converses han provocat moltes peces en mitjans de comunicació, molts talls a les televisions (TVE n'ha exprimit força contingut) i milers de reels, talls a TikTok, piulades, publicacions i stories a tota mena de plataformes. Però la substància política ha quedat a l'aigüera. Repassem, en cinc conceptes concrets, com han anat les entrevistes de Jordi Wild a Colau, Feijóo i Sánchez.
La verificació és un concepte que no pot ridiculitzar-se
Un dels punts forts de The Wild Project és la transparència. El de Manresa va assegurar, des del primer moment, que no faria entrevistes "fàcils" i que aconseguiria tenir a plató dos verificadors. Tot plegat generava una expectativa de professionalitat, indubtable en els projectes del català, però que ha quedat diluïda en certa ridiculització. Gaudir de persones que fan verificació en directe no pot caure en paranys tan infantils com els que ha ocorregut aquest 13 de novembre: entrar tard i malament.
Wild ha volgut escenificar una espècie de bilateralitat amb dos periodistes d'InfoLibre i VozPópuli, dos digitals madrilenys a les antípodes ideològiques, però amb gran tirada entre el públic digital. Eren Javier Collado Sánchez i Iván Muñoz. Tots dos han rebut un escarni a xarxes de la mida d'un campanar, però no es pot arribar a un escenari tan destacat com aquest i acabar citant El Mundo com una font fiable. No perquè el mitjà madrileny no faci informació fiable, sinó perquè la tasca dels verificadors és buscar les fonts primàries, no els intermediaris.
Sensacions com a denominador comú
Jordi Wild és una figura de consens per a totes aquelles persones que graten la superfície. I prou. No aprofundeix en res, és un tastaolletes, li agraden moltes coses i deixar clara la seva postura. No sempre és una postura extensa, profunda, acadèmica ni reglada, però sempre és honesta. Sempre és des de l'educació i mai faltant al respecte (excepte al Nacho, que el té fregit). Això sí, la gran majoria de les vegades, des de la certesa que les seves opinions tindran un aterratge en milions d'orelles.
La seva transformació en Joe Rogan (figura del món de la creació de contingut i pòdcasts de masses dels Estats Units que va saber formar part del món influenciador de les eleccions del 2016 i del 2024) és completa. I no és cap atac, però la gran majoria de les repreguntes (i totes les repreguntes) partien d'una base: les sensacions de Jordi Wild. És lícit i normal per a una figura amb tanta càrrega influent del nostre país. No per res els candidats han decidit acceptar-ho. Però si vols vestir de professionalitat les teves converses, o de certa honestedat informativa, no pots recrear-te en el fet que el baròmetre ets tu. El punt de partida ha de ser extern. I això no ha passat.
Més pà que formatge
Les converses han estat honestes, per part de Jordi Wild, i cert combat de boxa per als candidats. Cap d'ells, però, ha sortit suant i maleint haver viatjat fins a Manresa. Això escenifica un context on el pà ha aparegut més que el formatge. Cap titular sucós a les principals capçaleres de l'Estat, cap clip molt polèmic a les xarxes. Molta correcció, molt saber estar, molt poca broma més enllà de l'intent de mantenir la cordialitat i el bon ambient en una conversa inusual en la política espanyola.
Molts comptes de clips virals han intentat estripar al màxim el contingut de les tres entrevistes, amb tota mena de titulars cridaners que no han acabat de tenir l'impacte que buscaven. Per molt que intentis pintar, versionar o condicionar algun element natural, si no funciona, no funciona.
De què tenia por Abascal?
Sincerament, com ha pogut negar-se Santiago Abascal veient el nivell de les preguntes, de la bona fe de tots els implicats i de certa tensió, evident, per preguntes més complicades? Colau amb la immigració, Sánchez amb la corrupció del PSOE i Feijóo amb la fotografia, a tota pantalla, amb el narcotraficant. Això ha passat. Ningú ha sortit escaldat. Perquè en la imatge completa, les tres entrevistes no han suposat un ofec de fiscalització permanent per a tots ells.
Wild ha pogut prémer certes tecles que mitjans de comunicació, conservadors o progressistes, no premerien en entrevistes amb candidats de la seva corda. És un fet destacable. Però la baixada de pantalons de Vox només ha fet que agitar els trols digitals a la seva dreta i donar-li espai a Feijóo per mantenir la posició davant la possible audiència del podcast del manresà.
Realment ha condicionat el vot de molta gent?
Tot i la sensació d'haver-se quedat a mig gas, els episodis de The Wild Project tenen una audiència immensa. Molt més que cap altre format d'aquestes característiques de parla castellana arreu de tot el territori. I de bona part de Llatinoamèrica. Per tant, els caps de campanya i els líders de l'estratègia dels partits han de restar satisfets perquè el ressò serà majúscul. Ara bé, sacsejarà els arbres electorals i podrà fer caure certes branques?
El públic jove, que és el principal sac d'audiència que opera darrera les pantalles que consumeixen The Wild Project, se sentiran cridats a votar alguna de les tres propostes gràcies a les entrevistes? La raó estadística escenifica que sí, però la manca de certa substància política de qualitat pot minvar les expectatives. El sendiment del producte s'ha quedat. Jordi Wild ha fet la seva feina, encara que el resultat hagi estat irregular. La bona fe ha quedat palpable, i els atacs dels identitaris, ultres i reaccionaris (que ja han tret de context moltes de les seves intervencions) inundaran les xarxes fins al pròxim esdeveniment audiovisual.
