Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al Metro per agafar la línia blava. Aquestes últimes setmanes he presenciat la desaparició progressiva i definitiva dels anoracs als vagons. Han estat substituïts per samarretes de màniga curta, tirants, les primeres sandàlies, i cada vegada més turistes desubicats amb aquella expressió apardalada que et segresta les faccions quan ets a una festa on no coneixes a ningú. Però els turistes no són l’única espècie invasora que hom pot trobar al metro aquests dies: també han arribat els mosquits.

Avui, dins del vagó que em transporta, com si es tractés d’una broma de mal gust dissenyada contra algú amb entomofòbia, n’he comptat quatre: un sobrevola el cotxet d’una família asiàtica, l’altre petoneja turmells palplantats al passadís, un parell es permeten descansar sobre la pell dels passatgers fins que són desallotjats a cop de palmell, i l’altre fa estona que hipnotitza el mateix individu volant-li d’orella a orella, de dreta a esquerra, pilota de tenis alada. Afortunadament, la cancel·lació de so que m’ofereixen els auriculars evita que senti el zumzeig de qualsevol petit lladre de sang que se’m pugui acostar; un dels sons que més angúnia em fa del món, i que tantes hores de son m’ha robat algun estiu. Hi ha una escola perduda allà al mig del Montseny on només estudien els nens, on només estudien els nens que somien en truites. És l'escola dels somiatruites, és l'escola dels somiatruites... On només estudien els nens que somien en truites.

El mosquit és incansable i continua el seu ritu, a mig camí entre la seducció i la caça –Eros i Tànatos desemmascarant-se anagògicament al transport metropolità un migdia aleatori d’un dia feiner–. S’exhibeix zigzaguejant i insolent davant els ulls del senyor que reposa l’esquena perillosament a prop del botó d’ajuda de la paret. Sembla dir-li: “Creus en l’amor a primera vista, o he de tornar a passar per davant?”. El vol obstinat de l’insecte em fa de magdalena de Proust i em trasllada a l’anècdota que l’altre dia vaig llegir en un fil a X.

La història em devia pessigar una part molt concreta del cervell, perquè encara la recordo tot i la meva memòria més aviat maldestra. Perquè sí, si la merda que sovint s’aboca a X fos pluja, els embassaments del país fa temps que estarien plens a vessar. Però a X també hi ha espai per a l’aprenentatge, el descobriment i la nutrició intel·lectual, per molt que Elon Musk s’esforci a destruir-ho i arruïnar-nos la nostra hora del pati virtual. El cas és que el mosquit del vagó ara flirteja amb el nas d’un home i l’escena em recorda a l’anècdota del fil d'X, que explicava que la metgessa grega Agnòdice va curar el filòsof estoic Aristó de Quios d’una obsessió singular: ell creia que una mosca se li posava al nas constantment. I el Joan, que somiava que el seu llit tenia ales i a mitjanit prenia el vol i volava i volava i volava.

Permeteu-me, pel bé del missatge que vull traslladar-vos, i en honor a la metgessa atenenca, que us expliqui que Agnòdice és la primera dona ginecòloga coneguda. Motivada per ajudar les dones embarassades que morien per pudor a ser ateses per un home, va aprendre medicina, en secret, amb Heròfil de Calcedònia, metge expert en anatomia i fisiologia, i es va acabar especialitzant en ginecologia. Després de ser condemnada a mort per exercir la professió sent una dona i de la consegüent revolta de les seves pacients, que recriminaven als jutges que condemnessin a qui les havia sanat, els atenencs van acabar modificant la llei perquè les dones (lliures) poguessin aprendre i practicar medicina (tot i que només podrien atendre altres dones).

Quan vaig acabar de llegir les piulades vaig tenir dos pensaments: el primer, que la maldat, el cinisme i la hipocresia que taquen el món fan que sovint sigui massa fàcil oblidar tota la bondat, dolçor i noblesa que també hi habiten. I el segon, que no recordo haver tingut somnis. Ensomnis, sí; evasions de la realitat a través de la imaginació i històries i trames detallades que m'alimentaven l'esperança. Somnis, no. De la mateixa manera que Agnòdice somiava a convertir-se en ginecòloga per tenir cura de les embarassades, o que molts infants responen amb determinació “bomber”, “astronauta” o “professora” quan els preguntes què volen ser de grans, jo mai no vaig tenir una resposta clara; potser perquè tampoc no em van fer gaire la pregunta. I la Fina, que somiava que respirava sota de l'aigua i mai s'ofegava i es feia unes arracades amb perles marines. Ah! I a més i a més, era íntima dels dofins i els taurons i les gambes. I la Marta, que somiava que la terra era quadrada i se n'anava a passar les vacances a una altra galàxia.

Durant molts anys he tingut una relació complexa i inestable amb els somnis i amb el son. De molt petita, quan vivia a Itàlia, dormia de dia i em despertava de nit. Una mica més gran, ja a Badalona, vaig tenir una època de malsons, però la por de despertar i molestar la mare van fer que ella mai ho arribés a saber. Després vaig tenir una època en què m’adormia a tot arreu. I l'Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava, i de tant que somiava mai es despertava i a l'escola, és clar, mai s'hi presentava, però la mestra mai li posava una falta i sempre l'aprovava. Una mica més tard, arribaria l’època en què no m’adormia enlloc ni a cap hora. Més endavant, el son per trams: per cada tres hores d’inconsciència, una hora desperta. Hi ha una escola perduda allà al mig del Montseny, on només estudien els nens... On només estudien els nens que somien en truites. A la natura, els animals que sobreviuen a una trobada pròxima a la mort, com ara una gasela que ha escapat d’un lleó, sacsegen tot el cos durant una estona; s’espolsen, literalment, la por. 

Els humans, en canvi, emmagatzemem els cops de les emocions a dins del cos, i si no s’atenen i es processen, a llarg termini poden alterar la nostra capacitat d’atenció, crear disfuncions en el son i la memòria, alterar els nivells d’energia i de fam, provocar dolor, manifestar-se en problemes intestinals i immunològics, tensions musculars, desconnexions emocionals i fatigues diverses. L’empremta del dolor, l’horror i la por viu a dins del cos de la persona (Van der Kolk, B. A., 2014). I el Gerard que somiava que era un gat que somiava que era en Gerard que somiava, i la Joana somiava que el seu pare mai li pegava, i la Roser que somiava que la mare mai la renyava. Sovint he pensat que el meu insomni era per excés de coses amb les quals somiar. Però la memòria pot ser un imant de consols bevent d’un pou de mentides.

Més enllà del son biològic, els somnis tampoc pintaven millor: jo només sentia que m’estimava la gent, els animals, les coses bones, honestes, justes i boniques; el món. Crec que encara estic al mateix punt. Ara em fan més preguntes, però com que no sé si sé del tot qui soc, i el més semblant que tinc a un somni és el col·lapse del capitalisme i l’alliberament de la meva nació, suposo que potser el meu somni, si és que cal que tothom en tingui un, passa per aquí: per entregar-me a garantir la millora de la nostra existència. Com a catalans, com a humans, com a éssers vius. Només finestres obertes per on feien carreres els somnis dels nens i les nenes...

Arribem a la meva estació habitual i constato, com cada dia, que el més agradable del Metro és sortir-ne. Baixo del vagó i deixo que s’endugui els mosquits com una Agnòdice fent desaparèixer “la mosca” del nas d’Aristó de Quios. Crec que el meu somni s’assembla a fer desaparèixer mosques i mosquits del nas de la gent. I que està en algun lloc entre el plaer, el consol i el confort de dir o fer alguna cosa i que algú la trobi sanadora, bona, honesta, justa, bonica o important. I el Ramon que somiava coses tan estranyes que és impossible explicar-les. I en fi, sobre les coses que somiava la Laura... és millor no saber-les. Pròxima parada: Hospital Clínic.