La diada de Sant Jordi és un dia com qualsevol altre on celebrem que tenim algú amb qui fer veure que el 23 d’abril no és un dia com qualsevol altre. D’entrada, és una afirmació que no sona gens romàntica. La forma pot ser asèptica, però creieu-me: només cal assaborir-la amb delit serè i deixar-la reposar als budells per descobrir que conté un pou ardent de romanticisme. Si ens remuntem als orígens de la tradició, a la llegenda de Sant Jordi, sabem que és tan sols això: una llegenda. En altres paraules: una ficció. Però l’existència humana es construeix a través de ficcions i mentidetes que ens ajuden a sentir que la vida té sentit –mentida original que n’origina totes les altres–.
Posats a crear mentides i jugar a creure’ns-les, que com a mínim siguin boniques, entretingudes, vigoritzants: la literatura, la música, les tradicions i ritus, l’humor, l’amor. ¿No és, doncs, violentament romàntic voler donar forma física a la ficció que és l’amor per tal de poder exhibir-lo, no només a l’altre, sinó als altres? Sant Jordi solidifica l’amor en forma de roses, de llibres, de sabates i abrics i mudes especialment triades per a l'ocasió, de passes en ziga-zaga, enèrgiques o dubtoses, per esquivar la gent i les carpes. Si tot és mentida, insistir a celebrar ficcions és el més honest que fem els humans. Són gairebé les dues del migdia i em disposo a infiltrar-me en aquest simulacre d’afectes i atencions.
Recorro la Rambla de Catalunya i vaig fent fotos mentals que més tard traduiré en paraules: aquest futur adjectiu, aquest futur punt i coma, aquesta futura analogia de pa sucat amb oli. Em desperta especial interès un perfil concret de persona que avui habita els carrers: el del noi nerviós d’entre vint i trenta anys disposat a regalar una rosa. Són com chihuahues tremolosos d’alegria i por a parts iguals, i són un espècimen específic de Sant Jordi, em sembla. La seva carona empegueïda, el posat desdibuixat, i l’actitud ambivalent neixen d’una timidesa irrepetible, fruit de fer sostenir el seu amor a les mans de l’altre mirant-lo als ulls, i de saber-se un actor amateur d’aquesta gran exhibició de cortesia individual i col·lectiva. Té un punt medieval. I és aquest contrast, el que em fa riure per sota del nas: no hi ha res de medieval en un noi que duu una bossa de tela i vambes Adidas Samba. És la prova fefaent que, les ficcions, les conservem. Només canviem les formes.
Em fixo en una parada de roses a prop de l’encreuament entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal: hi transiten senyores que demanen la rosa més fresca perquè volen quedar bé amb la veïna, cauen monedes a terra perquè, aparentment, encara hi ha gent que paga en efectiu –això sí que és medieval–, s’hi aturen parelles consolidades de fa anys que, mentre esperen que la paradista els entregui la flor, es pregunten on dinaran i on aniran a fer la tarda. Em pensava que hauria d’anar buscant escenes particulars on parar atenció, però se’m presenten soles al davant. Crec que això passa perquè, avui, l’amor és visible. I potser és el que fa que Sant Jordi se senti tan especial: veus l’amor dels altres, veus com se’l demostren, veus amb quins gestos i ofrenes se l’expliquen i el regalen als ulls del món. La “màgia” de Sant Jordi rau en la sensació de sentir que tothom al teu voltant ha decidit confessar un secret en veu alta.
Mentre avanço per la Diagonal, esquivo un noi que porta una rosa a la mà dreta i em fixo en un detall: subjecta la rosa amb el braç penjant al costat de la cuixa. Als nois nerviosos d’entre vint i trenta anys que carreguen una rosa per Sant Jordi els passa el mateix que a alguns nois quan plou i els fa vergonya transportar el paraigua. Els menys tímids s’atreveixen a dur la rosa a l’alçada del pit, allà on neix i desemboca tot gest romàntic. Els més avergonyits deixen caure el braç i passegen la rosa com un maletí, el més a prop de terra possible. M’entendreix que s’esforcin a superar la timidesa comprant i regalant la rosa, però que no se la puguin espolsar de sobre per què ja els ha posseït el llenguatge corporal.
Paro atenció a les parelles del meu voltant: remenen paraules, juguen a creuar les retines, caminen i caminen i s’aturen als semàfors. Hi ha una noia que li explica preocupada al seu acompanyant que la rosa no viurà gaires dies. Com que fa una estona que estic rodejada d’amor, ficcions, i llibres, la previsió de mort de la rosa em recorda a “El Club dels Poetes Morts”, quan el professor John Keating demana a un alumne que llegeixi el poema de la pàgina 542: “Colliu les roses mentre pugueu / ràpid el temps vola / la mateixa flor que avui admireu / demà estarà morta”. Afortunadament, i només quan un està disposat a fer-lo durar, l’amor dura més que les roses.
Continuo mirant-me la gent que passeja, la gent que ven roses, la gent que compra llibres i la gent que els firma, i recordo l’explicació que el professor Keating fa als alumnes sobre el poema de la pàgina 542: que, ho creiem o no, tots els presents deixarem de respirar, ens refredarem, i morirem. Que si carpe diem –viu el moment–, que si aurea mediocritas –a l’equilibri entre extrems hi ha la felicitat daurada–, que si aere perennius –immortalitat a través de l’obra creada–. Sant Jordi aglutina els tres termes: fem de la diada un dia excepcional, ens regalem roses i llibres, que són regals bonics però modestos, i la nostra obra és el regal –rosa, llibre, rosa i/o llibre– amb què immortalitzem l’amor per sempre. No som tan diferents dels poetes d’abans de Crist.
“Olga, t’he portat una rosa”, diu en Guillem Gisbert a “El Miquel i l’Olga tornen”. Hi he pensat després de veure un noi que m’ha recordat al cantant. “Olga, t’he portat una rosa.” Es pot entregar a l’altre l’amor de la mateixa manera que li portes una rosa? Cadascú el porta com pot, m’imagino: al costat de la cuixa, amb vergonya, o al costat del pit, amb orgull. I quan arriba? Quan els llibreters planten les carpes a primera hora del matí? Quan els venedors de roses les regalen al final de la nit? No sé si l’amor arriba quan menys te l’esperes, o si t’has d’esforçar una mica a buscar-lo per trobar-lo. El que sí que sé del cert ara mateix, després d’un migdia recorrent Barcelona, és que fa segles que la gent s’estima, i que s’esforça a estimar-se i a demostrar-s’ho. I d’ençà que no han deixat de fer-ho.
També sé que aquest noi barbut amb pinta de dir-se Marc, Pau o Jan, i que ara enfila tot sol el carrer amb la pressa ortopèdica de qui se sent culpable d’arribar tard, s’ha hagut de convèncer a ell mateix que no està fent el ridícul amb una rosa a la mà. S’ha explicat una mentideta. Es poden dir moltes veritats a través de mentides, de jocs, de ficcions. Com per exemple, una rosa. Com per exemple, un llibre. Com per exemple, t’estimo. Per tant, recordeu: la diada de Sant Jordi és un dia com qualsevol altre on celebrem que tenim algú amb qui fer veure que el 23 d’abril no és un dia com qualsevol altre. Colliu les roses mentre pugueu, ràpid el temps vola; la mateixa flor que avui admireu, demà estarà morta.