Com cada dia laborable de la meva vida, em dirigeixo a agafar la línia blava del Metro de Barcelona. És una rutina familiar, massa familiar, tan familiar com una coreografia que repeteixes una vegada i una altra sense pensar-hi gaire, precisa i automàtica com les agulles d’un rellotge, els batecs del cor, o un tren circulant per les vies. Baixo les escales de la parada del metro mentre una veu femenina m’explica la seva història a través dels auriculars: Watched the whole world go up in flames and when it was all over, I said to myself: is that all there is to a fire? Les paraules i la malenconia de la veu de Peggy Lee relaten el seu buit i n’omplen el meu. Is that all there is? Is that all there is? El metro accelera i em porta cap a la feina.
Is That All There Is? és una cançó escrita pel duet format pel lletrista Jerry Leiber i el compositor Mike Stoller, i interpretada per Lee. Is that all there is? és la pregunta retòrica que encapsula la sensació de desil·lusió i la recerca incessant de transcendència que, en un món intrínsecament intranscendent, resulta tan inútil com una barca en un desert o un cendrer en una moto. La cançó comença introduint l’incendi que va destruir la casa de la narradora quan era una nena. Això no obstant, després de presenciar la destrucció de la seva llar i d’esperar sentir alguna cosa significativa o profunda, el que experimenta la narradora és decepció: Is that all there is to a fire? Tot i esperar una revelació transcendental, el que troba és una sensació de buit i insatisfacció.Al llarg de la cançó, es repeteix el mateix clatellot de desencant durant diverses situacions de la seva vida: una visita al circ, un romanç, la mort. Totes es queden curtes. Acceptar-ho és dolorós, però cal travessar aquest dolor: malgrat les expectatives i els somnis, la realitat sovint no està a l'altura del que imaginem.
And when it was all over, I said to myself: Is that all there is to a fire? La insatisfacció pot ser una ombra permanent, fins i tot quan no fa sol i no hi ha tros de terra on projectar-se. Sobretot si has entrenat massa la mirada per detectar les mancances o defectes, i deixar de banda les qualitats existents, com un addicte al gimnàs que hipermuscula els braços, però no les cames. Posar el focus en les mancances pot ser eficient en certs contextos, però integrar-ho en tots els àmbits i moments de la teva vida et pot fer ignorar les virtuts presents, quedant-te atrapat en tot el que no hi és. El vici de mirar-te així el món et drena l’energia i et manté en un estat permanent d’insuficiència, d’insatisfacció, de frustració. Inevitablement, de vegades la gent i el món et defraudaran, no et donaran tot el que necessites o tot el que t’esperaves, encara que el que t’esperaves no tingués una forma concreta i només fossin una sèrie de projeccions i ideacions abstractes. ¿Què passaria si intentés allunyar-me del que no estic rebent i estar satisfeta amb allò que sí, i si fes a un costat tot el que no soc per fer espai a tot el que sí?
Is that all there is? Is that all there is? If that's all there is, my friends, then let's keep dancing. Let's break out the booze and have a ball, if that's all there is. La resposta de la narradora a la seva pròpia pregunta és una forma pura d’acceptació, una crida a viure la vida plenament tot i la falta de sensació de transcendència. Viure abraçats a “el-que-podria-ser” ens impedeix absorbir el que hi ha i el que ens estan donant perquè mai ens semblarà suficient. Es pot ser un idealista realista, però; en lloc de caure en la desesperació i de buscar constantment alguna cosa més o alguna cosa millor, decidir ballar i continuar ballant. Trobar refugi en el moment present, tot i la seva imperfecció. Les experiències tenen una naturalesa efímera i les nostres expectatives poden ser una font de frustració perquè la vida no té un significat constitutiu i la nostra tasca és crear-ne un per nosaltres mateixos. En pots dir resignació melancòlica, o determinació silenciosa per trobar confort en la vida malgrat la sensació decebedora que falta alguna cosa. Sostenir el que és, el que no és, el que no pot ser, i el que sí que podria ser; ballar i continuar ballant. Es pot ser un idealista realista.
And as I sat there watching I had the feeling that something was missing. I don't know what, but when it was over I said to myself: is that all there is to the circus? Tot el que vivim no ha de ser excepcional. Tot el que vivim no ha de ser excel·lent. Tot el que vivim no ha de ser emocionant. Les coses bones poden ser simplement bones o prou bones. Ho tenim permès, això. Perseguir experiències excepcionals, excel·lents i emocionants tota l’estona és esgotador i peca d’excés de fantasia. ¿Per què córrer constantment cap a un objectiu que no és real ni realista? Abraçar la realitat no vol dir conformar-se amb menys; vol dir aprendre a seure amb el moment per assaborir-lo. Entendre que no se’ns està escapant res, i que triar és inevitablement destriar tot allò que ens passa pel costat mentre mirem alguna cosa a la cara. Hi ha bellesa en l'ordinari i hi ha satisfacció en les experiències quotidianes. El desig només es pot entretenir o alimentar, no satisfer. Is that all there is? Is that all there is? If that's all there is, my friends, then let's keep dancing.
We were so very much in love. Then one day he went away, and I thought I'd die, but I didn't. And when I didn't, I said to myself: is that all there is to love? El metro comença a frenar a la pròxima parada. I know what you must be saying to yourselves: “If that's the way she feels about it, why doesn't she just end it all?” Oh, no, not me, I'm not ready for that final disappointment. Sento aquests versos i em recorden que la insatisfacció no és un destí inevitable. És una elecció. La vida no podrà ser mai un espectacle constant de moments excepcionals.
L'acceptació de la humanitat pròpia és clau per a una existència més plena i menys frustrant. En un món frenètic i competitiu, on sempre sembla que estem perseguint alguna cosa fora del nostre abast, recordar-se d’això és un acte de rebel·lia i de cura personal i col·lectiva. That when that final moment comes and I'm breathing my last breath, I'll be saying to myself: Is that all there is? Is that all there is? La pròxima vegada que em trobi a mi mateixa preguntant-me is that all there is?, intentaré recordar que la resposta no sempre està a buscar més, sinó en apreciar el que ja hi és, el que ja soc, el que ja tinc. Així, potser, podré alliberar-me de la insatisfacció constant de l’“això és tot?” i trobar vida en l’aquí, en l’ara, en els altres, en mi. If that's all there is, my friend, then let's keep dancing. Let's break out the booze and have a ball if that's all there is. Pròxima parada: Hospital Clínic.