Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Un turista duu un barret de palla de contorn elegant, però el vent li arrenca del cap i el fa volar, capriciós i imprevisible, fins al pas de vianants que ha creuat fa tan sols uns segons. El turista fa unes passes enrere per collir-lo de terra. Penso que la imatge potser em serà útil d’aquí una estona, quan m’assegui davant del portàtil a escriure les línies que deveu estar llegint ara, i vulgui convertir-la en l’excusa per parlar d’alguna qüestió amb més ressonància a través d’una metàfora o d’una al·legoria. Té potencial, com totes les coses massa abstractes per a voler dir alguna cosa per si soles, com un tupper a un prestatge que, al cap i a la fi, tan sols és un recipient sense contingut que esdevé funcional només quan l’omples amb algun aliment. Un últim cop de vent em remena els cabells i en fa volar uns quants flocs com estels mentre baixo les escales cap al vestíbul de Sant Pau | Dos de Maig, on l’ombra se’m menja la cara uns segons abans de ser engolida pels fluorescents. I talk to the wind, my words are all carried away. I talk to the wind, the wind does not hear, the wind cannot hear.
I Talk To The Wind, publicada el 1969 a l’àlbum debut de King Crimson, In the Court of the Crimson King, explora la soledat i la cerca de significat en un món desconcertant, tot meditant sobre les dificultats de la comunicació autèntica i significativa en un món que sovint roman incomprensiu i incomprensible. Hi ha vegades que no tinc gaire res a dir, com ara. I talk to the wind, my words are all carried away. Parlar al vent és parlar en va, sense obtenir resposta o comprensió dels altres. Per això, si no tinc res a dir, o bé perquè considero que no aporto res rellevant o res de nou, prefereixo no dir res. Per això, fins fa no gaire, no suportava les converses d’ascensor. La part més autoexigent, abnegada i utilitarista de mi sovint ha pensat que per parlar cal voler dir alguna cosa, i que aquella cosa ha de ser important o rendible o, com a mínim, despertar quelcom en l’altre.I'm on the outside looking inside, what do I see? Much confusion.
En canvi, hi ha una altra part de mi –per la qual encara no tinc adjectius– que entén la gràcia de parlar per parlar. I fins i tot li ha sabut trobar una faceta diagnòstica: el parlar per parlar, allò que els angloparlants anomenen small talk i que nosaltres convindrem a traduir aquí com a “conversa d’ascensor”, és un detector d’egòlatres. La conversa d’ascensor pot ser una prova, i suspendre-la augmenta les probabilitats que la gent aprengui a desconfiar i prescindir de tu.
La conversa d'ascensor, malgrat la seva brevetat, banalitat i aparent casualitat, pot ser una mostra subtil de la capacitat d'una persona per connectar amb els altres. Lluny de ser una simple interacció de pas, pot ser un sondatge discret per observar la manera com una altra persona aprofita una conversa, indicant la seva disposició a establir una connexió. Posem per cas que ets en una festa i coneixes algú que et pregunta pel futbol. Tu respons que realment no segueixes l’esport, però l’altre inicia un monòleg de minuts i minuts sobre l’últim partit de l’equip blaugrana. La manca de consideració cap a l'interlocutor i la tendència a imposar el seu propi tema de conversa sense tenir-te en compte mostra la seva falta de sensibilitat i desinterès en la interacció; la manca de consciència que està generant una conversació unilateral en la qual estàs clarament poc interessat no genera confiança. ¿Com se suposa que has de confiar que aquella persona et veurà, t’escoltarà i t’entendrà, si és que això li importa, en cas de mantenir una amistat real? Si en un primer contacte algú és incapaç de deixar de mirar-se el melic, ¿com s’ho farà, per construir un vincle que no orbiti sobre ell mateix? You don't possess me, don't impress me, just upset my mind. Can't instruct me or conduct me, just use up my time.
Com una dansa de mots on cada moviment indica receptivitat i respecte per l'altra persona, la conversa d’ascensor té el potencial de construir un pont de comunicació que pot durar més enllà de l'“ascensor”. La conversa d’ascensor és una prova, són aquells intercanvis sobre petites aficions avorrides, o on treballes, o el que sigui: tota excusa que serveix per veure com et relaciones i aprofundeixes en converses més personals després de saber que es pot confiar en tu com a interlocutor que vol i sap jugar en equip; un test per saber qui i qui no et farà sentir que estàs parlant amb el vent. I talk to the wind, my words are all carried away. I talk to the wind, the wind does not hear, the wind cannot hear.
A vegades, la conversa d’ascensor és un barret que sura enmig d'una brisa imprevisible. A vegades, és com si cada paraula que dius fos llençada al vent: algunes persones l'agafen i la tenen consideració, mostrant interès genuí i voluntat d'entendre’t, i d'altres deixen que les teves paraules caiguin a terra sense aturar-se a collir-les perquè la seva receptivitat a les teves paraules se’n va amb el vent que s’emporta el barret. A vegades, com el barret que balla en el vent, els pensaments rere la boca no tenen una sortida o direcció clares i les paraules giren i giren sense un destí concret, sense aterrar en cap lloc precís. I talk to the wind, my words are all carried away. I talk to the wind, the wind does not hear, the wind cannot hear. La naturalesa imprevisible de la comunicació, la flexibilitat, i l'observació en les nostres interaccions… totes esclaten en la conversa d’ascensor, que no és més que una oportunitat per a la contemplació i la renovació que ens permet utilitzar aquest temps per escoltar l’altre, contemplar les seves expressions i gestos, comprendre’l. Aquests moments fugaços com el vol d’un barret conformen el teixit d’interaccions socials quotidianes que alimenten la nostra percepció de la connexió humana. I com el barret que ha capturat la meva imaginació i curiositat abans de posar-me a escriure, durant la conversa d’ascensor les nostres paraules poden trobar un camí improvisat cap a la connexió amb l’interlocutor. Fins i tot quan d’entrada no teníem res a dir. Said the straight man to the late man: “Where have you been?” “I've been here and I've been there and I've been in between”. Pròxima parada: Hospital Clínic.