En un moment en què la música clàssica busca renovar públics i encara té al damunt prejudicis que no l’ajuden a obtenir-ne una bona rebuda, una nova fornada de joves directors catalans s’obre camí amb l’objectiu de reivindicar i sacsejar la tradició. En Denis Casanova (Deltebre, 1998) i en Jofre Bardolet (Vic, 1999) en són dos exemples. El primer va créixer entre les bandes de música de les Terres de l’Ebre, on la tradició comunitària de l’Espiga d’Or el va captivar des de petit fins a convertir-se en el seu director artístic. El segon, fill de músics, va descobrir ben aviat la fascinació per la direcció quan, amb setze anys, ja s’atrevia a presentar una obra pròpia inspirada en Beethoven a la seva ciutat natal, a Vic. Tots dos comparteixen la convicció que dirigir no és només marcar el compàs, sinó també liderar un projecte humà i artístic que connecti la passió pel repertori clàssic amb les necessitats culturals que espera el públic avui dia.

De l’Ebre a Osona: dues batutes i una passió

“Recordo perfectament la il·lusió d’entrar a formar part de la banda de l’Espiga d’Or, tenia onze anys i, sense adonar-me’n, ja admirava la figura del director”, recorda en Denis. A Vic, a gairebé 200 quilòmetres de distància, en Jofre vivia una revelació semblant: “Als setze anys vaig fer un treball sobre les simfonies de Beethoven, vaig compondre una obra i la vaig dirigir. Aquell dia vaig entendre que aquella era la relació amb la música que més em feia gaudir”. Dos camins diferents que van desembocar en un mateix destí; la fascinació per la direcció i el món de la clàssica, que avui ens volen compartir.

Casanova ho viu des de l’arrelament local, ell és el director artístic de l’Espiga d’Or, l’entitat que el va formar i que agrupa banda, coral, escola i grup de versions. “La meva feina consisteix a gestionar musicalment, artísticament i pedagògicament totes aquestes seccions, però, sobretot, consisteix a tornar a la comunitat tot el que vaig rebre de petit”. Bardolet, en canvi, combina la batuta amb la composició. Ell és el director titular de la Camerata de Música Catalana i de la Coral Canigó i, alhora, rep encàrrecs per escriure noves obres. “Salvador Brotons és un referent clar per mi, té aquest doble vessant de director i compositor i viu la música d’una manera intensíssima”, confessa.

L’ofici de dirigir, entre l’art i la gestió

En Denis considera que “una de les satisfaccions més grans de la feina és viure l’evolució del repertori des del primer assaig fins al dia del concert; és com anar posant ordre al caos”. Per ell, dirigir una banda no professional és molt més que preparar un concert, és acompanyar un grup de músics que hi venen per vocació, fomentant la cohesió i mantenint viva la motivació. “L’espectre generacional va dels 12 anys fins a persones sense límit d’edat, i això enriqueix molt perquè quan seuen a la cadira per assajar, tothom té el mateix objectiu i les diferències queden a part. És una oportunitat i no un repte”, afegeix.

En Jofre ho defineix d’una altra manera; “un director és un unificador de criteris”. La seva responsabilitat, diu, passa per conèixer l’obra a fons, prendre decisions i transmetre-les amb claredat, sigui amb paraules o amb gestos. El repte s’accentua quan es tracta de músics joves molt ben formats, amb idees sòlides i criteris propis. “Com a director també jove, has de convèncer-los amb idees musicals potents”. La figura del director és molt complexa i plena de subfeines, relata, però en projectes que neixen d’un mateix has d’assumir tots els papers de l’auca, conclou.

Equilibri, risc i identitat en els repertoris

El repertori és un dels grans terrenys on els joves directors posen a prova la seva visió de la música que representen i que volen donar a conèixer. “De vegades el programa ja ve donat pel format de concert, com podrien ser els de la Diada nacional de Catalunya”, per exemple, explica l’ebrenc, però quan es pot triar, busca l’equilibri entre allò que és agradable pel públic, assequible pels músics i, alhora, l’oportunitat d’anar-los educant, a uns i a altres en entendre diferents gèneres i estètiques musicals diferents. “Els pasdobles, sardanes o bandes sonores sempre funcionen, però intercalar-hi obres més avantguardistes acaba sorprenent a tothom. És un risc, però val la pena. No penso que el format tradicional de concert estigui caducat, però sí que hem d’obrir-nos a noves propostes, fins i tot incorporant altres disciplines si volem mantenir viva la motivació dels músics i atreure el públic jove”, diu.

L’osonenc ho formula des d’una altra convicció; la necessitat de programar música catalana. “Em sembla bàsic, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”, es pregunta. “Procuro que als meus programes no hi faltin obres de compositors catalans, històrics o actuals”. La seva estratègia passa per situar aquestes peces al costat del gran repertori europeu: “És la millor manera de donar-les a conèixer i l’experiència sempre és enriquidora”. La seva mirada apunta encara més enllà, a l’art total: “Per això l’òpera o el musical, em semblen la màxima expressió. Allà hi trobes tota mena de representació i treballar amb altres disciplines aporta nous inputs i energies”.

Quan la joventut és una oportunitat

En el món de la direcció de la música clàssica, la joventut pot ser una etiqueta o una oportunitat i, en el seu cas, ha estat la darrera opció que els serveix per reivindicar la joventut com a valor. En Denis no ho viu com un obstacle, la seva primera feina estable com a director va ser al capdavant de la banda de la Lira de Roquetes quan tenia 21 anys i, des d’aquell moment, explica com tothom ho ha viscut amb total naturalitat. “Ser jove permet aportar una mirada diferent i, si volem atraure nous públics, sobretot joves, cal crear i promoure propostes artístiques que connectin amb la societat del segle XXI, fet que ho facilita precisament el fet de ser jove”.

Bardolet hi coincideix. “Ser jove et pot donar oportunitats pel fet de representar aire fresc, però aquest país té la mida que té i el pastís és petit; arribar als llocs de més renom és complicat”. Alhora, admet que la seva generació pot incomodar a algú, però també ha sentit el suport de figures més consagrades. “Procuro acostar la música clàssica al públic més jove, i això és més fàcil fer-ho sent jove, quan interpel·les d’una manera més directa. Iniciatives com el cicle Clàssica Jove de L’Atlàntida en són una gran oportunitat”. Així doncs, segons els directors la joventut no és un inconvenient, sinó una palanca per renovar la manera com s’entén i es projecta la música clàssica avui dia.

Un espai masculinitzat?

Tot i els avenços recents, el món de la direcció encara arrossega una evidència: la majoria de directors segueixen sent homes. “Només cal fer una estadística i queda clar que les dones són una minoria, fins i tot als estudis superiors de direcció. Quan es veu una dona directora encara crida l’atenció, i això ja és un símptoma”, reconeix en Denis. Ell mateix admet que ha tingut la sort de no sentir mai que la direcció no era un espai per ell, però es pregunta si, en el cas d’haver estat dona, el camí hauria estat igual de natural; “potser el subconscient m’ho hauria posat més difícil, encara que no en siguem conscients, tenim creences heretades que poden suposar barreres”, afirma.

“Cada vegada aquest és un espai menys masculinitzat, però és evident d’on venim, i cal normalitzar la figura de la dona directora, com la de compositora o intèrpret d’instruments històricament masculinitzats”, coincideix Bardolet. Per ell, la clau és generar referents; “cada cop n’hi ha més, i anem en la línia correcta. A Catalunya i arreu d’Europa hi ha moltes directores amb talent i projecció. La nostra generació té molta consciència de gènere i això és positiu”. Per a Casanova, el temps i la normalització són els millors aliats i per Bardolet, cal accelerar-ho amb voluntat i visibilització. Tots dos coincideixen a afirmar com la direcció musical serà plenament diversa només quan la presència de dones deixi de ser notícia.

“La clàssica és per gent avorrida, antiga i elitista!”

“Molts joves pensen que la música clàssica és avorrida i que, si no ets músic, no l’entens ni la saps apreciar, un pensament totalment fals”, defensa en Denis, que recorda com alguns dels seus amics, després d’anar a un concert, li han confessat haver gaudit molt més del que s’esperaven. Per ell, la clau és oferir programes híbrids on convisquin obres clàssiques amb peces més populars, com bandes sonores o tributs a grups de pop-rock; “segurament, el jove vindria per escoltar els segons i acabarà descobrint els primers”. Bardolet comparteix el diagnòstic: “Allunya la percepció d’alguna cosa antiga, passada de moda i elitista i, és curiós, perquè els preus de segons quins festivals de rock o d’electrònica superen de llarg les entrades d’un concert de música clàssica”. Per això, aposta per donar veu a joves músics que connectin amb el seu temps i la seva generació: “La música clàssica pot molar si està ben comunicada”.

Tots dos coincideixen que cal treballar en la pedagogia i en la manera de presentar-la. La música clàssica pot ser una experiència íntima, profunda i personal, “un bàlsam per l’ànima”, com diu Bardolet, però també un espai col·lectiu de gaudi cultural, capaç de desconnectar-nos de la frenètica activitat quotidiana. “Les bandes de música amateurs tenen aquí un paper fonamental”, afegeix Casanova, sobretot en zones rurals on les grans formacions professionals no arriben, aquestes omplen un buit i acosten la clàssica a la seva gent.

Preguntats pels concerts i els punts d’inflexió que han marcat un abans i un després en les seves carreres professionals, Casanova té marcada una data clau, el 26 de novembre de 2022, el dia que va pujar per primer cop al podi de l’Espiga d’Or de Deltebre, la banda que l’havia vist créixer. “Va ser un dia que tindré gravat a la memòria tota la vida”, recorda emocionat. Per ell, dirigir l’entitat del seu poble és més que una feina, és un retorn emocional constant. “Treballar a casa i pels teus és molt gratificant. Vull fer l’Espiga d’Or gran, en nombre d’usuaris i en qualitat artística, però sempre aquí, a prop dels meus”. Per Bardolet el seu punt d’inflexió va ser el 2021, amb l’estrena de la seva òpera ‘Ferides’, a L’Atlàntida de Vic, un projecte que va fer gira i que el va situar al mapa nacional. “És el projecte que em va projectar de debò”, reconeix. El futur l’imagina com el present, però multiplicat; “combinant la direcció, la composició i la producció, sempre amb nous encàrrecs i reptes creatius a l’horitzó”.

Dues trajectòries que avancen per camins diferents, però amb una mateixa convicció; la de posar la música clàssica al servei de la gent i del públic jove d’avui. Amb una experiència breu, però amb una gran projecció i unes conviccions clares, Denis Casanova i Jofre Bardolet demostren que la joventut no és un límit, sinó una oportunitat per innovar, atreure nous públics i reivindicar la diversitat en la direcció. Tant a les bandes de poble com a les sales professionals, la seva mirada combina respecte per a la tradició, passió per la creació i consciència social, marcant un futur en què la música clàssica pot ser més accessible, vibrant i més propera que mai.