16
de gener
de
2018, 17:00
Actualitzat:
18
de gener,
13:07h
Va fer caure Richard Nixon. Va resistir els embats del poder. I va demostrar que el periodisme pot ser un dels oficis més dignes del món per combatre la misèria moral. És Katharine Graham, i la seva història ja és tota una llegenda del periodisme. Educada per viure al servei del seu marit i dels interessos d'una família benestant, va acabar convertida en una gran pionera. Primer, per ser la primera dona que es posava al capdavant d'una gran capçalera, The Washington Post. Segon, per aprendre a desenvolupar-se en un món d'homes. I tercer, per esquivar amb destresa les constants pressions de l'àmbit empresarial i econòmic.
Se'n va sortir. Graham va pilotar una nau que semblava destinada a enfonsar-se després del suïcidi del seu marit, aleshores editor i propietari de The Washington Post, el responsable d'haver-lo portat a una primera divisió informativa. I va passar a la història per una aposta ferma per la llibertat de premsa i per no callar davant de la mentida sistemàtica del govern dels Estats Units en referència a la guerra del Vietnam. Va ser valenta i decidida, i va crear un precedent que s'ha convertit en un exemple: res no pot tombar l'exercici de la premsa lliure.
Un exemple de rigor, ofici i independència
Com a editora de The Washington Post, Graham serà recordada per haver impulsat la publicació dels Papers del Pentàgon, però també per haver fet possible l'esclat de l'escàndol del cas Watergate, que va esquitxar de ple el presidents dels EUA, fins al punt de fer-lo dimitir, en una acció històricament inèdita. Dues investigacions que són un exemple de rigor i independència, i de com el periodisme pot ser un poder capaç de fiscalitzar l'acció de govern. També, dos casos que parlen d'una gran integritat professional que culmina amb la publicació d'Historia personal l'any 1998, l'autobiografia amb què Graham va guanyar el Premi Pulitzer.
Una vida escrita on veiem que no ho va tenir gens fàcil. Filla d'Eugen Meyer, que va comprar The Washington Post l'any 1933 –en plena bancarrota de la capçalera–, es va llicenciar en periodisme i va incorporar-se al diari de la família el 1939. Un any després es casaria amb Philip Graham, un jove advocat a qui Meyer va nomenar director del rotatiu en detriment de la seva pròpia filla, esgrimint que "el càrrec no era l'adequat per a una dona". Katharine va entomar un lloc discret, a l'ombra del seu home, qui va impulsar el creixement d'una capçalera que semblava no tenir sostre. Però tot això canvia, abruptament, quan el seu marit se suïcida.
Una dona al capdavant de "The Washington Post"
Afectat pels estralls de diverses crisis maníaco-depressives i per una afició creixent a la beguda, Philip Graham confessa a la seva dona, poc abans de morir, una infidelitat sistemàtica. Era l'any 1963 quan es va tirar un tret, deixant Katharine amb el ressò d'un drama personal que acaba convertit en un punt d'inflexió. Després de l'incident, ella assumeix la presidència de l'empresa editora del diari, sobreposant-se als prejudicis de ser dona –un cas excepcional– i prenent decisions que canviaran el curs del periodisme. Entre elles, i potser la més transcendent, nomenar Ben Bradlee director del diari. Era l'any 1965.
Més tard, arribaria el gran desafiament al poder. Què, si no, ha de fer el bon periodisme? Nixon, un president tan tèrbol com complex, va ser qui va rebre els cops per una gestió pèssima. El primer, l'any 1971, quan Graham dona el vistiplau a publicar els informes secrets elaborats pel govern sobre la Guerra del Vietnam, després que The New York Times avancés l'exclusiva però tingués el veto judicial del govern. El segon, el cas Watergate, la defunció definitiva de Nixon. Aquest 2018, després que Tots els homes del president silenciés el seu nom i un paper crucial, Graham agafa la rellevància que li correspon aLos Archivos del Pentàgono, un film dirigit per Steven Spielberg que s'estrena el proper divendres 19 de gener.
Se'n va sortir. Graham va pilotar una nau que semblava destinada a enfonsar-se després del suïcidi del seu marit, aleshores editor i propietari de The Washington Post, el responsable d'haver-lo portat a una primera divisió informativa. I va passar a la història per una aposta ferma per la llibertat de premsa i per no callar davant de la mentida sistemàtica del govern dels Estats Units en referència a la guerra del Vietnam. Va ser valenta i decidida, i va crear un precedent que s'ha convertit en un exemple: res no pot tombar l'exercici de la premsa lliure.
Un exemple de rigor, ofici i independència
Com a editora de The Washington Post, Graham serà recordada per haver impulsat la publicació dels Papers del Pentàgon, però també per haver fet possible l'esclat de l'escàndol del cas Watergate, que va esquitxar de ple el presidents dels EUA, fins al punt de fer-lo dimitir, en una acció històricament inèdita. Dues investigacions que són un exemple de rigor i independència, i de com el periodisme pot ser un poder capaç de fiscalitzar l'acció de govern. També, dos casos que parlen d'una gran integritat professional que culmina amb la publicació d'Historia personal l'any 1998, l'autobiografia amb què Graham va guanyar el Premi Pulitzer.
Una vida escrita on veiem que no ho va tenir gens fàcil. Filla d'Eugen Meyer, que va comprar The Washington Post l'any 1933 –en plena bancarrota de la capçalera–, es va llicenciar en periodisme i va incorporar-se al diari de la família el 1939. Un any després es casaria amb Philip Graham, un jove advocat a qui Meyer va nomenar director del rotatiu en detriment de la seva pròpia filla, esgrimint que "el càrrec no era l'adequat per a una dona". Katharine va entomar un lloc discret, a l'ombra del seu home, qui va impulsar el creixement d'una capçalera que semblava no tenir sostre. Però tot això canvia, abruptament, quan el seu marit se suïcida.
Meryl Streep, caracteritzada com a Katherine Graham a la pel·lícula «The Post»
Una dona al capdavant de "The Washington Post"
Afectat pels estralls de diverses crisis maníaco-depressives i per una afició creixent a la beguda, Philip Graham confessa a la seva dona, poc abans de morir, una infidelitat sistemàtica. Era l'any 1963 quan es va tirar un tret, deixant Katharine amb el ressò d'un drama personal que acaba convertit en un punt d'inflexió. Després de l'incident, ella assumeix la presidència de l'empresa editora del diari, sobreposant-se als prejudicis de ser dona –un cas excepcional– i prenent decisions que canviaran el curs del periodisme. Entre elles, i potser la més transcendent, nomenar Ben Bradlee director del diari. Era l'any 1965.
Més tard, arribaria el gran desafiament al poder. Què, si no, ha de fer el bon periodisme? Nixon, un president tan tèrbol com complex, va ser qui va rebre els cops per una gestió pèssima. El primer, l'any 1971, quan Graham dona el vistiplau a publicar els informes secrets elaborats pel govern sobre la Guerra del Vietnam, després que The New York Times avancés l'exclusiva però tingués el veto judicial del govern. El segon, el cas Watergate, la defunció definitiva de Nixon. Aquest 2018, després que Tots els homes del president silenciés el seu nom i un paper crucial, Graham agafa la rellevància que li correspon aLos Archivos del Pentàgono, un film dirigit per Steven Spielberg que s'estrena el proper divendres 19 de gener.
| "Los archivos del Pentágono": la decisió de Graham explicada per Spielberg |
|---|
| Aquest 2018, Spielberg estrenarà dues pel·lícules (Los archivos del Pentágono i Ready Player One). La primera, Los archivos del Pentágono ens farà apassionar per l'essència del periodisme. La intriga s'endinsa de ple en l'escàndol dels Arxius del Pentàgon, amb un ritme molt conscient del pes de la història, sense donar treva, però alhora permetent que entenguem el rebombori de dades, noms i xifres d'un desastre polític de dimensions colossals. Spielberg dosifica amb mestria la informació i crea una tensió que va creixent de manera exponencial a mesura que avança la trama, reforçat per l'actuació de dos actors afinadíssims, Meryl Streep i Tom Hanks. Streep és l'encarregada d'interpretar Katharine Graham, una llegenda del periodisme que l'actriu fa mundanament creïble, nerviosa i insegura a l'inici, i totalment autoconscient al final. Un recital de dalt a baix que troba el seu contrapunt en Tom Hanks, el director Ben Bradlee, fitxatge clau per entendre el reflotament d'un diari estancat. Dues peces d'un engranatge perfecte, en una història que sap què vol dir i què vol que entenguem, transportant-nos pel drama i fent-nos aplaudir quan triomfen els principis més bàsics d'una professió que encara viu en la incertesa: protegir el poder o fiscalitzar-lo? La resposta, el principi bàsic d'un ofici que Graham va honorar amb les seves decisions. |