David Verdaguer: «Fer una gala és una llauna: si la fas malament, et destrossen»

David Verdaguer és un dels rostres més populars dels escenaris i pantalles catalanes. Als inicis, conegudíssim per ser el reporter amb bigoti de l'APM?, ara per protagonitzar obres de teatre d'èxit com Molt soroll per no res o Un cop l'any –encara en cartell–, o pel·lícules com Estiu 1993 o Tierra firme, nominat als Gaudí per la interpretació a les dues, la primera com a secundari i la segona com a actor principal. A més, enguany és l'encarregat d'assumir la difícil –i sempre controvertida– tasca de presentació de la gala.
 
"Vindré de fer funció, a veure com arribo", ens explica l'actor, encara amb la incertesa de saber com serà rebuda la gala. Tot un misteri. "Fer una gala sempre és una llauna. Si la fas bé, t'aporta poc, però si la fas malament et destrossen". Però Verdaguer està convençut que funcionarà. "La part del Lluís Danés, que n'assumeix de nou la direcció, serà potent: més onírica, amb l'escenari convertit en un bosc, amb una atmosfera i la idea que les pel·lícules tenen el poder de capturar els somnis. Jo tindré un contrapunt més irònic i punyent, amb la idea de cremar aquest bosc", detalla.
 
Inicis humorístics, amb contrapunt dramàtic
 
Verdaguer va començar a despuntar gràcies a l'humor televisiu, quan feia les recordades aparicions a l'APM?, que compaginava amb el teatre i les funcions amb la companyia El nacional NO ens vol. "A mi el teatre sempre m'ha salvat", confessa. "Porto trenta obres fetes, he treballat molt, en escenaris de tota mena, en llocs de merda i d'altres de molt guapos". I va tenir la sort que en Carlos Marques-Marcet es creués a la seva trajectòria professional, gairebé per casualitat, i apostés per ell per fer un paper dramàtic, el de 10.000 km.
 
"En Carlos em va veure plorant en un vídeo i va creure en mi per fer drama". Aleshores, pocs directors o productors haguessin apostat per ell per fer aquell paper. Després de recollir el Gaudí per la interpretació i d'estar nominat als Goya, tres anys després torna a la càrrega amb la mateixa parella de ball a Tierra firme, tant en la direcció com en la interpretació, i torna a estar nominat per la seva actuació. "En Carlos va decidir apostar de nou per la Natalia Tena i jo. Va veure l'amistat que vam fer a 10.000 km i va pensar que l'havia d'aprofitar".
 
Amistat i feina, de bracet
 
Per fer el segon film, Marques-Marcet "també va robar un tros de vida de la Natalia, que viu en un vaixell a Londres", tal com explica l'actor. "Va agafar aquests talls de vida i va fer la pel·lícula. Ens va fer uns personatges gairebé a mida, tot i que jo no soc tan explosiu, ni tan graciós, ni tan pallasso com el Roger. Però sí que es va inspirar bastant amb vosaltres". L'experiència de repetir amb la Natàlia Tena, molt popular per la seva actuació a Joc de Trons, és un privilegi que Verdaguer agraeix.
 
"La Natalia és una altra lliga. El cervell li va a mil, és com una nena de set anys. Però, al mateix temps, és qui arriba abans al set, qui s'estudia el text com ningú, i també qui més es transforma quan fa el personatge. És un animal escènic", explica. Amb ella i Oona Chaplin –també actriu a Jocs de Trons, casualment– fan un trio de gran complicitat. De primer, amb un to còmic, però a mesura que avança el film, en uns camins més greus i contundents. "El cinema del Carlos requereix temps", ens explica. "I fixa't: en una pel·lícula seva els actors sempre estan bé".
 
El mèrit és del director, tal i com subratlla Verdaguer. De la manera que té de treballar. "Vam improvisar molt, però sempre amb ell. El cinema del Carlos Marques-Marcet parla de coses molt simples, però no d'una manera simple. I ell sempre va a favor dels actors: no tens marques i rodes cronològicament. És una cosa que els productors no entenen! Però ell necessita que els personatges vagin creixent amb el seu paper. En sap molt", rebla. "Et pot agradar o no la pel·lícula, però els actors sempre estan bé".
 
Dues pel·lícules i una paternitat
 
David Verdaguer també és un dels actors d'Estiu 1993, un dels films revelació de l'any, dirigit per Carla Simón. El seu paper és diametralment diferent als de Tierra firme, molt més contingut i gairebé sempre ocupant un fora de càmera. "Durant la pel·lícula vaig estar molt a gust, més preocupat perquè les nenes estiguessin bé, que per mi. Amb Tierra firme va ser diferent, perquè en Carlos demana molta energia".
 
Però hi ha un fet que uneix els dos films, de manera gairebé poètica. "Vaig fer la meva filla en el procés d'Estiu 1993. I rodant Tierra firme a Londres, fent un Skype amb la meva parella em vaig assabentar que seríem pares. Va ser com ajuntar la trama de 10.000 km i la de Tierrafirme, en directe". Vivències que marquen, que doten d'encara més veritat els films i que deixen un pes cada vegada més potent al pòsit de l'actor. De la comèdia al drama, capaç de fer qualsevol registre i de sortir-se'n airós. Aquest diumenge el veurem presentant la gala dels Gaudí. Qui sap si, també, recollint la seva segona estatueta.