21
d'abril
de
2018, 10:30
Actualitzat:
22
d'abril,
17:18h
Fa tot just un mes, el Congrés rebutjava una iniciativa del PP que defensava establir un sistema per censurar les informacions que siguin considerades com a fake news. Només va rebre el suport de Cs, però és probable que, si s'hagués tirat endavant la proposta, aquesta no deixés en massa bona posició l'actuació del govern espanyol per frenar el procés i l'1-O, ja que, en tan sols mig any, bona part dels advertiments i denúncies que feia per evitar el referèndum s'han evidenciat falsos.
En ocasions, han estat organismes i instàncies internacionals els que han tret a la llum les mentides de l'executiu central, però en altres, ha estat ell mateix qui s'ha contradit públicament, en funció dels interessos polítics de cada moment. Sigui com sigui, les evidències apunten que el relat mediàtic ideat per desacreditar el projecte sobiranista s'està esquerdant a marxes forçades. Aquests en són només sis exemples:
1- Hackers russos
Una teoria de la conspiració va alimentar el novembre l'ideari unionista -amb especial i constant suport d'El País- basada en una suposada activitat coordinada de nombrosos hackers russos i veneçolans per desestabilitzar l'Estat i donar suport a l'independentisme els mesos previs al referèndum. Segons aquesta teoria -negada pel govern de Putin-, sense massa proves tangibles i que van abraçar PP i Cs, Julian Assange seria el capitost d'aquests moviments, amb la col·laboració de dos països fixes en els llistats de membres de l'eix del mal de l'Estat.
Tot i això, el Parlament britànic ha presentat un informe d'experts que desmunta aquesta tesi i demostra no només que les afirmacions sobre "robots russos" són falses, sinó també que, en realitat, "una xarxa de 15.000 botnets va difondre narratives anti-independència". La investigació explica que la teoria es basa en "exageracions i dades poc curoses" i en una recerca "descuidada i esbiaixada", i apunta que s'exagera la influència d'Assange.
2- Policies ferits
Les imatges de les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadania indefensa durant l'1-O van donar la volta al món. Una actuació desproporcionada i criticada abastament a nivell internacional que va deixar com a resultat 1.066 ferits atesos per serveis d'emergència i hospitals, 23 dels quals majors de 79 anys. En aquell moment, per repartir culpes i justificar que els votants eren violents, l'Estat va assegurar que també hi havia 431 agents ferits.
Tot i això, aquesta xifra s'ha evidenciat exagerada pel recompte que el mateix govern espanyol ha fet sis mesos més tard, arran d'una pregunta d'un senador de Bildu en què l'executiu central rebaixa la xifra fins a 111 els membres dels cossos de seguretat "contusionats" durant la jornada del referèndum. D'aquests agents només 10 van causar baixa per les seves lesions.
3- Violència i rebel·lió
Les acusacions de rebel·lió i sedició que pesen sobre Carles Puigdemont i la majoria de consellers encausats pel procés es basen sobre un relat de la Guàrdia Civil i la justícia espanyola conforme les seves actuacions van derivar en accions violentes. Unes acusacions àmpliament criticades -fins i tot per un exmagistrat del Suprem- que se sustenten en una concepció de violència més teòrica que pràctica que suposadament no s'ha mostrat en tota la seva magnitud perquè s'hauria aconseguit evitar.
Aquest punt de vista, però, no sembla que tingui massa avals internacionals. Ho va intuir el mateix Pablo Llarena quan va retirar la primera euroordre d'extradició, atès que temia que se li podria denegar per part de la justícia belga. Quan Puigdemont estava fora d'aquest país, el magistrat va maniobrar per tornar a activar-la, pensant que la justícia alemanya seria més comprensiva amb el seu criteri. Ben aviat, però, s'ha vist que no és així i que el tribunal que ho havia de dirimir va deixar ben clar que no veu cap rastre de violència o rebel·lió. Una cleca notable que ha fet molt de mal entre l'unionisme.
4- Malversació de recursos públics
De fet, el jutge de Schleswig-Holstein té dubtes fins i tot que el Govern hagi comès un delicte de malversació, el més lleu pel qual es reclama Puigdemont i, per això, ha reclamat més proves que l'evidenciïn. Si realment la Generalitat hagués destinat recursos públics al referèndum, però, això implicaria que el tallafocs de Cristóbal Montoro en forma de control extraordinari de les seves finances hauria fallat.
Per això, el ministre d'Hisenda assevera que no s'hi han gastat partides del Govern, una afirmació que té el suport del govern espanyol i enerva Cs -i que no convenç el PP-. Per mantenir l'acusació, i a l'espera que Montoro i Llarena es posin d'acord, l'executiu central mira de desvirtuar el sentit del delicte, ampliant el camp de la malversació a qüestions com el lloguer per part de JxSí d'una sala de teatre per a un acte polític de l'1-O o l'obertura de col·legis per poder fer la votació.
5- Sotrac econòmic
El govern espanyol no es va cansar d'alertar que el referèndum tindria unes conseqüències econòmiques nefastes per a Catalunya i el conjunt de l'Estat, fins al punt que va enviar a la Comissió Europea una actualització de les previsions econòmiques per al 2018 en què enfosquia l'horitzó. Montoro, però, no estava sol, ja que tant el Banc d'Espanya com l'Airef van donar ales a aquests avisos tan alarmistes -animats per un decret per incentivar la fuga d'empreses-.
Al final, res de tot això, i tant el govern espanyol com les altres dues institucions van tornar a actualitzar les previsions amb unes dades fins i tot més optimistes a les prèvies al referèndum. De fet, totes les dades econòmiques recents certifiquen el bon rumb de l'economia, com en les recents sobre exportacions catalanes (creixen un 4,9% interanual) o sobre els turistes vinguts al país (amb un augment interanual del 2,8%), i fins i tot un informe de l'FMI situa l'Estat com la segona economia avançada amb més creixement previst per al 2018. Els mals auguris que certificaven un enfonsament si es feia el referèndum ja són història -de ficció-.
6- Aïllament internacional
L'unionisme no es cansava de clamar que ningú al món compraria el relat de l'independentisme, una afirmació que semblava tenir fonament pel fet que l'oasi pel que fa als reconeixements de la República catalana després de la seva proclamació va ser absolut. Tot i això, encara que els governs en si no s'hagin mullat a favor del sobiranisme, el nombre de suports internacionals -sobretot a nivell social i de mitjans- a favor de la negociació política que reclama el Govern, el dret a decidir i l'alliberament dels presos és constant.
Fins al punt que el think tank més influent de l'Estat ha alertat que l'independentisme està vencent, pel que fa a l'opinió pública internacional. La situació dels exiliats, sens dubte, hi ajuda. Aquest mateix divendres, una quarentena d'eurodiputats s'han desplaçat a Barcelona per reivindicar el dret a l'autodeterminació i, per altra banda, Noam Chomsky i un centenar d'acadèmics del món han subscrit un manifest a favor dels presos polítics i la intervenció de la Unió Europea. Pel que fa a les institucions, el suport costa més que arribi, però a poc a poc es va desencallant: l'alcalde de Ginebra ha ofert Suïssa per mediar, el govern alemany ha avalat l'alliberament de Puigdemont, i fins i tot el parlament portuguès ha demanat que es respecti "la voluntat del poble català".
En ocasions, han estat organismes i instàncies internacionals els que han tret a la llum les mentides de l'executiu central, però en altres, ha estat ell mateix qui s'ha contradit públicament, en funció dels interessos polítics de cada moment. Sigui com sigui, les evidències apunten que el relat mediàtic ideat per desacreditar el projecte sobiranista s'està esquerdant a marxes forçades. Aquests en són només sis exemples:
1- Hackers russos
Una teoria de la conspiració va alimentar el novembre l'ideari unionista -amb especial i constant suport d'El País- basada en una suposada activitat coordinada de nombrosos hackers russos i veneçolans per desestabilitzar l'Estat i donar suport a l'independentisme els mesos previs al referèndum. Segons aquesta teoria -negada pel govern de Putin-, sense massa proves tangibles i que van abraçar PP i Cs, Julian Assange seria el capitost d'aquests moviments, amb la col·laboració de dos països fixes en els llistats de membres de l'eix del mal de l'Estat.
Tot i això, el Parlament britànic ha presentat un informe d'experts que desmunta aquesta tesi i demostra no només que les afirmacions sobre "robots russos" són falses, sinó també que, en realitat, "una xarxa de 15.000 botnets va difondre narratives anti-independència". La investigació explica que la teoria es basa en "exageracions i dades poc curoses" i en una recerca "descuidada i esbiaixada", i apunta que s'exagera la influència d'Assange.
Un home gran a terra colpejat pels agents durant l'1 d'octubre a la Ràpita. Foto: Sofia Cabanes
2- Policies ferits
Les imatges de les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadania indefensa durant l'1-O van donar la volta al món. Una actuació desproporcionada i criticada abastament a nivell internacional que va deixar com a resultat 1.066 ferits atesos per serveis d'emergència i hospitals, 23 dels quals majors de 79 anys. En aquell moment, per repartir culpes i justificar que els votants eren violents, l'Estat va assegurar que també hi havia 431 agents ferits.
Tot i això, aquesta xifra s'ha evidenciat exagerada pel recompte que el mateix govern espanyol ha fet sis mesos més tard, arran d'una pregunta d'un senador de Bildu en què l'executiu central rebaixa la xifra fins a 111 els membres dels cossos de seguretat "contusionats" durant la jornada del referèndum. D'aquests agents només 10 van causar baixa per les seves lesions.
3- Violència i rebel·lió
Les acusacions de rebel·lió i sedició que pesen sobre Carles Puigdemont i la majoria de consellers encausats pel procés es basen sobre un relat de la Guàrdia Civil i la justícia espanyola conforme les seves actuacions van derivar en accions violentes. Unes acusacions àmpliament criticades -fins i tot per un exmagistrat del Suprem- que se sustenten en una concepció de violència més teòrica que pràctica que suposadament no s'ha mostrat en tota la seva magnitud perquè s'hauria aconseguit evitar.
Aquest punt de vista, però, no sembla que tingui massa avals internacionals. Ho va intuir el mateix Pablo Llarena quan va retirar la primera euroordre d'extradició, atès que temia que se li podria denegar per part de la justícia belga. Quan Puigdemont estava fora d'aquest país, el magistrat va maniobrar per tornar a activar-la, pensant que la justícia alemanya seria més comprensiva amb el seu criteri. Ben aviat, però, s'ha vist que no és així i que el tribunal que ho havia de dirimir va deixar ben clar que no veu cap rastre de violència o rebel·lió. Una cleca notable que ha fet molt de mal entre l'unionisme.
Cristóbal Montoro està aquests dies a l'ull de l'huracà. Foto: Europa Press
4- Malversació de recursos públics
De fet, el jutge de Schleswig-Holstein té dubtes fins i tot que el Govern hagi comès un delicte de malversació, el més lleu pel qual es reclama Puigdemont i, per això, ha reclamat més proves que l'evidenciïn. Si realment la Generalitat hagués destinat recursos públics al referèndum, però, això implicaria que el tallafocs de Cristóbal Montoro en forma de control extraordinari de les seves finances hauria fallat.
Per això, el ministre d'Hisenda assevera que no s'hi han gastat partides del Govern, una afirmació que té el suport del govern espanyol i enerva Cs -i que no convenç el PP-. Per mantenir l'acusació, i a l'espera que Montoro i Llarena es posin d'acord, l'executiu central mira de desvirtuar el sentit del delicte, ampliant el camp de la malversació a qüestions com el lloguer per part de JxSí d'una sala de teatre per a un acte polític de l'1-O o l'obertura de col·legis per poder fer la votació.
5- Sotrac econòmic
El govern espanyol no es va cansar d'alertar que el referèndum tindria unes conseqüències econòmiques nefastes per a Catalunya i el conjunt de l'Estat, fins al punt que va enviar a la Comissió Europea una actualització de les previsions econòmiques per al 2018 en què enfosquia l'horitzó. Montoro, però, no estava sol, ja que tant el Banc d'Espanya com l'Airef van donar ales a aquests avisos tan alarmistes -animats per un decret per incentivar la fuga d'empreses-.
Al final, res de tot això, i tant el govern espanyol com les altres dues institucions van tornar a actualitzar les previsions amb unes dades fins i tot més optimistes a les prèvies al referèndum. De fet, totes les dades econòmiques recents certifiquen el bon rumb de l'economia, com en les recents sobre exportacions catalanes (creixen un 4,9% interanual) o sobre els turistes vinguts al país (amb un augment interanual del 2,8%), i fins i tot un informe de l'FMI situa l'Estat com la segona economia avançada amb més creixement previst per al 2018. Els mals auguris que certificaven un enfonsament si es feia el referèndum ja són història -de ficció-.
Roger Torrent, amb l'alcalde de Ginebra, Rémy Pagani, aquesta setmana. Foto: Parlament
6- Aïllament internacional
L'unionisme no es cansava de clamar que ningú al món compraria el relat de l'independentisme, una afirmació que semblava tenir fonament pel fet que l'oasi pel que fa als reconeixements de la República catalana després de la seva proclamació va ser absolut. Tot i això, encara que els governs en si no s'hagin mullat a favor del sobiranisme, el nombre de suports internacionals -sobretot a nivell social i de mitjans- a favor de la negociació política que reclama el Govern, el dret a decidir i l'alliberament dels presos és constant.
Fins al punt que el think tank més influent de l'Estat ha alertat que l'independentisme està vencent, pel que fa a l'opinió pública internacional. La situació dels exiliats, sens dubte, hi ajuda. Aquest mateix divendres, una quarentena d'eurodiputats s'han desplaçat a Barcelona per reivindicar el dret a l'autodeterminació i, per altra banda, Noam Chomsky i un centenar d'acadèmics del món han subscrit un manifest a favor dels presos polítics i la intervenció de la Unió Europea. Pel que fa a les institucions, el suport costa més que arribi, però a poc a poc es va desencallant: l'alcalde de Ginebra ha ofert Suïssa per mediar, el govern alemany ha avalat l'alliberament de Puigdemont, i fins i tot el parlament portuguès ha demanat que es respecti "la voluntat del poble català".