Vázquez Montalbán, el Barça i el relat fundacional

Diuen els que en saben molt que el Barça d’avui no existiria sense Johan Cruyff, sense la seva empremta ni el seu llegat esportiu i vital. Aquests mateixos que en saben molt afirmen que el Barça d’avui tampoc existiria sense l’empremta ni el llegat de Manuel Vázquez Montalbán. Escriptor, periodista, gastrònom i culer, no se sap què anava primer, què li agradava més, què definia millor la seva ànima curiosa, crítica, atrevida. Tot anava amb el mateix pack, em sembla. Va voler escriure de cuina i de futbol quan interessar-se’n era ser, respectivament, un esnob i un cutre.

Ha arribat un moment en què referir-se a Johan Cruyff i a MVM és referir-se pràcticament al mateix. És una de les conclusions –lliures, potser massa atrevides– que un extreu de la lectura de Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport, publicat per editorial Base amb una edició extraordinària de Jordi Osúa. M’agrada escoltar aquestes persones que en saben molt i per això vaig a la presentació del llibre a l’Alibri del carrer Balmes –abans era la fascinant llibreria Herder– on intervenen, a més d’Osua, Ramon Besa –que signa el pròleg– i Sergi Pàmies. Besa i Pàmies, cadascú a la seva manera, tenen moltes coses interessants a dir sobre el Barça, algunes les han escrit, moltes les saben argumentar com ningú. I els dos també en saben molt sobre el famós relat culer que es va empescar MVM.

Els dos hi van intervenir a la seva manera. Besa encarregant-li articles per El País, contribuint amb la seva prosa a la ideació de tangibles i intangibles que tenen a veure amb el subtítol del llibre. Pàmies, sent nomenat successor de MVM a les pàgines d’El País pel propi MVM. És divertit escoltar-lo explicar aquesta successió i altres encontres que van tenir al llarg de la vida. Divertit i també eloqüent. Perquè defineix bé la timidesa del protagonista, la seva dificultat per a la comunicació fluïda i també, de passada, la poca propensió que tenia a exhibir impúdicament els seus profunds coneixements.

El llibre conté una introducció a càrrec d’Osúa senzillament apassionant que condensa i resumeix en vint-i-cinc pàgines els elements més substancials del substrat intel·lectual de MVM, els seus interessos variats, la suma d’influxos culturals que el van apassionar, algunes influències i amistats fonamentals, el per què de la seva preferència culer, les explicacions, referents i motius que permeten entendre el conreu del background que el va convertir en far ideològic i referencial del Futbol Club Barcelona.
 
Mundo Diario, Triunfo, TeleeXprés, La Calle, la revista Barça, El Periódico, El País, l’Avui... El llibre, a banda de ser un corol·lari de passions, reflexions i obsessions culers, és també un recorregut periodístic de primera divisió, de campionat, diria. Com s’escriu sobre futbol? No, com s’escriu en general. “Val la pena gaudir del valor literari d’aquest llibre que a més a més del Barça tracta sobre periodisme, sobre com explicar el món en què vivim”, recalca Pàmies. És un llibre, en efecte, de lectura addictiva que permet, entre moltes altres coses, llegir el cabdal article Barça, Barça, Barça, publicat el 1969 a Triunfo. “Quan algú vol saber què és el Barça, encara avui li recomano que llegeixi aquest article”, explica Pàmies. S’hi explica, esclar, perquè el Barça va més enllà del futbol, quin és i què significa el seu sentit extraesportiu, recalca Osúa.

“El que MVM va fer amb el Barça va ser un acte de valentia”, exclama Besa. Va ser un gran visionari, continua: "El seu relat sobre el Barça va ser assumit pel món, va contribuir decisivament a la internacionalització d’un club que durant molts anys va ser perdedor i victimista”. “Quantes línies i a quina hora les vols?”, estic convençut que és una de les frases que més li agraden a Ramon Besa i encara li agrada més recordar que era MVM qui la pronunciava sempre a l’altra banda del fil telefònic. Tant ell com Pàmies donen fe de com de bons són els articles futbolístics del pare de Pepe Carvalho. Pàmies se’n recorda especialment d’un sobre Jesús Gil que MVM va escriure a l’habitació d’un hotel del Quebec durant un viatge que els dos van compartir: “Em pensava que seria un article desastrós i quan vaig obrir el diari se’m van caure els collons a terra”.

A Pàmies, que en un llibre es va confessar “culer defectuós”, li ve de gust reivindicar que segurament MVM s’atreviria avui a abordar temes relacionats amb el Barça que ningú s’està atrevint a abordar amb seriositat i aprofundiment: “Per què Sandro Rosell porta un any a la presó? Això no s’està explicant. Què representa per als culers tenir a un expresident recent a la presó?”. Interessant, sens dubte, plantejar-s’ho.

Com interessant és remenar pel llibre i trobar-se amb uns quants articles que denoten l’esperit extremadament crític amb què MVM va retratar la presidència de Núñez. La ironia amb què va explicar el retorn de Van Gaal a la banqueta del primer equip. Comprovar que noms com Riquelme, Bonano i Rochemback són com d’una galàxia molt molt llunyana. Alegrar-se de com va saber posar en valor quan tocava, molt més aviat que la resta de la humanitat, la figura de Guardiola. Descobrir al·lucinat com escrivia sobre Cruyff, amb quin esperit visionari, l’any 1974 i l’any 1978. Com el va saber identificar com el que era: un individu especial, impactant, fonamental per la història del club. Va escriure i publicar el concepte “cruyffisme” l’any 1974. Només aquest detall em sembla absolutament al·lucinant.