Sergi Pàmies: «El Barça ha d'homenatjar Cruyff preservant el seu llegat»

El títol del darrer llibre de Sergi Pàmies (París, 1960) diu que és un "culer defectuós". Una conversa d'una hora amb ell em fa veure, però, que no hi ha defecte. En tot cas, Pàmies és un culer contracorrent o, encara més precís, un culer contracultural, amb tot el pes que el mot comporta quan parlem de Barça, de sentiments, de país, d'història i d'un esport que s'empelta en la memòria emotiva de moltes persones. Confessions d'un culer defectuós (Empúries, 2016) és un amè i brillant "assaig sentimental sobre el Barça", una crònica que parla d'una conversió i d'una passió que parteix del Cruyff de l'Ajax, passant pel Brasil de Pelé dels any 70, per George Best o Hugo Sotil, "ídols que van molt més enllà del futbol, que contenen expressions de l'art en ells mateixos". El futbol fet literatura, amb la saviesa de qui coneix les meravelles de gaudir dels mites. Amb la passió de qui estima els seus ídols i per això s'atreveix a criticar-los.
 
- S'autoanomena un "culer defectuós" i, com a mínim, podem dir que és un culer a contracorrent. De fet, parteix d'un pecat original, perquè és un barcelonista que no es considera antimadridista.
 
- La provocació ja ve en el títol. Al mateix temps és també una manera de jugar net. Els tres elements del títol són els que descriuen l'ànima del llibre. Té molts aspectes confessionals, per la banda d'explicar coses viscudes i per al banda d'admetre pecats. La centralitat del text és el fet de ser culer, i al singularitat del narrador és que no es reconeix a si mateix com un culer ortodox, sinó que admet una imperfecció de fàbrica. La gran defectuositat és que no sóc antimadridista. Explico episodis més o menys delirants relacionats amb això, i faig una hipòtesi de per què deu passar això.
 
- El defecte de fàbrica va més enllà de no ser un culer de naixement. Vostè, fins i tot, va anar amb el Madrid a la final de la Recopa del 1971. Això és terrible, pels culers.
 
- Però això és haver comès un pecat abans de ser de la religió. Són vinculants els delictes comesos abans de l'amnistia? Aleshores, jo no sabia que seria culer! En tot cas, des de l'experiència, puc afirmar que es pot ser culer sense ser antimadridista, perquè jo ho he sigut. Però, què em diuen els meus amics? "És que tu no ets culer, ets del Madrid!". Admeto, no obstant, que el fet de ser culer inclou un grau més o menys elevat d'antimadridisme. En el fons, és la mateixa essència.
 
- És curiós que el madridisme, en canvi, no necessiti l'antibarcelonisme per autoafirmar-se.
 
- Hi ha raons històriques molt fàcils d'entendre que ho expliquen. El Barça ha usat l'antimadridisme com un recurs de supervivència en moments en què era perdedor. I, a més, el culpable d'aquestes derrotes més documentat i llegendari, sempre era el Madrid. Per tant, hi ha raons òbvies per ser les dues coses alhora. En canvi, el Madrid no ho ha necessitat, perquè anava sobrat, fent-se seves paraules com "grandeza, señorío", paraules que a nosaltres ens grinyolen molt i que han fet que ells no tinguin aquesta necessitat.
 
- Ara, però, nosaltres també hem incorporat noves paraules al nostre imaginari, com "valors", que ja comencen a cansar amb tant d'ús indiscriminat i acrític.
 
- És evident que l'antimadridisme també està evolucionant. No és el mateix l'antimadridisme del Barça actual, que és de perdonar-li la vida, que el d'abans, molt visceral. Hi ha molts culers que t'admeten que són més antimadridistes que culers. Això tampoc no és normal! però les coses tenen, sempre, una explicació. Amb l'opulència i amb l'èxit no necessites tant anar a la contra. De fet, jo diria que el refinament màxim, seria podia viure amb la victòria i l'estat d'¡anim actual prescindint completament del Madrid.
 
- Hi ha una frase on diu que "els culers estan molt més units contra el Madrid que a favor del Barça". Això em porta a la fragmentació endèmica del barcelonisme en bàndols enfrontats.
 
- És un tema fundacional. Quan es fa la interpretació de per què l'escut té la forma que té, sovint es diu que era així perquè el Barça "és una olla de grills".
 
- Institucionalment, el Barça mai ha estat un club plàcid.
 
- I jo crec que això és una riquesa. No tots som culers igual i ens agrada cultivar la diferència. Un culer pot ser cruyffista crític, l'altre és cruyffista acrític, l'altre nuñista, l'altre de més enllà neonuñista, l'altre laportista... Cada culer és un món. En canvi, en l'antimadridisme tots anem a la una.
 
- Admirar molt el "Cholo" Sotil ja parla d'un culerisme molt sui generis i contracultural, en el seu cas.
 
- Crec que Cruyff-Sotil és la millor parella de davanters en la història del club. Estem parlant d'un gran jugador, una de les estrelles del Mundial de Mèxic que va guanyar Brasil. La combinació Cruyff-Sotil és una cosa que només pot dissenyar l'atzar. Tenien una química perfecta. Cruyff, de fet, no es vol carregar Sotil! Però, per un laberint burocràtic lamentable, que podem atribuir a la maldat de Madrid, Sotil ha de quedar fora quan fitxem a Neeskens. Aquell és l'únic moment de la meva vida en què he dubtat de Cruyff. Per això no li he perdonat mai als Neeskens.
 
- Ara que som en moments de grades d'animació i eterns dilemes, vostè diu que "l'ambient sonor dels estadis on he anat, el que mes m'agrada es el Camp Nou". També afirma que "l'empeltament tòxic del bàsquet al futbol es nefast".
 
- Per a nosaltres, a mi m'agrada l'ambient que hi ha al Camp Nou. M'agrada l'ambient del Celtic, pel Celtic. El del Liverpool, pel Liverpool. Però, per a nosaltres, el nostre. Aquest clixé que al Barça som uns "tribuneros" que ens comportem com al Liceu m'ha semblat sempre una etiqueta de mandra mental, de no voler admetre que la realitat ha canviat. És una de les coses que va canviar Ronaldinho, Rijkaard i Laporta. A partir del 2003, el públic del Camp Nou agafa una línia fantàstica. Aquesta setmana mateix ho vam poder comprovar amb el partit contra l'Atlético de Madrid, on el públic va ser rellevant. I això està en relació amb el joc, perquè la nostra animació no és incondicional.
 
- Hi ha una certa meritocràcia, pel que fa a la implicació del públic amb l'equip.
 
- Sí, "us animarem si us ho mereixeu". El que més es critica al club és no donar-ho tot. Podem xiular un jugador que s'amaga o s'equivoca. Hi ha jugadors que són excepcionals i tenen un rendiment altíssim, però en canvi el públic no els estima. Però aquesta possibilitat de sentir el so de la pilota en un estadi amb 80.000 persones és sensacional. És allò que diu la llegenda sobre el Tito Vilanova, que podia mirar els entrenaments d'esquena i saber si un jugador era bo o dolent només pel so del toc.
 
 - En Pep Guardiola, a la primera roda de premsa, va dir que només podia assegurar feina i esforç. Ho deia ell, que era l'alumne més avantatjat del cruyffisme.
 
- Això ens fa tornar a l'arrel de la "tribu". La "tribu" no és monoteista, és reconsagrada, és difícil, té els seus ídols i els té per adorar-los i per defenestrar-los. I el que no accepta de cap manera és que li imposin la unanimitat. Hi ha molts socis, per exemple, que no són de Guardiola perquè no els dóna la gana. A l'altra banda, també és veritat que hi ha la tendència de mitificar de manera gairebé impúdica els ídols. I el culer no és vehement en les seves demostracions d'afecte. El culer estima i és fidel, una mica com els catalans. Però no és una afició com la del Betis, que ho dóna tot i posa les mans al foc sempre que calgui. Aquestes unanimitats a mort, al Barça les veuràs poques vegades. I això no deixa de ser intel·ligent. És com la cançó del Brassens: "Morir per les idees, d'acord. Però de mort lenta". Per què tot el que fa el Pep Guardiola està bé? Podem qüestionar-ho tot. El que jo no entenc, però, és la gent que l'odia.
 
- També hi ha la "tabarra cruyffista", tal com vostè mateix l'anomena en un dels capítols.
 
- Sí, els que són més guardiolistes que Guardiola i més cruyffistes que Cruyff, que també fan una mica de ràbia. Fer que hi hagi coses inqüestionables en una activitat tan collonuda com és divertir-se amb el Barça i, a més, amb la possibilitat de criticar-ho pel mateix preu, és incomprensible!
 
- També tenim aquesta cosa de gaudir molt quan tot rebenta. A l'època de Joan Gaspart hi va haver un moment en què volíem que el Barça perdés per "fer net".
 
- Això ho explica molt gràficament en Rexach, que deia que quan les coses van malament, el públic del Camp Nou "bufa perquè la pilota no entri". Hi ha moments d'autodestrucció i canibalisme on sentim la necessitat que tot peti.
 
- Que tot esclati és una manera de reinventar-se. Gaudim molt amb aquests moments de fabulació, com en el període del mercat de fitxatges.
 
- Els culers sempre vivim entre la realitat i la ficció. Això té a veure amb les dècades en què havíem de construir-nos una ficció per suportar la realitat. Ara no ens cal, però continuem amb els tics hipercrítics.
 
- Diu que l'afició no és monoteista. Això, justament, és el que impedirà que l'estadi no porti el nom de Johan Cruyff?
 
- Això no podrà ser, però per una raó que em sembla increïble que no es subratlli més. El Barça va decidir en assemblea de compromissaris que autoritzava la Junta a buscar patrocinador per posar cognom al camp. Qui vol el nom de Johan Cruyff a l'estadi està disposat a què es digui Johan Cruyff IBM, o Johan Cruyff Qatar o Johan Cruyff Suchard? Crec que no. Imaginem un món idíl·lic on l'estadi es digui Johan Cruyff. Des de quin pressupòsit de "tabarra cruyffista" donem per fet que la gent li dirà així i no Camp Nou? Quin sentit té dir-li Johan Cruyff a un estadi a qui la gent anomenarà Camp Nou? L'estadi Olímpic es diu Lluís Companys, però li diem Estadi de Montjuïc. Jo crec que la "pedra" en si mateixa no resol el problema. I no oblidem que el "cognom" és per rebre 200 milions d'euros, que no és un caprici!
 
 - Com creu que podem homenatjar Cruyff com es mereix, doncs?
 
- Preservant el seu llegat, i centrant-nos molt en el futbol base, que és una qüestió que sembla que no s'està treballant amb el mateix rigor que abans. Aquí hi ha un tema per als periodistes: esbrinar què ha passat després de la sanció. Tornant a la pregunta, per mantenir el llegat cal tenir les mires molt amples. Per exemple, el joc de Luís Enrique no és 100% cruyffista. Però, en canvi, és una evolució que acceptem. En tot cas, sí que tenim la creença que per guanyar cal un joc ofensiu i atractiu. El Barça no es pot permetre renunciar a la proposta estètica.
 
- El club ha fet el que havia de fer, en l'homenatge a Cruyff? No ha sentit enveja del què ha fet l'Ajax?
 
- Tenint en compte les circumstàncies i el context, crec que ho ha fet bé. Hi ha hagut un esforç diplomàtic important, també amb el discurs de Jordi Cruyff, que ha estat molt important. La culpa que no es pugui respectar un minut de silenci no és de ningú més que dels idiotes que l'interrompen. Però comparar l'Ajax amb el Barça és una mica temerari. El Johan és de l'Ajax!
 
- I amb ells també va tenir unes relacions extraordinàriament tempestuoses.
 
- Però no és el mateix que el tempestuós sigui teu o que vingui de fora. Les discussions que ha provocat Cruyff a l'Ajax sempre s'han viscut com un assumpte de família. Aquí hi ha una animadversió al Johan perquè hi ha qui considera que no és nostre. Ara bé, no oblidéssim que Cruyff va apostar per nosaltres quan hagués pogut anar a qualsevol lloc! En tot cas, i tornant al tema de la pregunta, el que ha fet el Barça no m'ha semblat malament, sobretot tenint en compte que tot és perfectible.
 
- Al llibre també es refereix al minut de silenci en memòria de Tito Vilanova, trencat també per algunes veus.
 
- Posar El Cant dels Ocells durant els minuts del silenci és un nyap, des del primer dia. Hem d'insistir en els minuts de silenci, de silenci total. I si passa el que va passar amb en Tito o en Johan, hem d'analitzar la vergonya de no ser capaços de mantenir les formes. Una afició que no pot fer un minut de silenci és una catàstrofe. Com evitar-ho? Si ets al Camp Nou i algú s'aixeca i crida, li hem de trencar les cames, expulsar-lo, se li treu el carnet i se l'abandona al mar!
 
- Hem començat amb la contracultura i d'un culerisme que va a contracorrent. En un moment del llibre parla de Martí Filosia, un jugador que mostra la primera devoció per l'art i assaig: "no buscava l'aplaudiment fàcil, com Rexach", afirma. El culer té una certa tendència a veure el futbol de manera intel·lectualitzada?
 
- Com a culer, jo sí que tinc aquesta inquietud. Valoro el joc del futbol a partir de les "tres E": "ètica + estètica + èpica = èxit". Una llei que els escriptors de best-sellers sempre tenen en compte. I en el cas del Barça, el component estètic és molt important. Un equip com el nostre necessita la flegma britànica del Martí Filosia i l'entusiasme populista del Carles Puyol. L'error és creure que els dos termes són incompatibles. I una de les grandeses del futbol és que admet aquesta diversitat feta d'antagònics.