01
de febrer
de
2020, 08:30
Actualitzat:
03
de febrer,
10:47h
Tres escenes defineixen qui és Quim Torra i quina ha estat la seva trajectòria des que va fer el salt a la política institucional. La primera es produeix en els seients del darrere d'un autobús, a Bèlgica, amb els diputats de Junts per Catalunya (JxCat) abans de reunir-se amb Carles. Torra va ser peça clau de la negociació per investir -sense èxit- l'expresident, i va greixar les relacions amb la CUP amb altres diputats com Laura Borràs i Francesc de Dalmases, amb qui compartia seient en els trasllats a l'exili i als quals, posteriorment, va incloure en el seu nucli dur junt amb altres dirigents com Josep Costa.
La segona és a Berlín, amb Puigdemont i Elsa Artadi, quan se li encomana liderar el Govern que haurà de foragitar el 155. En el primer discurs a la cambra, ja investit, fa referència al seu antecessor: "L'investirem". En tot moment ha evitat ocupar el seu despatx, una imatge que ha dotat la seva presidència d'un caràcter provisional que ha estat subratllada pels seus adversaris. Els principals els ha tingut fora, però també dins de les files independentistes, com s'ha constatat els últims dies, un cop desposseït de l'escó i oberta la veda entre socis per liquidar el camí encetat el maig del 2018.
La tercera es produeix després del viatge a Estrasburg per acompanyar Puigdemont en la seva entrada al Parlament Europeu. "S'ha acabat", li va confessar a un dirigent independentista poc abans de tornar cap a Barcelona. Torra sabia que el triangle format per la Junta Electoral Central (JEC), el Tribunal Suprem i la desunió de l'independentisme, concretada finalment en la pèrdua de l'escó de diputat, posarien la legislatura al caire de l'abisme. I, en una situació límit, el president ha optat per la "responsabilitat": pressupostos, àmpliament demanats al Govern, i eleccions.
Ell ja no hi serà, perquè no ha estat un polític amb vocació d'eternitzar-se en el càrrec -més aviat el contrari- i ha ironitzat sovint amb el seu horitzó com a expresident de la Generalitat. Tornar a escriure, tenir més temps per llegir -lector voraç com és- i prendre distància amb un món que té coordenades difícils de desxifrar per algú que no s'ha dedicat -ni tenia intenció de fer-ho- a la política professional. "S'ha trobat al mig d'una batalla que ha acabat de la pitjor manera", ressalta un dirigent de JxCat.
Aterratge en paral·lel, diàleg fluctuant
El seu aterratge a Palau ja no va ser senzill. En els primers dies ja va haver d'involucrar-se en una negociació polièdrica per decidir si es feia costat -o no- a la moció de censura de Pedro Sánchez. Tant ell com Puigdemont la van acabar avalant, malgrat la desconfiança en el PSOE, perquè valia la pena -deien- encetar una nova etapa a Madrid que tanqués els set anys negres de Mariano Rajoy a la Moncloa. D'haver de topar amb el PP, Torra va passar a interlocutar amb un president espanyol que feia bandera -retòrica- del diàleg. En la reunió que van tenir a la Moncloa el 9 de juliol del 2018 van constatar l'existència d'un conflicte polític, però no van passar d'aquí.
El diàleg sempre ha tingut un mur en forma de judicialització, personificada en la silueta del Tribunal Suprem. Des d'allà es van suspendre els diputats empresonats i exiliats, primer gran xoc entre JxCat i ERC de la legislatura -el primer debat de política general de Torra va estar a punt de derivar en trencadissa-, i també es va afermar l'acusació per rebel·lió que sobrevolaria tota la legislatura. Quan la Fiscalia va fer públiques les peticions de penes per als líders del procés, Torra va solemnitzar des de l'esplanada de Lledoners que Sánchez no tindria pressupostos generals de l'Estat.
L'amenaça es va acabar complint, amb la conseqüent convocatòria electoral a Espanya que va arribar, també, per la incapacitat de la Moncloa a atrevir-se a acceptar la figura del relator. El diàleg encetat en la cimera de Pedralbes va descarrilar per la pressió de les tres dretes reunides a la plaça de Colón, i abocava l'independentisme a un xoc amb les urnes incòmode per un Torra que sempre s'ha definit com a militant de la unitat. Fins i tot en els moments més crítics, com ara aquesta setmana, ha estat en contra d'expulsar ERC del Govern malgrat la retirada de l'escó, perquè hauria suposat una ferida irreversible. "Vetllaré perquè els ponts no es trenquin", va dir dijous.
Un dimarts de febrer al Suprem
Els ponts de l'independentisme, malgrat les pugnes magmàtiques que havien amenaçat el Govern format per Puigdemont i Oriol Junqueras, van ser més forts que mai l'1-O. Els seus principals responsables es van asseure la banc dels acusats un matí de febrer -el dia 12, concretament-, i Torra es va acostar a saludar-los un cop ja havia mantingut una conversa protocol·lària -freda, però cordial- amb Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La imatge del dirigent de JxCat a la sala segona del Suprem és com un retaule: saluda compungit els presos, alguns dels quals es giren i d'altres miren al sostre, pensant en el futur immediat que els espera.
Tota la legislatura ha orbitat sobre el judici, i també sobre la sentència. Torra ha multiplicat reunions -al Parlament, a Palau, a Waterloo, a Ginebra, a Lledoners, a Puig de les Basses, a Mas d'Enric- per refer la unitat entre entitats i partits, i de passada respondre a l'embat del Suprem. L'única iniciativa amb suport unànime entre les institucions i la societat civil va ser el Tsunami Democràtic, molt present quan el Suprem va condemnar per sedició els líders independentistes. El seu Sit and Talk va ser plenament assumit per un executiu assetjat per la resposta al carrer, amb aldarulls que no s'havien produït mai en una dècada de mobilitzacions del procés.
"La seva limitació al capdavant del Govern es va evidenciar més que mai en aquell moment", recalca una font de l'executiu. Per dos motius: perquè Sánchez, en precampanya direcció al 10-N, el va vetar com a interlocutor; i perquè, malgrat el descontent amb l'actuació dels Mossos i el paper del conseller d'Interior, Miquel Buch, no el va poder cessar. En aquell episodi va fer moltes consultes, inclosa una reunió amb Artur Mas. No el va ajudar, tampoc, el silenci dels consellers, de Lledoners i de l'exili quan va proposar exercir l'autodeterminació durant aquesta legislatura.
En aquell moment, segons fonts coneixedores dels contactes discrets d'aquella jornada del 17 d'octubre, hi va haver dirigents de JxCat que van "esgotar la paciència" amb el president. "Va per lliure", deien. "Està sol", remarcaven. A algú li va passar pel cap fer maniobres per rellevar-lo, sempre en privat i sense cap mena d'èxit. Un dels retrets que se li han fet és que ha tingut un entorn molt reduït -"massa", segons alguns dels alts dirigents del partit que l'han tractat- a Palau. El 17 d'octubre és quan Puigdemont, a banda, marca distàncies amb Torra amb el silenci sobre la proposta d'autodeterminació.
Puigdemont, Aragonès i el sentit de l'humor
El cordó umbilical amb Waterloo, però, no l'ha perdut en cap moment. Les connexions per telèfon i videoconferència -a vegades des de la Casa dels Canonges- han sovintejat l'agenda del president, també integrant de les reunions de coordinació de JxCat. Poques vegades se l'ha vist tan eufòric com el 19 de desembre, dia en què la justícia europea va dictaminar que Junqueras tenia immunitat i va obrir la porta de Puigdemont i Toni Comín a l'Eurocambra. Al cap de poc, però, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va condemnar per desobediència. Es convertia així en el primer president inhabilitat en exerci del càrrec. Tot per una pancarta.
Es penedeix de no haver-la retirat quan la JEC li ho va ordenar? "En absolut", resumia aquesta setmana. El símbol a favor dels presos i dels exiliats ha estat el que ha precipitat, en origen, el final de la legislatura. Per a Torra valia la pena plantejar aquest pols, però no tothom al Govern pensava al mateix, un sentiment que aixoplugava tant consellers de JxCat com d'ERC. Amb el vicepresident Aragonès l'ha unit el sentit de l'humor, les reunions setmanals a soles -no s'han fet cada set dies, però quasi-, però el diàleg amb l'Estat els ha distanciat per com s'ha gestionat. Aragonès va fallar en una d'aquestes reunions perquè era a Madrid fent un cafè amb Sánchez a la Moncloa, abonant el terreny d'una abstenció que va afegir més tensió al Govern.
L'executiu s'ha esforçat per unir-se amb reunions cinc per cinc -aquest nombre de consellers per banda-, ha capejat crisi com el temporal Gloria i els incendis de l'estiu, però el seu recorregut es tancarà amb els pressupostos. Sovint, quan un Govern els aprova, té garantida la continuïtat. A Catalunya, ara, serà al revés. Torra enfila el tram final d'una presidència dèbil, marcada per múltiples factors d'inestabilitat interns i externs, i es prepara per deixar el càrrec. Si les memòries del seu temps a Suïssa com a directiu d'una multinacional les va titular Ganivetades suïsses, és probable que canviant només una paraula pugui encapçalar el relat del seu pas per Palau.
La segona és a Berlín, amb Puigdemont i Elsa Artadi, quan se li encomana liderar el Govern que haurà de foragitar el 155. En el primer discurs a la cambra, ja investit, fa referència al seu antecessor: "L'investirem". En tot moment ha evitat ocupar el seu despatx, una imatge que ha dotat la seva presidència d'un caràcter provisional que ha estat subratllada pels seus adversaris. Els principals els ha tingut fora, però també dins de les files independentistes, com s'ha constatat els últims dies, un cop desposseït de l'escó i oberta la veda entre socis per liquidar el camí encetat el maig del 2018.
La tercera es produeix després del viatge a Estrasburg per acompanyar Puigdemont en la seva entrada al Parlament Europeu. "S'ha acabat", li va confessar a un dirigent independentista poc abans de tornar cap a Barcelona. Torra sabia que el triangle format per la Junta Electoral Central (JEC), el Tribunal Suprem i la desunió de l'independentisme, concretada finalment en la pèrdua de l'escó de diputat, posarien la legislatura al caire de l'abisme. I, en una situació límit, el president ha optat per la "responsabilitat": pressupostos, àmpliament demanats al Govern, i eleccions.
Ell ja no hi serà, perquè no ha estat un polític amb vocació d'eternitzar-se en el càrrec -més aviat el contrari- i ha ironitzat sovint amb el seu horitzó com a expresident de la Generalitat. Tornar a escriure, tenir més temps per llegir -lector voraç com és- i prendre distància amb un món que té coordenades difícils de desxifrar per algú que no s'ha dedicat -ni tenia intenció de fer-ho- a la política professional. "S'ha trobat al mig d'una batalla que ha acabat de la pitjor manera", ressalta un dirigent de JxCat.
Aterratge en paral·lel, diàleg fluctuant
El seu aterratge a Palau ja no va ser senzill. En els primers dies ja va haver d'involucrar-se en una negociació polièdrica per decidir si es feia costat -o no- a la moció de censura de Pedro Sánchez. Tant ell com Puigdemont la van acabar avalant, malgrat la desconfiança en el PSOE, perquè valia la pena -deien- encetar una nova etapa a Madrid que tanqués els set anys negres de Mariano Rajoy a la Moncloa. D'haver de topar amb el PP, Torra va passar a interlocutar amb un president espanyol que feia bandera -retòrica- del diàleg. En la reunió que van tenir a la Moncloa el 9 de juliol del 2018 van constatar l'existència d'un conflicte polític, però no van passar d'aquí.
El diàleg sempre ha tingut un mur en forma de judicialització, personificada en la silueta del Tribunal Suprem. Des d'allà es van suspendre els diputats empresonats i exiliats, primer gran xoc entre JxCat i ERC de la legislatura -el primer debat de política general de Torra va estar a punt de derivar en trencadissa-, i també es va afermar l'acusació per rebel·lió que sobrevolaria tota la legislatura. Quan la Fiscalia va fer públiques les peticions de penes per als líders del procés, Torra va solemnitzar des de l'esplanada de Lledoners que Sánchez no tindria pressupostos generals de l'Estat.
L'amenaça es va acabar complint, amb la conseqüent convocatòria electoral a Espanya que va arribar, també, per la incapacitat de la Moncloa a atrevir-se a acceptar la figura del relator. El diàleg encetat en la cimera de Pedralbes va descarrilar per la pressió de les tres dretes reunides a la plaça de Colón, i abocava l'independentisme a un xoc amb les urnes incòmode per un Torra que sempre s'ha definit com a militant de la unitat. Fins i tot en els moments més crítics, com ara aquesta setmana, ha estat en contra d'expulsar ERC del Govern malgrat la retirada de l'escó, perquè hauria suposat una ferida irreversible. "Vetllaré perquè els ponts no es trenquin", va dir dijous.
Un dimarts de febrer al Suprem
Els ponts de l'independentisme, malgrat les pugnes magmàtiques que havien amenaçat el Govern format per Puigdemont i Oriol Junqueras, van ser més forts que mai l'1-O. Els seus principals responsables es van asseure la banc dels acusats un matí de febrer -el dia 12, concretament-, i Torra es va acostar a saludar-los un cop ja havia mantingut una conversa protocol·lària -freda, però cordial- amb Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La imatge del dirigent de JxCat a la sala segona del Suprem és com un retaule: saluda compungit els presos, alguns dels quals es giren i d'altres miren al sostre, pensant en el futur immediat que els espera.
Tota la legislatura ha orbitat sobre el judici, i també sobre la sentència. Torra ha multiplicat reunions -al Parlament, a Palau, a Waterloo, a Ginebra, a Lledoners, a Puig de les Basses, a Mas d'Enric- per refer la unitat entre entitats i partits, i de passada respondre a l'embat del Suprem. L'única iniciativa amb suport unànime entre les institucions i la societat civil va ser el Tsunami Democràtic, molt present quan el Suprem va condemnar per sedició els líders independentistes. El seu Sit and Talk va ser plenament assumit per un executiu assetjat per la resposta al carrer, amb aldarulls que no s'havien produït mai en una dècada de mobilitzacions del procés.
Torra saluda els presos en la primera jornada del judici al Tribunal Suprem. Foto: ACN
"La seva limitació al capdavant del Govern es va evidenciar més que mai en aquell moment", recalca una font de l'executiu. Per dos motius: perquè Sánchez, en precampanya direcció al 10-N, el va vetar com a interlocutor; i perquè, malgrat el descontent amb l'actuació dels Mossos i el paper del conseller d'Interior, Miquel Buch, no el va poder cessar. En aquell episodi va fer moltes consultes, inclosa una reunió amb Artur Mas. No el va ajudar, tampoc, el silenci dels consellers, de Lledoners i de l'exili quan va proposar exercir l'autodeterminació durant aquesta legislatura.
En aquell moment, segons fonts coneixedores dels contactes discrets d'aquella jornada del 17 d'octubre, hi va haver dirigents de JxCat que van "esgotar la paciència" amb el president. "Va per lliure", deien. "Està sol", remarcaven. A algú li va passar pel cap fer maniobres per rellevar-lo, sempre en privat i sense cap mena d'èxit. Un dels retrets que se li han fet és que ha tingut un entorn molt reduït -"massa", segons alguns dels alts dirigents del partit que l'han tractat- a Palau. El 17 d'octubre és quan Puigdemont, a banda, marca distàncies amb Torra amb el silenci sobre la proposta d'autodeterminació.
Puigdemont, Aragonès i el sentit de l'humor
El cordó umbilical amb Waterloo, però, no l'ha perdut en cap moment. Les connexions per telèfon i videoconferència -a vegades des de la Casa dels Canonges- han sovintejat l'agenda del president, també integrant de les reunions de coordinació de JxCat. Poques vegades se l'ha vist tan eufòric com el 19 de desembre, dia en què la justícia europea va dictaminar que Junqueras tenia immunitat i va obrir la porta de Puigdemont i Toni Comín a l'Eurocambra. Al cap de poc, però, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va condemnar per desobediència. Es convertia així en el primer president inhabilitat en exerci del càrrec. Tot per una pancarta.
Es penedeix de no haver-la retirat quan la JEC li ho va ordenar? "En absolut", resumia aquesta setmana. El símbol a favor dels presos i dels exiliats ha estat el que ha precipitat, en origen, el final de la legislatura. Per a Torra valia la pena plantejar aquest pols, però no tothom al Govern pensava al mateix, un sentiment que aixoplugava tant consellers de JxCat com d'ERC. Amb el vicepresident Aragonès l'ha unit el sentit de l'humor, les reunions setmanals a soles -no s'han fet cada set dies, però quasi-, però el diàleg amb l'Estat els ha distanciat per com s'ha gestionat. Aragonès va fallar en una d'aquestes reunions perquè era a Madrid fent un cafè amb Sánchez a la Moncloa, abonant el terreny d'una abstenció que va afegir més tensió al Govern.
L'executiu s'ha esforçat per unir-se amb reunions cinc per cinc -aquest nombre de consellers per banda-, ha capejat crisi com el temporal Gloria i els incendis de l'estiu, però el seu recorregut es tancarà amb els pressupostos. Sovint, quan un Govern els aprova, té garantida la continuïtat. A Catalunya, ara, serà al revés. Torra enfila el tram final d'una presidència dèbil, marcada per múltiples factors d'inestabilitat interns i externs, i es prepara per deixar el càrrec. Si les memòries del seu temps a Suïssa com a directiu d'una multinacional les va titular Ganivetades suïsses, és probable que canviant només una paraula pugui encapçalar el relat del seu pas per Palau.