05
de març
de
2020, 16:30
Actualitzat:
06
de març,
20:13h
Després d'una etapa d'aparicions públiques discretes, Marta Pascal (Vic, 1983) ha tornat durant les últimes setmanes a primera fila arran de la publicació del llibre Perdre la por. Un manifest a favor de la política (Catarata), en el qual desgrana un full de ruta per al sobiranisme moderat, allunyat de la unilateralitat i del simbolisme que, segons ella, impregna l'acció política de Junts per Catalunya (JxCat). Una formació política que va ajudar a fundar el novembre del 2017 al costat de Puigdemont, en aquell moment encara com a candidatura electoral, i per qui ha ocupat escó al Senat des del 2018. Ara abandonarà la cambra alta per discrepàncies amb el rumb polític de JxCat.
Deslliurada de responsabilitats institucionals, Pascal ha fet una ronda intensa pels mitjans de comunicació amb el llibre sota el braç, i no s'ha estalviat crítiques directes a Puigdemont per la gestió de la tardor del 2017 i tot el que se n'ha derivat. Atén NacióDigital a Barcelona, just quan David Bonvehí, el seu successor al capdavant del PDECat, es troba reunit amb l'expresident a Bèlgica pel futur de l'espai polític.
- A què es refereix la pèrdua de por del títol del llibre?
- Em vaig adonar, en el trànsit des que deixo de ser coordinadora general del PDECat fins a la tardor passada, que el que em deia la gent en privat i el que deia en públic no tenia res a veure. El que jo pensava -que calia una obertura, un gradualisme- era molt més compartit. En canvi, el fet de discrepar de persones que políticament tenen una trajectòria i un lideratge molt gran, a la gent li generava molta por. Vaig pensar que potser sóc la persona que pot posar veu a aquesta mirada més pràctica, des dels ideals de l'independentisme que tinc. Suposo que el fet que el procés hagi estat vinculat a tantes emocions ho fa tot molt més complicat. Es tracta de perdre la por a dir coses a risc que persones amb un gran lideratge no les comparteixin.
- En certa manera, aquest gradualisme que vostè defensa té amplis suports en els poders econòmics i mediàtics del país. Es pot sentir por defensant el que propugnen les elits del país?
- En el relat públic segurament això és així, però en l'acció de Govern i el dia a dia de JxCat no s'ha notat. No es nota en els nostres vuit diputats al Congrés, i hi ha hagut votacions al Parlament de Catalunya que no han anat en aquest sentit. M'he anat adonant que veia les coses de manera bastant diferent. Vaig pensar que valia la pena explicar-ho no en en un fil de tuits, sinó en una reflexió més profunda i amb una certa autocrítica per part meva, perquè jo també he format part d'episodis de la història d'aquest país que són francament millorables, com els plens del 6 i 7 de setembre.
- Algú li podria dir que qui ha de tenir por en aquest país és qui defensa l’independentisme, tenint en compte la presó preventiva de dirigents socials i polítics i, després, la sentència del Tribunal Suprem per sedició.
- Hi ha hagut moltíssimes decisions del Suprem que no han anat en la direcció esperada. Algú pot dir que Espanya no canviarà, però a mi no m'interessa tant què farà Espanya, sinó com des de Catalunya som capaços d'articular un projecte per a tothom. Tinc la sensació que ara només l'estem articulant per la gent que va votar l'1-O. Jo hi vaig votar, m'hi puc sentir representada, però al final, si aspires a un referèndum per definir la independència de Catalunya, em sembla que no ens sobra ningú. El plantejament és més d'arrel aquí que no a l'espera del que vindrà allà. És com la taula de diàleg: ja sé que no té resultats immediats, però ens aporta una cosa que fins ara no teníem, que és normalitzar el fet que gent diferent s'assegui en una taula per negociar determinades solucions. Fins ara, era assumit com una gran traïdoria. Benvingut això a canvi d'una certa paciència que haurem de tenir, és evident.
- Dijous farà dues setmanes que es va reunir amb Carles Puigdemont durant dues hores a Waterloo. Quines sensacions es va endur de la conversa?
- Hi ha hagut un interès per part de determinats cercles de fer notar un problema personal entre nosaltres dos, i això no ha estat així. La conversa va ser llarga i vam parlar de tot, també de la situació dura de l'exili, que és molt trista. Des del punt de vista polític, a mesura que anava avançant la conversa, m'adonava que tenia bàsicament dues discrepàncies. La primera, en com fer el procés per arribar a la independència. Ell no vol renunciar a la unilateralitat ni a la desobediència, ni a qualsevol eina que generi confrontació amb l'Estat. Per tant, això vol dir que els nostres diputats a Madrid no tenen cap paper, perquè l'estratègia és una altra. I, segona, des d'un punt de vista ideològic, hi ha hagut votacions que ha fet JxCat al Parlament que no m'han fet estar còmode des del punt de vista del model de país.
Són considerades com a mal menor, perquè aquí el més important segueix sent la independència. Està molt bé i sona molt bé, però el dia a dia dels ciutadans és un altre. En la mesura que no estem d'acord en com fem compatible la defensa dels interessos de la gent i els anhels de llibertat, vaig notar que la discrepància era de fons. Li vaig comentar que m'estava plantejant renunciar a l'escó al Senat, que no tenia una decisió presa, i ell no em va demanar res. Em va dir que fes el que cregués que havia de fer.
- Hi ha d'haver una renúncia explícita a aquesta unilateralitat i a la desobediència per part de l'independentisme?
- Sí, 100%. Ho veig fonamental. Si no, contribuïm a fer la parròquia molt petita. S'hi ha de renunciar explícitament. Tinc la sensació que, si no això no es fa així, hi ha una part del país que ens l'estem descuidant. Hi ha una part del país que aquesta manera de confrontar que fa servir l'independentisme els espanta. És millor posar el factor temps sobre la taula, i tenir paciència radical a canvi de poder convèncer molta més gent.
- Puigdemont, dilluns, deia que no es podia renunciar mai a la unilateralitat davant la "paret" de l’Estat.
- És un error perquè es deixa una part importantíssima del país. Si volem construir una Catalunya per a tothom, l'hem de tenir en compte. Els plantejaments han de ser molt més amplis i inclusius.
- Malgrat les crítiques que pugui rebre, el lideratge de Puigdemont surt reforçat a les urnes cada vegada que s'hi presenta. Va passar el 21-D, i també a les europees. Dissabte, a banda, va mobilitzar més de 150.000 persones a Perpinyà.
- És un vot molt emocional. Quan només poses al centre del debat la llibertat de la gent que està tristament a la presó i el retorn dels exiliats, esclar que la gent, des d'un punt de vista genèric, t'ho compra. El que plantejo és que, més enllà d'això, que és molt important, també hem de ser conscients que no ens podem descuidar de coses que afecten el dia a dia del país. És a dir: entenc perfectament que hi hagi un projecte polític que anheli la independència, però que també vulgui que els trens funcionin, que l'aeroport del Prat sigui un hub internacional, que les universitats catalanes siguin punteres en innovació, i que a la petita i mitjana empresa no la cosim a impostos ni dificultats. Això és compatible. S'ha creat aquesta mena de mite sobre el qual defensar això és ser un autonomista caspós. Doncs no, crec que no.
- El veu de candidat a les properes eleccions?
- Tinc la sensació que ho té en ment. No en vam parlar i, per tant, no ho sé.
- Com és que no va decidir plegar abans com a senadora?
- Feia temps que anava notant que tenia una manera d'entendre la política molt diferent del que s'estava plantejant. Sempre he pensat que, des de dins, les coses es podien dir, perquè això no ho vivia com una divergència, sinó com un senyal de pluralitat. En el moment que s'utilitza aquest senyal de pluralitat com l'exemplificació d'una traïció, una deslleialtat o un interès personal per mantenir una cadira, doncs no. El que m'interessa és que aquest projecte tingui una mirada àmplia de les coses. Després de la conversa amb ell, tenint les diferències importants que tenim sobre la unilateralitat, em queda clar que no puc ser altaveu institucional d'un partit que no hi renunciarà. Em vull seguir expressant amb tranquil·litat sense càrrecs institucionals. Si el preu és l'escó, és l'escó.
.jpg)
- En quin moment comença a pensar que es pot prendre mal, a nivell polític, amb el procés cap a la independència?
- No sé si la paraula és prendre mal, però per mi hi ha dues dates. El 6-7 de setembre noto que l'estrebada que fem s'emporta per davant una certes regles del joc. Hi ha un abans i un després. La declaració d'independència també és un error, perquè no estàvem en disposició d'aplicar-la. És estrany o irresponsable fer-la sabent que després no passarà res. I, en el transcurs d'aquest temps, hi ha un moment que penso que ens equivoquem amb molta profunditat, que és quan preferim que hi hagi noves eleccions a Espanya. No acceptem tramitar el pressupost i en el fons estem obrint la porta a què en un nou escenari electoral una opció com Vox te la trobis al Congrés. Tot això s'ha anat ajuntant, i veig que estem empantanegats en el mateix. En la moció de censura, tot i la discrepància, s'imposen el sentit comú i el pragmatisme. També és veritat que això, després, es paga.
- En aquests moments que cita -les lleis de desconnexió i la declaració d'independència, en concret-, vostè va aixecar la veu internament per fer constar la seva discrepància?
- En les reunions que s'anaven fent, vaig plantejar que no veia el fet d'aprovar les dues lleis el mateix dia. Sóc molt més vehement amb el debat de la declaració d'independència i les eleccions. En el cas del comportament a Madrid, sí que tant a nivell de partit com amb els senadors ho vaig verbalitzar. Queda clar que no hem anat cap aquí.
- Sosté que li van fer pagar el suport a la moció de censura amb el descavalcament de la coordinació general del PDECat. Creu que el fet de ser dona l'ha perjudicat? Creu que li haguessin fet el mateix a un home?
- Vull pensar que la meva condició de dona no ha afectat. Que les dones ens hem de sobreposar molt i hem de reivindicar-nos més, això és així. Sembla que no siguis prou creïble, que hagis d'avalar més experiència, que t'hagis d'explicar més. No crec que fos un tema de gènere, sinó una discrepància de fons. Era una estricta batalla de poder que anava molt enrere. Es van alinear molts astres: la posició del president Puigdemont -que deia que la moció de censura no s'hauria d'haver fet-, i l'existència de grups que no havien acceptat el resultat del congrés fundacional del PDECat. Estaven disposats a qualsevol cosa per fer saltar la direcció i el meu càrrec, i que el partit s’abracés a la mirada més hiperventilada de l'independentisme, que crec que no és la real de la societat catalana. Hi ha gent que té molta pressa, però un gruix que pensa que no en té tanta i que, des de l'independentisme, diu que s'ha de fer les coses diferent.
- Li va doldre el paper dels presos, en aquella assemblea? Se'ls va atribuir un paper cabdal en el seu descavalcament.
- En el seu moment no ho vaig entendre. He anat molt a Lledoners i n'hem pogut parlar. Veus que allà dins tenen la capacitat que tenen. Molta gent es posava a la boca que parlava en nom seu, i després ells diuen que hi ha coses que no les van dir mai. He intentat no furgar, però he necessitat respostes i les deixo més en el pla personal. Aquells dies van ser molt durs i molt difícils perquè va ser una batalla campal.
- Amb Puigdemont també va discrepar l'1-O, quan vostè demana frenar la votació.
- Més que frenar, demano tenir en consideració el que està passant. I que, si l'Estat s'està comportant de forma salvatge, hem de protegir la nostra gent. No vaig ser l'única que ho vaig plantejar.
- Quins arguments va fer servir el president per defensar tirar endavant el referèndum davant dels qui van reclamar aturar-lo?
- Van ser moments molt confusos. Quan veus un ministeri de l'Interior ordenant que s'apallissi la gent d'aquella manera, estàs convençut que pot passar qualsevol altra cosa. Es va decidir que s'anava endavant.
- El PDECat s'hauria d'haver plantat abans de la declaració d'independència?
- Sí. És una de les autocrítiques que faig.
- Però en un consell nacional celebrat el 19 d'octubre el PDECat va decidir, amb vostè al capdavant, posar-se al servei del que decidís Puigdemont. Es penedeix de no haver dit que no es podia anar més enllà?
- Em semblava que el més lleial era posar el partit del president al costat del president. Quan després pactem la llista del 21-D i veig, en el transcurs del temps, que hi ha un seguit de coses que no es compleixen, penso que la direcció del partit va ser molt lleial i que aquesta lleialtat no va ser corresposta. La meva intervenció hauria d'haver estat en la línia de dir que hi havia un grup de gent que volia incorporar un matís. Eren moments molt emocionals, molt complicats. No hi havia només la pressió mediàtica, sinó també què faria la Fiscalia. En aquell moment vaig fer el que vaig creure que havia de fer i, vist en perspectiva, segurament aquell era un bon moment de dir al president que hi havia una altra ànima que tot allò no ho veia i que calia incorporar-la.
- Què no es va fer bé en la fundació de JxCat per haver arribat a la situació actual?
- No es van complir els compromisos. Li proporcionem el nom de JxCat a Puigdemont, pactem la direcció de campanya, pactem la presència de gent del PDECat i incorporar independents. Què no es fa bé? Hi ha un moment que, si véns del partit, restes. I si no véns del partit, només sumes. No està bé el fet de no posar en valor la gent amb trajectòria de partit. No té res a veure amb ser nou o vell, ni de tenir experiència.
- Les llistes també van fer-se sota la influència de Puigdemont al Congrés dels Diputats i a les eleccions europees.
- Ens ha anat fent petits, petits, petits. Aquest relat que venir del partit, resta, i que si no tens formes d'activisme ja no ets interessant des del punt de vista polític ens ha anat acomplexant. Això se suma al procés d’acomplexament que el món convergent té pel president Pujol. Som hereus d'un pòsit de molts complexos i al final t'acabes esborrant. Com va fer el president Mas: si la CUP em demana que me'n vagi, me'n vaig.
- El pas al costat de Mas és l'error primigeni de l'espai convergent?
- Segurament. És un error perquè li dones categoria de centralitat i d'àrbitre a una formació que és antisistema i clarament alguns dels seus representants han dit que abans volen la revolució que la independència. No defensen només la causa de la llibertat del país, sinó revolucionar-ho tot. Quan li dones a la CUP la capacitat de canviar-te a tu mateix, vol dir que li has donar les claus de casa.
- Aquests estan sent dies intensos de negociació pel futur de JxCat, amb la Crida i el PDECat com a principals actors. Com creu que acabarà?
- No ho sé. En públic i en privat hi ha relats diferents, deu ser el senyal dels nostres temps. A mi m'agradaria que el PDECat fes un esforç per posar sobre la taula els elements que poden donar més amplitud al seu missatge. Estic convençuda que els plantejaments d'antipolítica, de bloqueig i de tensió que fa la Crida no sumen, sinó que resten. Jo li dic a la direcció del PDECat que ara ha de triar si vol uns companys de viatge que vulguin sumar i passar pel pragmatisme, i que posin els ideals per davant de tot, o si vol uns companys de viatge que només parlen de l'1-O, la confrontació, el "no a tot", i el "quant pitjor millor". Al final, això empetiteix la base.
.jpg)
- Com valora el paper que està tenint David Bonvehí com a president del partit en un moment de negociació pel futur de JxCat?
- És un paper molt complex. He tingut la seva responsabilitat i no és gens senzilla. Ara mateix a Bonvehí li està passant una cosa: al final, molta gent et pot dir què has de fer, però les decisions s'han de prendre per un mateix. El conec molt bé, crec que sé molt bé el que pensa. Espero que condueixi el partit cap a la centralitat i cap a l'amplitud i no es deixi portar per estridències i emocions. Que sigui molt realista en les decisions que prengui.
- Si hi ha una trencadissa entre el PDECat i la Crida, el partit té futur en solitari?
- Sempre he pensat que aquest partit té futur des de la pespectiva que té una base territorial molt sòlida, que ve d'una tradició política que a Catalunya ha fet moltes coses -tot i cometre errors-, i que té capacitat de ser atractiva electoralment. Si hi ha un trencament, hi haurà d'haver un procés de veure quin és l'estat, com es fa una mirada cap endavant i una proposta. Segur que s'hauran de prendre decisions, però de futur n'hi veig. Hi ha molta base de gent sòlida, gent amb experiència, gent que comença, gent que viu la militància com un compromís, i gent que no creu que la política resta, sinó que suma. Ara bé, no segons quin tipus de política.
- Abans parlàvem de David Bonvehí. I el paper d'Artur Mas, què li sembla? Ha fet prou per mantenir el perfil propi del PDECat davant JxCat?
- Hi he parlat molt en privat. Sempre em diu que voldria un partit molt gran, on hi càpiga molta gent. I que a el un partit amb gent petita i més pura no el convenç. Li agrada un projecte que aglutini molt. Perquè aglutini molta gent, aquesta gent han de conviure junts. Crec que ell això ho accepta, però després ens trobem amb la crua realitat: hi ha una part de l'independentisme que li diu a l'altra: "Tu ets pragmàtic i vols negociar, ets un traïdor". El president Mas ha tingut moments de generositat extrema, tot i que amb la CUP es va equivocar, i és un home que des del punt de vista de la seva solidesa política ha demostrat de tot i més. És un home prou intel·ligent per llegir el signe dels temps i el moment en què estem. Sempre ha apostat perquè no hi hagi cap trencadissa, i ho puc entendre, però hem de veure com es posicionen tots els actors. Sempre li dic: "Has de fer el que tu creus que has de fer i no el que la gent et demani que has de fer”. Un polític pot escoltar molt, però has d’estar bé amb tu mateix i els teus principis.
- La setmana passada va arrencar la taula de diàleg a la Moncloa. Serà una eina per resoldre el conflicte?
- Al començament ens costarà, perquè els resultats no seran immediats. Hi ha un procés de confiança, de suma, de normalitzar la situació, però jo crec que n'han de venir resultats. Tothom sap que estem en posicions molt allunyades, tothom sap que tenim desconfiança, i tothom sap que estem en una lluita per descobrir qui té l'hegemonia en l'independentisme. El país no es pot permetre altra cosa que començar a fer les coses d'una altra manera i buscar solucions. Si no, correm el risc que la gent s'acabi cansant i que el país se'n ressenti en les estructures del sistema. La fatiga es va notant.
- Fins on creu que està disposat a arribar Pedro Sánchez i fins on creu que el deixaran arribar?
- Sánchez ha demostrat ser un supervivent, i no és el mateix ell que el PSOE. A mi em sembla que l'Estat s'ha adonat, i el PSOE i Sánchez una mica més, que no es pot governar tenint un problema a Catalunya. Com que el conflicte existeix, això farà que Sánchez hi doni sortida i solució, que jo crec que passa per les urnes, pactant a l'estil del Québec o d'Escòcia.
- Aquest dissabte, Clara Ponsatí deia des de Perpinyà que la taula de diàleg era una enganyifa.
- Vaig pensar que no sóc d'eixe món. És un error.
- La frase la van escoltar des de primera fila persones que formen part de la taula de diàleg.
- No es pot ser ambivalent en el diàleg i les solucions. O vols ser part de la solució, o vols ser part del problema. No s'hi val, com que no he tingut més alternativa a anar a la taula, intentar aixecar totes les banderes que pugui per intentar dir que allò no serveix de res, i en paral·lel dir que ets el del diàleg. Si ho ets, actua. Per això jo creia que en la votació del sostre de despesa calia haver-se abstingut. No ens interessa l'establitat de Pedro Sánchez, sinó defensar millor els interessos dels catalans. Què vol dir, això? Una certa estabilitat perquè la taula treballi, això ens fa falta. Jo hagués fet un gest més. Diran que n'hem fet molts, sí, però és que l'altra banda també n'haurà de fer. En una taula de negociació no pots guanyar deu a zero.
- Però es pot pensar que només l'independentisme ha fet renúncies, en aquests dos últims anys i mig.
- Si l'Estat ha fet o no renúncies, hem de veure què diuen ells. No va de qui en fa més o menys, sinó de qui planteja les solucions davant la ciutadania. Al final, són les urnes les que manen. Però em costa d'entendre que un president i un expresident, i una exconsellera, puguin menysprear l'espai per parlar. Potser les solucions arriben més tard.
- La solució ha de ser un nou Estatut?
- La solució és un referèndum perquè la gent decideixi quin futur vol per aquest país a l’escocesa. Sense cap dubte. Podem intentar passar per totes les fases prèvies -diners, competències, bilateralitat-, però al final la solució són les urnes. Com que és un procés llarg, em sembla que no fem cap favor a la ciutadania dient que "ho tornarem a fer" o que farem un referèndum demà. No el farem ni demà ni l'any que ve, perquè ens hem adonat que es requereix pacte perquè sigui reconegut i perquè l'envergadura del que anem a fer és prou gran com per donar-nos temps per convèncer la gent. Aquest és el camí, triguem el que triguem. La solució democràtica ha de venir per aquí.
- Es pot confiar en un pacte amb l’Estat, a aquestes alçades?
- Sóc conscient que l'Estat ha donat alguns arguments perquè això no sigui així, però no en tenim una altra. S'ha adonat que amb aquest problema polític Espanya pot ser ingovernable. Tens uns diputats de Vox que van creixent i un PSOE sol i amb dificultats per pactar un govern: fins i tot va haver de repetir les eleccions. Per tant, encara que sigui per un tema de geometria, és possible que l'Estat s'adoni que no pot seguir convivint amb un problema polític com el que hi ha a Catalunya. Això és un problema polític i no de convivència, i aquest és un dels errors de Sánchez i el PSOE.
- Sobretot en la campanya del 10-N.
- Fixi's que després va enrere. No és un tema de confiar amb l'Estat, sinó de nosaltres carregar-nos de raons, fer les coses prou bé i assolir grans majories. Si al final un 80% de la gent creu en l'exercici del dret a decidir, aquí ens carreguem de raons. Si un 80% creu que els presos no haurien de ser a la presó, doncs ens carreguem de raons. Ara bé: si només un 40% de la ciutadania creu en la independència, tenim feina. Els que ho som, tenim feina a ser més. És impepinable.
- Sent enveja del paper d'ERC a Madrid? L'hauria d'estar fent el PDECat?
- Des del punt de vista nacional, ells estan en un procés del que en diuen eixamplar la base i plantejar un escenari de diàleg. A mi em sona bé. Però a ERC ja la coneixem: va dir que no a l'Estatut. Vull veure com tot això es desenvolupa. Des del punt de vista ideològic, tinc una distància abismal amb ells pel decret de l'escola concertada, l'augment generalitzat d’impostos, el plantejament que s'està fent en la petita i mitjana empresa. No els tinc enveja en el sentit que ideològicament m'hi sento lluny. Des d'un punt de vista nacional, estan fent un enfocament que sona bé, però aquesta centralitat està en moltes més condicions de practicar-la el PDECat que no pas ERC.
- El president Quim Torra és creïble com a líder de la taula de diàleg?
- Voldria pensar que Torra hi és per convenciment i no per què li toca. Per tant, no sé si és o no creïble, però no m'imagino un president de la Generalitat intentant fer saltar pels aires o intentant posar la taula de diàleg en una situació de col·lapse. M'agradaria que no fos això. Quan sento determinades opinions públiques, penso que hi confia ben poc. Quan el veig assegut a la taula, penso que hi ha de ser perquè és el president. Espero que tothom sigui al seu lloc i a l’alçada.
- Aquest cap de setmana el col·lectiu de Poblet decideix si va a les eleccions. Creu que és pertinent que facin el pas?
- Quan m'hi han convidat, he trobat gent del món sociovergent, convergent i professionals liberals. La sensació és que se senten orfes de projecte polític. I penso que és possible que el cap de setmana s'arribi a la conclusió que fa falta una cosa més. Si jo parlo del tema, faré un flac favor. Crec que el PDECat està en disposició de ser el partit que incorpori nacionalistes, catalanistes, sobiranistes i independentistes. La barrera d'entrada no ha de ser si ets més o menys independentista. I el model de país ha de ser de el centre. Benvingudes totes les iniciatives de centre polític per enfortir-lo com la de Poblet, però sobretot benvinguda sigui la fortalesa del PDECat per defensar el seu espai i no sentir-se menys si no defensa determinats plantejaments maximalistes que no porten enlloc.
- Va votar a favor que CDC desaparegués en la consulta interna del 2016?
- Sí, i aquest és un dels errors que vaig cometre. Vaig fer costat a la postura oficial de fer una força política nova, i ens vam equivocar. Més que canviar-ho tot perquè no canviés res, el que calia era canviar l'enfocament dels lideratges, el programa polític i mantenir el nom. I no posar-nos a construir una nova força. Pots reivindicar el que eres, però no ho pots fer del tot perquè has fet una cosa nova, i et sents desamparat, desarrelat.
- El cas Pujol va ser definitiu.
- Un cràter. L'acomplexament, el fantasma de la corrupció i del finançament irregular… Quan ja no pots dir que ets convergent perquè això sembla que resta, i tu mateix no ets capaç de defensar la teva posició, tens un problema. La solució que vam posar sobre la taula he vist que no era la correcta.
Deslliurada de responsabilitats institucionals, Pascal ha fet una ronda intensa pels mitjans de comunicació amb el llibre sota el braç, i no s'ha estalviat crítiques directes a Puigdemont per la gestió de la tardor del 2017 i tot el que se n'ha derivat. Atén NacióDigital a Barcelona, just quan David Bonvehí, el seu successor al capdavant del PDECat, es troba reunit amb l'expresident a Bèlgica pel futur de l'espai polític.
- A què es refereix la pèrdua de por del títol del llibre?
- Em vaig adonar, en el trànsit des que deixo de ser coordinadora general del PDECat fins a la tardor passada, que el que em deia la gent en privat i el que deia en públic no tenia res a veure. El que jo pensava -que calia una obertura, un gradualisme- era molt més compartit. En canvi, el fet de discrepar de persones que políticament tenen una trajectòria i un lideratge molt gran, a la gent li generava molta por. Vaig pensar que potser sóc la persona que pot posar veu a aquesta mirada més pràctica, des dels ideals de l'independentisme que tinc. Suposo que el fet que el procés hagi estat vinculat a tantes emocions ho fa tot molt més complicat. Es tracta de perdre la por a dir coses a risc que persones amb un gran lideratge no les comparteixin.
- En certa manera, aquest gradualisme que vostè defensa té amplis suports en els poders econòmics i mediàtics del país. Es pot sentir por defensant el que propugnen les elits del país?
- En el relat públic segurament això és així, però en l'acció de Govern i el dia a dia de JxCat no s'ha notat. No es nota en els nostres vuit diputats al Congrés, i hi ha hagut votacions al Parlament de Catalunya que no han anat en aquest sentit. M'he anat adonant que veia les coses de manera bastant diferent. Vaig pensar que valia la pena explicar-ho no en en un fil de tuits, sinó en una reflexió més profunda i amb una certa autocrítica per part meva, perquè jo també he format part d'episodis de la història d'aquest país que són francament millorables, com els plens del 6 i 7 de setembre.
"Faig certa autocrítica perquè he format part d'episodis de la història d'aquest país que són francament millorables, com els plens del 6 i 7 de setembre"
- Algú li podria dir que qui ha de tenir por en aquest país és qui defensa l’independentisme, tenint en compte la presó preventiva de dirigents socials i polítics i, després, la sentència del Tribunal Suprem per sedició.
- Hi ha hagut moltíssimes decisions del Suprem que no han anat en la direcció esperada. Algú pot dir que Espanya no canviarà, però a mi no m'interessa tant què farà Espanya, sinó com des de Catalunya som capaços d'articular un projecte per a tothom. Tinc la sensació que ara només l'estem articulant per la gent que va votar l'1-O. Jo hi vaig votar, m'hi puc sentir representada, però al final, si aspires a un referèndum per definir la independència de Catalunya, em sembla que no ens sobra ningú. El plantejament és més d'arrel aquí que no a l'espera del que vindrà allà. És com la taula de diàleg: ja sé que no té resultats immediats, però ens aporta una cosa que fins ara no teníem, que és normalitzar el fet que gent diferent s'assegui en una taula per negociar determinades solucions. Fins ara, era assumit com una gran traïdoria. Benvingut això a canvi d'una certa paciència que haurem de tenir, és evident.
Pascal abandonarà l'escó com a senadora de JxCat. Foto: Georgina Albreda
- Dijous farà dues setmanes que es va reunir amb Carles Puigdemont durant dues hores a Waterloo. Quines sensacions es va endur de la conversa?
- Hi ha hagut un interès per part de determinats cercles de fer notar un problema personal entre nosaltres dos, i això no ha estat així. La conversa va ser llarga i vam parlar de tot, també de la situació dura de l'exili, que és molt trista. Des del punt de vista polític, a mesura que anava avançant la conversa, m'adonava que tenia bàsicament dues discrepàncies. La primera, en com fer el procés per arribar a la independència. Ell no vol renunciar a la unilateralitat ni a la desobediència, ni a qualsevol eina que generi confrontació amb l'Estat. Per tant, això vol dir que els nostres diputats a Madrid no tenen cap paper, perquè l'estratègia és una altra. I, segona, des d'un punt de vista ideològic, hi ha hagut votacions que ha fet JxCat al Parlament que no m'han fet estar còmode des del punt de vista del model de país.
Són considerades com a mal menor, perquè aquí el més important segueix sent la independència. Està molt bé i sona molt bé, però el dia a dia dels ciutadans és un altre. En la mesura que no estem d'acord en com fem compatible la defensa dels interessos de la gent i els anhels de llibertat, vaig notar que la discrepància era de fons. Li vaig comentar que m'estava plantejant renunciar a l'escó al Senat, que no tenia una decisió presa, i ell no em va demanar res. Em va dir que fes el que cregués que havia de fer.
- Hi ha d'haver una renúncia explícita a aquesta unilateralitat i a la desobediència per part de l'independentisme?
- Sí, 100%. Ho veig fonamental. Si no, contribuïm a fer la parròquia molt petita. S'hi ha de renunciar explícitament. Tinc la sensació que, si no això no es fa així, hi ha una part del país que ens l'estem descuidant. Hi ha una part del país que aquesta manera de confrontar que fa servir l'independentisme els espanta. És millor posar el factor temps sobre la taula, i tenir paciència radical a canvi de poder convèncer molta més gent.
- Puigdemont, dilluns, deia que no es podia renunciar mai a la unilateralitat davant la "paret" de l’Estat.
- És un error perquè es deixa una part importantíssima del país. Si volem construir una Catalunya per a tothom, l'hem de tenir en compte. Els plantejaments han de ser molt més amplis i inclusius.
- Malgrat les crítiques que pugui rebre, el lideratge de Puigdemont surt reforçat a les urnes cada vegada que s'hi presenta. Va passar el 21-D, i també a les europees. Dissabte, a banda, va mobilitzar més de 150.000 persones a Perpinyà.
- És un vot molt emocional. Quan només poses al centre del debat la llibertat de la gent que està tristament a la presó i el retorn dels exiliats, esclar que la gent, des d'un punt de vista genèric, t'ho compra. El que plantejo és que, més enllà d'això, que és molt important, també hem de ser conscients que no ens podem descuidar de coses que afecten el dia a dia del país. És a dir: entenc perfectament que hi hagi un projecte polític que anheli la independència, però que també vulgui que els trens funcionin, que l'aeroport del Prat sigui un hub internacional, que les universitats catalanes siguin punteres en innovació, i que a la petita i mitjana empresa no la cosim a impostos ni dificultats. Això és compatible. S'ha creat aquesta mena de mite sobre el qual defensar això és ser un autonomista caspós. Doncs no, crec que no.
"Quan només poses al centre del debat la llibertat de la gent que està tristament a la presó i el retorn dels exiliats, esclar que la gent, des d'un punt de vista genèric, t'ho compra"
- El veu de candidat a les properes eleccions?
- Tinc la sensació que ho té en ment. No en vam parlar i, per tant, no ho sé.
- Com és que no va decidir plegar abans com a senadora?
- Feia temps que anava notant que tenia una manera d'entendre la política molt diferent del que s'estava plantejant. Sempre he pensat que, des de dins, les coses es podien dir, perquè això no ho vivia com una divergència, sinó com un senyal de pluralitat. En el moment que s'utilitza aquest senyal de pluralitat com l'exemplificació d'una traïció, una deslleialtat o un interès personal per mantenir una cadira, doncs no. El que m'interessa és que aquest projecte tingui una mirada àmplia de les coses. Després de la conversa amb ell, tenint les diferències importants que tenim sobre la unilateralitat, em queda clar que no puc ser altaveu institucional d'un partit que no hi renunciarà. Em vull seguir expressant amb tranquil·litat sense càrrecs institucionals. Si el preu és l'escó, és l'escó.
L'excoordinadora general del PDECat va ser l'última portaveu de CDC. Foto: Georgina Albreda
- En quin moment comença a pensar que es pot prendre mal, a nivell polític, amb el procés cap a la independència?
- No sé si la paraula és prendre mal, però per mi hi ha dues dates. El 6-7 de setembre noto que l'estrebada que fem s'emporta per davant una certes regles del joc. Hi ha un abans i un després. La declaració d'independència també és un error, perquè no estàvem en disposició d'aplicar-la. És estrany o irresponsable fer-la sabent que després no passarà res. I, en el transcurs d'aquest temps, hi ha un moment que penso que ens equivoquem amb molta profunditat, que és quan preferim que hi hagi noves eleccions a Espanya. No acceptem tramitar el pressupost i en el fons estem obrint la porta a què en un nou escenari electoral una opció com Vox te la trobis al Congrés. Tot això s'ha anat ajuntant, i veig que estem empantanegats en el mateix. En la moció de censura, tot i la discrepància, s'imposen el sentit comú i el pragmatisme. També és veritat que això, després, es paga.
- En aquests moments que cita -les lleis de desconnexió i la declaració d'independència, en concret-, vostè va aixecar la veu internament per fer constar la seva discrepància?
- En les reunions que s'anaven fent, vaig plantejar que no veia el fet d'aprovar les dues lleis el mateix dia. Sóc molt més vehement amb el debat de la declaració d'independència i les eleccions. En el cas del comportament a Madrid, sí que tant a nivell de partit com amb els senadors ho vaig verbalitzar. Queda clar que no hem anat cap aquí.
- Sosté que li van fer pagar el suport a la moció de censura amb el descavalcament de la coordinació general del PDECat. Creu que el fet de ser dona l'ha perjudicat? Creu que li haguessin fet el mateix a un home?
- Vull pensar que la meva condició de dona no ha afectat. Que les dones ens hem de sobreposar molt i hem de reivindicar-nos més, això és així. Sembla que no siguis prou creïble, que hagis d'avalar més experiència, que t'hagis d'explicar més. No crec que fos un tema de gènere, sinó una discrepància de fons. Era una estricta batalla de poder que anava molt enrere. Es van alinear molts astres: la posició del president Puigdemont -que deia que la moció de censura no s'hauria d'haver fet-, i l'existència de grups que no havien acceptat el resultat del congrés fundacional del PDECat. Estaven disposats a qualsevol cosa per fer saltar la direcció i el meu càrrec, i que el partit s’abracés a la mirada més hiperventilada de l'independentisme, que crec que no és la real de la societat catalana. Hi ha gent que té molta pressa, però un gruix que pensa que no en té tanta i que, des de l'independentisme, diu que s'ha de fer les coses diferent.
"La declaració d'independència també és un error, perquè no estàvem en disposició d'aplicar-la. És estrany o irresponsable fer-la sabent que després no passarà res"
- Li va doldre el paper dels presos, en aquella assemblea? Se'ls va atribuir un paper cabdal en el seu descavalcament.
- En el seu moment no ho vaig entendre. He anat molt a Lledoners i n'hem pogut parlar. Veus que allà dins tenen la capacitat que tenen. Molta gent es posava a la boca que parlava en nom seu, i després ells diuen que hi ha coses que no les van dir mai. He intentat no furgar, però he necessitat respostes i les deixo més en el pla personal. Aquells dies van ser molt durs i molt difícils perquè va ser una batalla campal.
- Amb Puigdemont també va discrepar l'1-O, quan vostè demana frenar la votació.
- Més que frenar, demano tenir en consideració el que està passant. I que, si l'Estat s'està comportant de forma salvatge, hem de protegir la nostra gent. No vaig ser l'única que ho vaig plantejar.
Pascal forma part del grup impulsor del col·lectiu de Poblet. Foto: Georgina Albreda
- Quins arguments va fer servir el president per defensar tirar endavant el referèndum davant dels qui van reclamar aturar-lo?
- Van ser moments molt confusos. Quan veus un ministeri de l'Interior ordenant que s'apallissi la gent d'aquella manera, estàs convençut que pot passar qualsevol altra cosa. Es va decidir que s'anava endavant.
- El PDECat s'hauria d'haver plantat abans de la declaració d'independència?
- Sí. És una de les autocrítiques que faig.
- Però en un consell nacional celebrat el 19 d'octubre el PDECat va decidir, amb vostè al capdavant, posar-se al servei del que decidís Puigdemont. Es penedeix de no haver dit que no es podia anar més enllà?
- Em semblava que el més lleial era posar el partit del president al costat del president. Quan després pactem la llista del 21-D i veig, en el transcurs del temps, que hi ha un seguit de coses que no es compleixen, penso que la direcció del partit va ser molt lleial i que aquesta lleialtat no va ser corresposta. La meva intervenció hauria d'haver estat en la línia de dir que hi havia un grup de gent que volia incorporar un matís. Eren moments molt emocionals, molt complicats. No hi havia només la pressió mediàtica, sinó també què faria la Fiscalia. En aquell moment vaig fer el que vaig creure que havia de fer i, vist en perspectiva, segurament aquell era un bon moment de dir al president que hi havia una altra ànima que tot allò no ho veia i que calia incorporar-la.
"El pas al costat de Mas és un error perquè li dones categoria de centralitat i d'àrbitre a una formació com la CUP, que és antisistema i alguns dels seus representants han dit que abans volen la revolució que la independència"
- Què no es va fer bé en la fundació de JxCat per haver arribat a la situació actual?
- No es van complir els compromisos. Li proporcionem el nom de JxCat a Puigdemont, pactem la direcció de campanya, pactem la presència de gent del PDECat i incorporar independents. Què no es fa bé? Hi ha un moment que, si véns del partit, restes. I si no véns del partit, només sumes. No està bé el fet de no posar en valor la gent amb trajectòria de partit. No té res a veure amb ser nou o vell, ni de tenir experiència.
- Les llistes també van fer-se sota la influència de Puigdemont al Congrés dels Diputats i a les eleccions europees.
- Ens ha anat fent petits, petits, petits. Aquest relat que venir del partit, resta, i que si no tens formes d'activisme ja no ets interessant des del punt de vista polític ens ha anat acomplexant. Això se suma al procés d’acomplexament que el món convergent té pel president Pujol. Som hereus d'un pòsit de molts complexos i al final t'acabes esborrant. Com va fer el president Mas: si la CUP em demana que me'n vagi, me'n vaig.
- El pas al costat de Mas és l'error primigeni de l'espai convergent?
- Segurament. És un error perquè li dones categoria de centralitat i d'àrbitre a una formació que és antisistema i clarament alguns dels seus representants han dit que abans volen la revolució que la independència. No defensen només la causa de la llibertat del país, sinó revolucionar-ho tot. Quan li dones a la CUP la capacitat de canviar-te a tu mateix, vol dir que li has donar les claus de casa.
- Aquests estan sent dies intensos de negociació pel futur de JxCat, amb la Crida i el PDECat com a principals actors. Com creu que acabarà?
- No ho sé. En públic i en privat hi ha relats diferents, deu ser el senyal dels nostres temps. A mi m'agradaria que el PDECat fes un esforç per posar sobre la taula els elements que poden donar més amplitud al seu missatge. Estic convençuda que els plantejaments d'antipolítica, de bloqueig i de tensió que fa la Crida no sumen, sinó que resten. Jo li dic a la direcció del PDECat que ara ha de triar si vol uns companys de viatge que vulguin sumar i passar pel pragmatisme, i que posin els ideals per davant de tot, o si vol uns companys de viatge que només parlen de l'1-O, la confrontació, el "no a tot", i el "quant pitjor millor". Al final, això empetiteix la base.
L'excoordinadora general del PDECat demana al seu partit que s'allunyi de la Crida. Foto: Georgina Albreda
- Com valora el paper que està tenint David Bonvehí com a president del partit en un moment de negociació pel futur de JxCat?
- És un paper molt complex. He tingut la seva responsabilitat i no és gens senzilla. Ara mateix a Bonvehí li està passant una cosa: al final, molta gent et pot dir què has de fer, però les decisions s'han de prendre per un mateix. El conec molt bé, crec que sé molt bé el que pensa. Espero que condueixi el partit cap a la centralitat i cap a l'amplitud i no es deixi portar per estridències i emocions. Que sigui molt realista en les decisions que prengui.
"Estic convençuda que els plantejaments d'antipolítica, de bloqueig i de tensió que fa la Crida no sumen, sinó que resten"
- Si hi ha una trencadissa entre el PDECat i la Crida, el partit té futur en solitari?
- Sempre he pensat que aquest partit té futur des de la pespectiva que té una base territorial molt sòlida, que ve d'una tradició política que a Catalunya ha fet moltes coses -tot i cometre errors-, i que té capacitat de ser atractiva electoralment. Si hi ha un trencament, hi haurà d'haver un procés de veure quin és l'estat, com es fa una mirada cap endavant i una proposta. Segur que s'hauran de prendre decisions, però de futur n'hi veig. Hi ha molta base de gent sòlida, gent amb experiència, gent que comença, gent que viu la militància com un compromís, i gent que no creu que la política resta, sinó que suma. Ara bé, no segons quin tipus de política.
- Abans parlàvem de David Bonvehí. I el paper d'Artur Mas, què li sembla? Ha fet prou per mantenir el perfil propi del PDECat davant JxCat?
- Hi he parlat molt en privat. Sempre em diu que voldria un partit molt gran, on hi càpiga molta gent. I que a el un partit amb gent petita i més pura no el convenç. Li agrada un projecte que aglutini molt. Perquè aglutini molta gent, aquesta gent han de conviure junts. Crec que ell això ho accepta, però després ens trobem amb la crua realitat: hi ha una part de l'independentisme que li diu a l'altra: "Tu ets pragmàtic i vols negociar, ets un traïdor". El president Mas ha tingut moments de generositat extrema, tot i que amb la CUP es va equivocar, i és un home que des del punt de vista de la seva solidesa política ha demostrat de tot i més. És un home prou intel·ligent per llegir el signe dels temps i el moment en què estem. Sempre ha apostat perquè no hi hagi cap trencadissa, i ho puc entendre, però hem de veure com es posicionen tots els actors. Sempre li dic: "Has de fer el que tu creus que has de fer i no el que la gent et demani que has de fer”. Un polític pot escoltar molt, però has d’estar bé amb tu mateix i els teus principis.
- La setmana passada va arrencar la taula de diàleg a la Moncloa. Serà una eina per resoldre el conflicte?
- Al començament ens costarà, perquè els resultats no seran immediats. Hi ha un procés de confiança, de suma, de normalitzar la situació, però jo crec que n'han de venir resultats. Tothom sap que estem en posicions molt allunyades, tothom sap que tenim desconfiança, i tothom sap que estem en una lluita per descobrir qui té l'hegemonia en l'independentisme. El país no es pot permetre altra cosa que començar a fer les coses d'una altra manera i buscar solucions. Si no, correm el risc que la gent s'acabi cansant i que el país se'n ressenti en les estructures del sistema. La fatiga es va notant.
- Fins on creu que està disposat a arribar Pedro Sánchez i fins on creu que el deixaran arribar?
- Sánchez ha demostrat ser un supervivent, i no és el mateix ell que el PSOE. A mi em sembla que l'Estat s'ha adonat, i el PSOE i Sánchez una mica més, que no es pot governar tenint un problema a Catalunya. Com que el conflicte existeix, això farà que Sánchez hi doni sortida i solució, que jo crec que passa per les urnes, pactant a l'estil del Québec o d'Escòcia.
- Aquest dissabte, Clara Ponsatí deia des de Perpinyà que la taula de diàleg era una enganyifa.
- Vaig pensar que no sóc d'eixe món. És un error.
- La frase la van escoltar des de primera fila persones que formen part de la taula de diàleg.
- No es pot ser ambivalent en el diàleg i les solucions. O vols ser part de la solució, o vols ser part del problema. No s'hi val, com que no he tingut més alternativa a anar a la taula, intentar aixecar totes les banderes que pugui per intentar dir que allò no serveix de res, i en paral·lel dir que ets el del diàleg. Si ho ets, actua. Per això jo creia que en la votació del sostre de despesa calia haver-se abstingut. No ens interessa l'establitat de Pedro Sánchez, sinó defensar millor els interessos dels catalans. Què vol dir, això? Una certa estabilitat perquè la taula treballi, això ens fa falta. Jo hagués fet un gest més. Diran que n'hem fet molts, sí, però és que l'altra banda també n'haurà de fer. En una taula de negociació no pots guanyar deu a zero.
"No m'imagino un president de la Generalitat intentant fer saltar pels aires o intentant posar la taula de diàleg en una situació de col·lapse"
- Però es pot pensar que només l'independentisme ha fet renúncies, en aquests dos últims anys i mig.
- Si l'Estat ha fet o no renúncies, hem de veure què diuen ells. No va de qui en fa més o menys, sinó de qui planteja les solucions davant la ciutadania. Al final, són les urnes les que manen. Però em costa d'entendre que un president i un expresident, i una exconsellera, puguin menysprear l'espai per parlar. Potser les solucions arriben més tard.
- La solució ha de ser un nou Estatut?
- La solució és un referèndum perquè la gent decideixi quin futur vol per aquest país a l’escocesa. Sense cap dubte. Podem intentar passar per totes les fases prèvies -diners, competències, bilateralitat-, però al final la solució són les urnes. Com que és un procés llarg, em sembla que no fem cap favor a la ciutadania dient que "ho tornarem a fer" o que farem un referèndum demà. No el farem ni demà ni l'any que ve, perquè ens hem adonat que es requereix pacte perquè sigui reconegut i perquè l'envergadura del que anem a fer és prou gran com per donar-nos temps per convèncer la gent. Aquest és el camí, triguem el que triguem. La solució democràtica ha de venir per aquí.
- Es pot confiar en un pacte amb l’Estat, a aquestes alçades?
- Sóc conscient que l'Estat ha donat alguns arguments perquè això no sigui així, però no en tenim una altra. S'ha adonat que amb aquest problema polític Espanya pot ser ingovernable. Tens uns diputats de Vox que van creixent i un PSOE sol i amb dificultats per pactar un govern: fins i tot va haver de repetir les eleccions. Per tant, encara que sigui per un tema de geometria, és possible que l'Estat s'adoni que no pot seguir convivint amb un problema polític com el que hi ha a Catalunya. Això és un problema polític i no de convivència, i aquest és un dels errors de Sánchez i el PSOE.
- Sobretot en la campanya del 10-N.
- Fixi's que després va enrere. No és un tema de confiar amb l'Estat, sinó de nosaltres carregar-nos de raons, fer les coses prou bé i assolir grans majories. Si al final un 80% de la gent creu en l'exercici del dret a decidir, aquí ens carreguem de raons. Si un 80% creu que els presos no haurien de ser a la presó, doncs ens carreguem de raons. Ara bé: si només un 40% de la ciutadania creu en la independència, tenim feina. Els que ho som, tenim feina a ser més. És impepinable.
- Sent enveja del paper d'ERC a Madrid? L'hauria d'estar fent el PDECat?
- Des del punt de vista nacional, ells estan en un procés del que en diuen eixamplar la base i plantejar un escenari de diàleg. A mi em sona bé. Però a ERC ja la coneixem: va dir que no a l'Estatut. Vull veure com tot això es desenvolupa. Des del punt de vista ideològic, tinc una distància abismal amb ells pel decret de l'escola concertada, l'augment generalitzat d’impostos, el plantejament que s'està fent en la petita i mitjana empresa. No els tinc enveja en el sentit que ideològicament m'hi sento lluny. Des d'un punt de vista nacional, estan fent un enfocament que sona bé, però aquesta centralitat està en moltes més condicions de practicar-la el PDECat que no pas ERC.
- El president Quim Torra és creïble com a líder de la taula de diàleg?
- Voldria pensar que Torra hi és per convenciment i no per què li toca. Per tant, no sé si és o no creïble, però no m'imagino un president de la Generalitat intentant fer saltar pels aires o intentant posar la taula de diàleg en una situació de col·lapse. M'agradaria que no fos això. Quan sento determinades opinions públiques, penso que hi confia ben poc. Quan el veig assegut a la taula, penso que hi ha de ser perquè és el president. Espero que tothom sigui al seu lloc i a l’alçada.
- Aquest cap de setmana el col·lectiu de Poblet decideix si va a les eleccions. Creu que és pertinent que facin el pas?
- Quan m'hi han convidat, he trobat gent del món sociovergent, convergent i professionals liberals. La sensació és que se senten orfes de projecte polític. I penso que és possible que el cap de setmana s'arribi a la conclusió que fa falta una cosa més. Si jo parlo del tema, faré un flac favor. Crec que el PDECat està en disposició de ser el partit que incorpori nacionalistes, catalanistes, sobiranistes i independentistes. La barrera d'entrada no ha de ser si ets més o menys independentista. I el model de país ha de ser de el centre. Benvingudes totes les iniciatives de centre polític per enfortir-lo com la de Poblet, però sobretot benvinguda sigui la fortalesa del PDECat per defensar el seu espai i no sentir-se menys si no defensa determinats plantejaments maximalistes que no porten enlloc.
"Benvingudes totes les iniciatives de centre polític per enfortir-lo com la de Poblet, però sobretot benvinguda sigui la fortalesa del PDECat per defensar el seu espai i no sentir-se menys si no defensa plantejaments maximalistes"
- Va votar a favor que CDC desaparegués en la consulta interna del 2016?
- Sí, i aquest és un dels errors que vaig cometre. Vaig fer costat a la postura oficial de fer una força política nova, i ens vam equivocar. Més que canviar-ho tot perquè no canviés res, el que calia era canviar l'enfocament dels lideratges, el programa polític i mantenir el nom. I no posar-nos a construir una nova força. Pots reivindicar el que eres, però no ho pots fer del tot perquè has fet una cosa nova, i et sents desamparat, desarrelat.
- El cas Pujol va ser definitiu.
- Un cràter. L'acomplexament, el fantasma de la corrupció i del finançament irregular… Quan ja no pots dir que ets convergent perquè això sembla que resta, i tu mateix no ets capaç de defensar la teva posició, tens un problema. La solució que vam posar sobre la taula he vist que no era la correcta.