Qui signa un nou Pacte de la Moncloa?

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Pactes de la Moncloa. És el frame. La maquinària mediàtica, tant a la dreta com a l'esquerra, s'ha engegat per buscar un gran "acord nacional" que permeti donar una resposta a la crisi econòmica que s'intueix per l'endemà del coronavirus. S'evoca aquests dies, amb la nostàlgia dels qui pensen que qualsevol temps passat va ser millor i mitifiquen els líders de la Transició, aquell acord que va servir per posar ordre a la caòtica economia del postfranquisme, molt castigada per la crisi del petroli i la tensió política. S'hi va posar ordre amb contenció salarial i drets sindicals i socials que s'acabarien consagrant a la Constitució de 1978.

L'acord liderat per Adolfo Suárez va tenir suport total del PSOE i el PCE i parcial d'AP. Els sindicats també van acceptar-lo mentre que la patronal no s'hi va posar tan bé. El PNB i aleshores la minoria catalana (que després seria CiU) també van ser a la firma.

El context d'avui és, però, ben diferent i caldria tenir-lo molt en compte. En primer lloc perquè Espanya ja no mana en la seva política macroeconòmica. Ser a la Unió Europea i a l'euro té i ha tingut grans avantatges, però també servituds, entre elles la cessió de sobirania fiscal. El marc d'endeutament (fins on es gasta i qui assumeix el deute) no es decidirà ara a Madrid. Això treu, d'entrada, molt potencial a uns nous Pactes de la Moncloa. Potser el que és necessari, més encara després que no es fessin els deures després de la crisi del 2008 i els mercats i les institucions s'hagin vist desbordats per noves realitats, un nou contracte social en l'àmbit continental. Sobre això n'he escrit aquest article. Xavier Domènech piulava ahir en pro d'un New Deal: creixement i no contenció.

El context, com deia, és diferent. No només per la institucionalitat europea. També a Catalunya, i singularment per als independentistes. El 1977, quan es van fer els Pactes de la Moncloa, el catalanisme present a les institucions tenia clar que tocava jugar a reformar Espanya. El PSC, CiU i el PSUC van ser actors principals en la construcció del nou ordre i ERC ho va intentar però ràpid se'n va despenjar desenganyada. Només al Senat, en un solitari escó, Lluís María Xirinachs esmenava a la totalitat tot allò. Fa 43 anys tampoc existien les autonomies. Era l'any que havia de tornar Tarradellas i tot estava per fer (el cafè per a tothom vindria després). Ahir ja hi havia presidents autonòmics aixecant el dit i demanant ser-hi. Fins i tot els del PSOE i el PP s'han sentit menystinguts en la gestió del coronavirus.

Així les coses, si Sánchez és capaç de fer seure a la taula tots els actors polítics i socials, el Govern, on guanya pes la idea d'aguantar tot el 2020 -ja veurem què en diu el Suprem de la inhabilitació de Torra-, haurà de decidir quina actitud pren. I també ERC, JxCat i la CUP malgrat que cap d'ells pensa en reformar Espanya per quedar-s'hi, i sí en la forma més eficaç de separar-se'n amistosament. És evident que sense estat propi Catalunya corre amb una mà lligada (la pandèmia ho ha fet de nou evidents les estretors de l'autonomia) i que no haver resolt el debat és ara un llast que pesa i pot paralitzar. Però també ho és que els ciutadans volen solucions (només cal sentir aquests dies autònoms, treballadors i empresaris) i polítics que les ofereixin i les posin en pràctica.   
 

---

Avui no et perdis

» Els Pactes de la Moncloa, quan l'Estat va pactar amb el PCE i els nacionalistes; per Pep Martí.

»Serà aquesta crisi econòmica molt més greu que la del 2008? Parlen els experts; per Pep Martí.

»El coronavirus allunya les eleccions catalanes almenys fins a finals d'any; per Oriol March.

»Fil directe: «L'autonomia que ens cal»; per Germà Capdevila.

»Opinió: «La por de la por»; per Martí Anglada.

»De poliesportiu a centre sanitari en vuit dies: la contrarellotge de l'Hospital del Mar; per Sara González.

»Flaix: el miracle en vuit dies a l’Hospital del Mar; per Albert Alemany.

» Entrevista a Magda Campins, epidemiòloga: «El pitjor error que podríem cometre seria voler tornar ràpid a la normalitat»; per Pep Martí.

»El coronavirus ha costat la vida a més de la meitat dels avis que moren cada mes a les residències; per Bernat Surroca i Andreu Merino.

»Opinió: «Això és una invitació a lluitar juntes»; per Eulàlia Reguant.

»Les sèries de qualitat que potser no has vist i ara pots recuperar; per Víctor Rodrigo.

»Sexe, postureig i reggaeton: Tercera setmana: tot anirà… diferent; per Gina Driéguez.

I també bones notícies...

» SENTIT COMÚ El Regne Unit allibera 4.000 presos pel coronavirus.

» PROXIMITAT La Generalitat també permet fer ús dels horts si és per a l'autoconsum.

» ALTRUISME Un mecànic de Sabadell desinfecta de franc vehicles policials de la ciutat.
 

---

 El passadís

Abans que es decretés l'estat d'alarma hi va haver molta controvèrsia sobre si calia o no tancar Madrid. El cap de setmana del 14 i 15 de març molts habitants de la capital de la capital espanyola van "fugir" a les seves segones residències del País Valencià o Andalusia, preocupant les autoritats locals. Un d'ells van ser els Aznar. Es va negar des del seu entorn que fos cert, però després s'ha sabut que sí, que a finals d'aquella setmana José María Aznar i Ana Botella van marxar a la costa de Màlaga, on tenen un xalet, i s'hi estaran de forma indefinida malgrat que duran aquests dies ha mort la nonagenària mare de l'expresident espanyol. Ho explicava El Mundo en un reportatge que era tota una rentada d'imatge. La forma de saber que són a casa? Quan són a la seva segona residència a la platja, els Aznar hissen la bandera espanyola que tenen al jardí. Com feia la reina d'Anglaterra al Palau de Buckingham, vaja.

Vist i llegit

El debat és encès a la UE entre el sud que demana ajuts i poder-se endeutar i Alemanya i els seus aliats, com ara Holanda, que demanen mantenir el rigor. Uns se senten víctimes del rigor de l'euro i els altres tenen la sensació que alguns no han fet els deures, paguen pocs impostos i ara tot són urgències. Tothom té raó i branda raons. Us aconsello llegir la peça "Dèficit: entre el mite i la realitat" que, confrontant les dues posicions, escriuen Àlex FontManté i Leandre Ibar Penaba a l'Ara. És molt didàctica.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar, amb 102 vots a favor i una única abstenció, la d'un diputat de la UCD, la llei de Política Lingüística. Va ser un marc legal que va generar un ampli consens per normalitzar l'ús social del català, en especial al sistema educatiu. El debat, però, va ser poc solemne -potser també perquè es va celebrar ja de nit- i no van faltar els retrets entre CiU i l'oposició, aleshores liderada pel PSC el PSUC, que va presidir la comissió que va redactar el text. Així ho recollia l'Avui de l'endemà, on també es podia consultar la llei íntegra. La llei va estar vigent fins al 1998, quan la va substituir una més actualitzada que va tenir els vots en contra, per motius oposats, d'ERC i el PP.  

 L'aniversari

El sis d'abril de l'any 1945, avui hauria fet 75 anys, va néixer a Avinyó, a França, Muriel Casals, que va presidir Òmnium, una de les entitats que més s'ha significat en la defensa de la llengua catalana. Casals va morir el 14 de febrer de l'any 2016 després de ser atropellada per una bicicleta a Barcelona i va deixar un buit difícil d'omplir dins del sobiranisme civil i del grup parlamentari de Junts pel Sí, del qual aleshores era diputada.

En la fase inicial del procés el paper de Casals des d'Òmnium i Carme Forcadell des de l'ANC va ser determinant. Van compartir molts actes i manifestacions arreu del territori. Eren, en certa manera, el seny i la rauxa de la "revolta dels somriures", com li agradava dir a Casals. Us deixo una galeria de la trajectòria de l'expresidenta d'Òmnium i la seva intervenció en el Concert per la Llibertat que va complir el Camp Nou l'any 2013. "No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni i aquesta és la nostra força", va deixar dit.

 ​Fes clic aquí per rebre'l