Quaranta anys de Parlament: de la recuperació a la voluntat d'anar més enllà

El “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” de Josep Tarradellas, el 23 d’octubre del 1977, és segurament una de les frases més icòniques de la història contemporània de Catalunya. El retorn del president a l’exili després de la mort de Franco era la primera passa per restituir l’autogovern amb la recuperació de la Generalitat, però havia d’anar acompanyat d’una recuperació efectiva de totes les institucions. Dos anys i mig més tard, les eleccions del 20 de març del 1980 van ser un pas definitiu i el primer ple del Parlament, el 10 d’abril, va consumar la restitució democràtica. Així animava a fer-ho, en una emotiva carta, el president de la institució a l'exili, Francesc Farreras i Duran.

Aquell 10 d’abril del 1980, l’activitat al Parlament va arrencar a dos quarts d’onze del matí, amb una junta preparatòria sota la presidència de Francesc Subirà, diputat d’Esquerra i metge de professió, que havia estat el primer diputat a presentar la credencial, i amb Ramon Folch com a Oficial major provisional.

La feina va ser ràpida: amb quaranta minuts es va llegir una llista dels 135 diputats, 128 homes i 7 dones, i es van aprovar les normes que havia preparat el govern de la Generalitat per la sessió preparatòria, que incloïen, entre d’altres, l’ordre del dia.

Poc després d’un quart d’una del migdia va arribar un dels moments més esperats: el discurs inaugural del president Tarradellas, en el que va definir com "un dia de joia, quasi el coronament d’un pensament i una acció que ha triomfat, sense necessitat de lluites inútils ni de violències fratricides".

I, tot i que eren altres temps, en aquell moment la unitat entre partits ja estava al centre del debat: "ben sovint he insistit en la necessitat imperiosa de mantenir la nostra unitat. Catalunya és massa petita i mancada d’una estructura política i administrativa per oblidar que nosaltres, a través de la nostra història, mai no hem guanyat quan hem estat desunits", va deixar dit.

"Mai no hem guanyat quan hem estat desunits", va deixar dit Tarradellas en el discurs de reobertura de al cambra que el franquisme va clausurar

Un cop acabat el seu discurs, el president Tarradellas –que no era diputat– va marxar del Parlament i, poc després, la sessió es va reprendre sota la presidència de Josep Maria Poblet, el diputat més gran de l’hemicicle, d’Esquerra Republicana, que encapçalava la mesa d’edat: "Senyores i senyors, en aquest moment queda constituït el Parlament de Catalunya".

En Marcel Planellas, diputat del PSUC i secretari de la mesa d’edat explica que, en sentir aquestes paraules, "tots els diputats es van posar drets i va esclatar un fort aplaudiment" perquè "amb aquelles senzilles paraules" es posava en marxa una nova etapa del Parlament. "No hi havia nervis, era un moment molt esperat, potser per sobre de tot hi havia un sentit de responsabilitat molt alt, de no decebre les esperances i l’esforç fet per arribar fins aquí", recorda.


El següent pas va ser aprovar les normes per la constitució del Parlament que regularien l’elecció de la mesa. Una de les anècdotes que recorda Planellas és que "la primera intervenció d’un diputat en el plenari va ser en castellà"; va ser José Acosta Sánchez, del Partit Socialista d’Andalusia (PSA), que va criticar que no se’ls haguessin consultat les normes que se seguirien per escollir la mesa. Van votar-hi en contra, però la cosa no va anar a més. Després d’aprovar-se aquestes normes, la sessió va quedar suspesa.

El primer diputat que va intervenir, Acosta, del PSA, ho va fer en castellà i per lamentar que no se'ls hagués tingut en compte en l'elecció de la mesa

El ple es va reprendre passades les cinc de la tarda, amb la votació per escollir la mesa provisional del Parlament –era provisional perquè encara no s’havia aprovat el reglament de la cambra–. La votació va anar segons el previst i Heribert Barrera, secretari general d'ERC, va rebre els vots de CiU, el PSC, UCD i el seu partit i va ser escollit president. El PSUC va votar el seu candidat, Pere Ardiaca, i els dos diputats del PSA van abstenir-se. Les vicepresidències van recaure en Isidre Molas (PSC) i Concepció Ferrer (Unió).

En Ramon Espasa, que havia estat conseller de Sanitat del govern provisional de Tarradellas i va ser escollit secretari tercer de la mesa del Parlament, destaca que en aquells moments –sobretot abans de les eleccions– hi havia "un gran sentit d’unitat política, perquè es tractava de recuperar llibertats democràtiques, el sentit de la identitat nacional catalana" i que això només es podia fer si estaven tots d’acord. Tot i que al final la votació de Barrera no va ser per consens absolut i hi va haver algunes desavinences en l’elecció de la mesa, hi havia hagut negociacions i els grups parlamentaris havien pactat amb anterioritat que tots hi tinguessin representació.

Nou reglament i formalització de la mesa

Tres mesos després de l’elecció d’Heribert Barrera com a president, el 24 de juliol s’aprovaria el nou Reglament, que entraria en vigor el 30 de juliol. I el 9 de setembre, el Parlament elegiria la mesa definitiva, amb els mateixos membres, però amb dos canvis entre vicepresidents i secretaris.
 
Ja davant del ple –a l’hemicicle republicà restaurat–, Heribert Barrera va destacar en les seves primeres paraules com a president del Parlament la responsabilitat dels diputats en un moment en què la democràcia es reiniciava: "El país té els ulls fits en tots nosaltres, i fora de Catalunya també es considera fins a quin punt Catalunya serà digna d’aquesta voluntat d’autogovern que hem proclamat durant tants anys. L’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres", va avisar.

Concloïa el seu discurs amb dues frases: "Tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!". I després de cantar els segadors, Barrera ho rematava amb un "Visca Catalunya lliure!".

Barrera va obrir amb un "Visca Catalunya lliure!" una legislatura de reconstrucció i molta intensitat legislativa

La feina legislativa que es va fer durant aquella primera legislatura va ser ingent i el Parlament va aprovar diverses lleis per desplegar l’autogovern i les institucions catalanes, entre les quals hi havia, per exemple, les lleis de la Festa Nacional de Catalunya, de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o la de normalització lingüística.

De la feina que feia la mesa del Parlament, en Ramon Espasa –secretari tercer– ressalta que "es treballava amb consens, una cosa que ara s’ha perdut; es discutia molt, però tothom cedia una mica i s'acabava sempre amb una solució que tothom pogués acceptar. Ara hi ha la imatge de les meses que duren dues hores i mitja i les bronques que es munten, però abans no passava res d'això".

Coll i Alertorn i el llarg pujolisme

La tasca empresa pels primers 135 diputats de la cambra entre el 1980 i el 1984 va merèixer el reconeixement, el 1984, del successor de Barrera, Miquel Coll i Alentorn, president d’Unió i conseller adjunt a la presidència de la Generalitat durant el primer govern de Pujol. Coll i Alentorn es desfeia en elogis: “El Parlament que estem succeint ha dut a terme una tasca abundosa i meritòria. La fama de les virtuts dels nostres immediats antecessors ja s’ha divulgat fins més enllà de Catalunya i ha contribuït a prestigiar la nostra autonomia i tot el sistema autonòmic”. I lloava la tasca de Barrera, a qui definia com un “president modèlic” que havia conduït els plens amb “mà segura i flexible”.

 
De fet, les referències al president Barrera en les sessions d’obertura del Parlament han estat un continu des del 1984, i tots els seus successors –excepte Roger Torrent– el van mencionar en alguna ocasió. Ara bé, qui va establir un lligam més estret amb el discurs del 1980 va ser Ernest Benach, el segon president d’Esquerra Republicana que va tenir la cambra. Va ser el 2003, en la legislatura del primer tripartit. Benach parlava de Barrera com “un exemple i un autèntic referent” però ampliava el seu homenatge al final del seu discurs: “Permetin-me acabar tal com ho va fer el molt honorable Heribert Barrera l’any 1980: Visca Catalunya lliure!”.

La presidència de Barrera ha marcat la institució i fins ara tots els presidents s'hi havien referit en els seus discursos d'obertura

Una rara avis. Perquè, de fet, de "visques" n’hi ha hagut ben pocs en els discursos inaugurals. Benach –que havia estat el primer després de Barrera a fer servir aquesta fórmula– va repetir el 2006, de Gispert va optar per un neutral “Visca Catalunya” i les innovacions van arribar amb les dues darreres legislatures: “Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República catalana!” ressonava a l’hemicicle en les primeres paraules de Carme Forcadell com a presidenta, mentre que Torrent, després de recuperar el Parlament post-155, es quedava en un “Visca la democràcia i visca Catalunya!”.

Tornant als anys 80, el successor de Coll i Alentorn, també d’Unió i també amb majoria absoluta de CiU, va ser Joaquim Xicoy, que va fer una crida als diputats a ser responsables i preservar el prestigi del Parlament. També es preguntava si sabria estar al nivell dels seus predecessors: “M’han posat el llistó molt alt, i demano a tots que m’hi ajudin. Des d’ara em considero al vostre servei”. La part inicial del seu discurs, però, era un sentit homenatge al president Tarradellas, que havia mort sis dies abans: “fou flama de l’esperança en la llarga nit de Catalunya, gran patriota, coratjós i eficaç negociador en els difícils moments del restabliment de la Generalitat en la transició democràtica”.


Xicoy volia anar més enllà

En el seu segon mandat, Xicoy reconeixia que l’autogovern no havia “parat de créixer i consolidar-se”, però feia una crida a “donar noves i decisives passes en aquest camí”. I donava valor al fet que, des del Decret de Nova Planta –al segle XVIII–, Catalunya “mai havia pogut gaudir d’un període tan llarg d’autogovern”; just feia dotze anys que s’havien restablert les institucions catalanes.

Ja a finals del segle XX, Joan Reventós –el primer president del PSC– obria el 1995 “una etapa parlamentària nova” que hauria de comportar “nous equilibris per desenvolupar pràctiques constants que accentuïn la voluntat de diàleg”. I això es donava perquè Jordi Pujol havia perdut deu escons i s’havia quedat sense la majoria absoluta que havia conservat durant onze anys. La tria de Reventós era fruit d'un pacte de tota l'oposició per arrabassar la presidència a CiU. S’obria un nou horitzó.
 
I Reventós feia en el seu discurs una pinzellada del que seria el Parlament dels propers anys, i al qual donarien continuïtat els presidents Rigol i Benach. S’animava a fer del Parlament un “lloc de trobada i treball dels seus membres entre si i amb la societat civil” i es marcava com a fita “impulsar nous instruments de treball parlamentari, plurals i rigorosos”. A aquest plantejament s’hi sumava Joan Rigol, que el 1999, quan CiU recuperaria la presidència gràcies al pacte amb el PP, feia una crida a obrir el Parlament a la societat per “possibilitar la col·laboració ordenada i predefinida d’experts” que fessin aportacions que permetessin als diputats “formular i proposar polítiques amb més fonament”.

Una tesi que reblava Ernest Benach al cap de quatre anys: “la participació ciutadana segurament és un dels grans reptes que tenim a l’hora de plantejar com s’ha de fer política en el segle XXI”. De fet, el 2003 es va crear el Canal Parlament, per difondre l’activitat de la cambra; va néixer amb Rigol a la presidència, i es va desenvolupar amb l’arribada de Benach. Era el primer canal televisiu parlamentari d’Europa d’un parlament no estatal.

 

Què més passava el 2003? Doncs que Benach, igual que Reventós el 1995, obria “una nova etapa”; ell parlava de la maduresa de la societat i de les institucions i d’un Parlament que havia renovat el 50% dels seus diputats. Però l’epicentre del pas de pàgina era el relleu a la Generalitat; Benach arribava a la presidència del Parlament en una legislatura que portaria Pasqual Maragall a la plaça Sant Jaume, després de 23 anys de govern de CiU. En el seu discurs, Benach parlava del “camí cap a la nació plena”, un camí “cap a un gran poble lliure d’homes i dones feliços i lliures”.

Tres anys després repetia en el càrrec, es vanagloriava de l’evolució del Parlament, que s’havia modernitzat, s’havia obert a la ciutadania i havia aprovat un nou reglament, i presumia que “Catalunya ha tingut una manera pròpia de fer política”, caracteritzada pel “torn de paraula, el diàleg, el respecte a la pluralitat, la capacitat de parlar i la disponibilitat d’escoltar”. Aquesta reflexió la recolliria la seva successora, Núria de Gispert, el 2012 –en el seu segon mandat–: “Som una gran nació. Som el país de la pau i treva. Trairíem aquesta tradició si instal·léssim en el Parlament la "bronca", la desqualificació o l’insult”.

Eren altres temps. I sembla que ara els catalans no tenen la sensació que al Parlament s’hi expressa la “pau i treva”. Segons el Centre d'Estudis d'Opinió, el 2019, el 91% dels enquestats consideraven que en les intervencions del debat de política general havien predominat les crítiques, els retrets i les acusacions d’uns contra altres. En canvi, el 2012 –pocs mesos abans del discurs de de Gispert– la xifra era del 54%.
 

La polarització es fa notar

O, per exemple, anem fins al 2008: al 47% dels enquestats que deien que havien votat a CiU els semblava que les intervencions del president Montilla –del PSC– havien estat constructives i el 36% dels votants socialistes tenien aquesta impressió respecte a les paraules del cap de l’oposició, Artur Mas. El 2019, cap dels votants de Ciutadans pensava que el president Torra havia estat constructiu i cap seguidor de Junts per Catalunya ho creia de les paraules de Lorena Roldán, la cap de l’oposició. Diferències que marquen canvis d’època.

En aquest sentit, un dels membres de la primera mesa del Parlament, en Ramon Espasa, diputat del PSUC, és taxatiu: “El que passa ara al Parlament em fa molta pena, perquè és una mena de mercat de Calaf i de grup de peixateres que fa pena. Així no és com ha de funcionar el Parlament”.

I si Benach i Reventós havien encetat una nova etapa política i parlamentària fruit dels resultats electorals, Carme Forcadell tenia al seu davant una legislatura inèdita. Va ser escollida presidenta del Parlament el 26 d’octubre del 2015, quan Carles Puigdemont seia al seu escó com a diputat de Junts pel Sí i encara sent alcalde de Girona. Ningú sospitava què passaria dos mesos i mig després. Forcadell tancava “l’etapa autonòmica” i obria un “moment fundacional”: “Ara i aquí creem un abans i un després. Des d’ara mateix constituïm un parlament sobirà, que vol representar un poble lliure, d’un parlament regional de competències limitades, retallades i recorregudes a un parlament nacional amb plenes atribucions”, assegurava.

Forcadell va avisar del "moment fundacional" que quedaria estroncat per l'aplicació de l'article 155 després de la declaració del 27-O

Tothom sap que el 155 aturaria aquell parlament nacional amb plenes atribucions, fins que a principis del 2018 Roger Torrent seria escollit president en la primera passa per recuperar les institucions. En un discurs de denúncia dels presos i exiliats, de reconeixement de la feina de la presidenta Forcadell i de fer bandera del municipalisme, Torrent feia èmfasi en la importància de recuperar el Parlament: “Davant d’aquest escenari sense precedents democràtics, el primer pas és posar fi, immediatament, a la intervenció de les nostres institucions”. El Parlament, que havia estat aturat des de la tarda del 27 d’octubre del 2017, la de l'aprovació de la declaració d'independència, recuperava l’activitat.

D'Espriu a Lincoln

I ara es compleixen quaranta anys de Parlament modern, de discursos polítics de diferents colors però que, sovint, han entrecreuat les paraules; el diàleg, l’autogovern, el respecte, la llibertat, la unitat, la nació, la dignitat dels diputats i diputades o referències a la història política de Catalunya han estat temes recurrents en els discursos d’obertura de les dotze legislatures. I també ha estat habitual parafrasejar altres autors; han tret el cap des de poetes com Espriu o Martí i Pol, passant per polítics nord-americans com Roosvelt o Lincoln fins a distingides figures de la cultura d’aquí i de fora, com Eduardo Galeano o Muriel Casals.

Dos presidents que han rematat els seus discursos amb un “Visca Catalunya lliure!”, tres legislatures que no s’han obert amb Els Segadors, nou presidents del Parlament, tres que han repetit, tres partits diferents que han abanderat la presidència de la segona institució del país i onze cops que els catalans hem anat a les urnes. Quaranta anys de democràcia recuperada a Catalunya.