30
d'abril
de
2020, 06:22
Actualitzat:
6:30h
Fa avui 75 anys, el 30 d'abril del 1945, el führer d'Alemanya, Adolf Hitler, es va suïcidar en el búnquer de la cancelleria a Berlín. El líder nazi havia deixat molt clar que no sobreviuria a la derrota d'Alemanya. Quan aquesta ja era un fet, amb les tropes aliades ocupant el país i l'exèrcit soviètic a prop del seu darrer refugi, Hitler va posar fi a la seva vida junt a la dona amb qui s'acabava de casar, Eva Braun, i després de donar ordre perquè els seus cossos es cremessin immediatament. Així va acabar la història criminal del III Reich, que va deixar una Europa en runes.
L'Alemanya nazi va ser esclafada, però no tothom va veure amb alleugeriment la seva derrota. A l'Espanya oficial, la victòria aliada es va viure amb amargor mal dissimulada. L'actitud del règim de Franco durant la Segona Guerra Mundial va anar fluctuant entre una aparent neutralitat i una simpatia evident. El suport d'Alemanya i de la Itàlia feixista a la causa de Franco durant la Guerra Civil va ser decisiu i quan les armes de Hitler semblaven triomfants, Madrid va declarar la no bel·ligerància, és a dir, no entrava en guerra però no era neutral. Això no va impedir enviar els quasi 50.0000 soldats voluntaris de la División Azul a lluitar a les ordres dels nazis al front rus entre 1941 i 1943.
L'Espanya franquista va signar el Pacte Anti-Komintern, que era la internacional feixista que aplegava tots els règims d'extrema dreta a Europa. Després, quan la sort hitleriana va canviar -sobretot a partir de la derrota a Stalingrad-, Franco va tornar a una posició de neutralitat. Però l'ambient als estaments oficials no podia amagar la simpatia pel nazisme. La notícia de la mort de Hitler va caure com una llosa en els àmbits oficials espanyols, especialment en els de Falange.
A Madrid, el diari Informaciones titulava el 2 de maig: "Cara al enemigo bolchevique. En el puesto de honor, Adolfo Hitler muere defendiendo la cancillería", i a l'interior afegia: "Hitler, hijo de la Iglesia católica, ha muerto defendiendo la Cristiandad". Aquest era el to. L'Abc tampoc es quedava curt: "Adolfo Hitler murió ayer tarde en la cancillería de Berlín, luchando hasta el último momento contra las fuerzas comunistas", deia en relació a l'ofensiva soviètica sobre la capital del Reich.
Cues de dol
Un franquista català, el general de brigada José María Aymat, membre del Consell Suprem de Justícia Militar, va escriure un elogi fúnebre de Hitler a la revista Ejército. Hi deia, entre altres perles, que Berlín va caure malgrat l'heroisme dels seus defensors, "entre els quals va trobar la mort el führer".
El to general dels mitjans espanyols davant la mort del líder nazi va ser de respecte per la seva figura, amb matisos que anaven de la simpatia més explícita a una actitut més aparentment neutra. La Vanguardia ho exemplifica bé. En portada, el 2 de maig, va titular: "Adolfo Hitler ha muerto en Berlín". I en el subtítol deia: "Cayó en la cancillería, luchando hasta el último momento". I en la informació, destacava el comunicat de les autoritats alemanyes: "Luchando hasta el último aliento contra el bolcheviquismo y por Alemania".
En els dies següents, el to dels mitjans es va mantenir en una línia de reconeixement a la figura de Hitler. En una nota no signada, el 3 de maig a La Vanguardia, sota el títol Transcendència política de la mort de Hitler, s'hi deia que Hitler "amb la seva mort, ha deixat assentades les bases d'un mite". El diari també destacava que la fi del führer havia causat "una impressió fonda" a Barcelona.
També en els centres oficials la figura de Hitler va ser objecte d'homenatges i records. El consolat alemany a Barcelona, que aleshores estava a la plaça de Catalunya, va rebre nombroses mostres de condol. Hi va haver cues de gent, com recull l'òrgan falangista Solidaridad Nacional: "Se recibieron millares de cartas de pésame y durante todo el día pasaron miles de personas por el consulado para depositar su tarjeta o firmar en los pliegos expuestos ante un gran retrato de Hitler, orlado de laurel y crespones negros".
El condol de les autoritats
Les principals autoritats van mostrar el seu pèsam per la desaparició del führer. A Barcelona, un dels primers va ser José Ribas Seva, un dels catalans fundadors de Falange, que era en aquells moments alcalde accidental i que va anar al consolat alemany a mostrar el seu condol. També ho va fer el governador civil, el falangista Correa Veglison.
La informació afegeix que entre els que van mostrar el seu dolor hi havia "muchos excombatientes de la División Azul y familiares de los que hicieron sacrificio de sus vidas luchando contra el comunismo, al igual que el glorioso caído Adolfo Hitler" (3 de maig de 1945). N'hi va haver encara de més entusiastes a l'hora de mostrar adhesió a Hitler.
En algunes esglésies es van fer funerals "en sufragi de l'ànima d'Adolf Hitler". És el cas de l'església parroquial de Calella, el 17 de juny. Les expressions de dol van ser tantes que el 6 de maig, el cònsol alemany, Hans Kroll, va emetre un comunicat d'agraïment pels milers de missatges de condolències que s'havien rebut.
Dos dies abans, el 28 d'abril, havia estat executat l'altre gran nom del feixisme: l'italià Benito Mussolini, afusellat pels partisans a Dongo, al nord. També en aquest cas, la premsa espanyola es va mostrar afligida, tot i que també dissimulant-ho amb superficials referències d'objectivitat. A La Vanguardia de l'1 de maig es deia de Mussolini: "Ha muerto un hombre de Estado que ha escrito páginas importantísimas de la historia de Italia y del mundo" i es destacava que havia estat mort "a manos del populacho".
Una aliança estratègica
La presència del nazisme a Catalunya va ser constant des del mateix moment de la fi de la Guerra Civil. La producció historiogràfica és molt clara. Una de les darreres recerques publicades sobre el tema és la dels investigadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, a Nazis a Barcelona (L'Avenç). Aquí en podeu trobar més dades.
El moment més representatiu de la proximitat entre franquisme i nazisme es va veure l'octubre del 1940. El president de Catalunya va ser lliurat a les autoritats espanyoles per la policia alemanya després de ser detingut a la França ocupada. Sotmès a consell de guerra, va ser afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre. Mentre Companys passava les seves darreres hores com a presoner, l'alta societat barcelonina feia festa al Ritz.
Aquells dies, les banderes del III Reich onejaven com mai a Barcelona. El cap de les SS, Heinrich Himmler, va visitar la ciutat pocs dies després de l'execució del president de la Generalitat. Va arribar-se fins a Montserrat, sembla que atret per la possible trobada del Sant Grial. Però les proves de l'aliança Espanya-III Reich són nombroses.
El paper que van tenir en aquells anys moltes entitats alemanyes establertes a Barcelona va ser rellevant, des del Col·legi Alemany a l'Institut Alemany de Cultura. Barcelona va ser aquells anys ciutat d'exposicions alemanyes, acollides a espais tan emblemàtics com el paranimf de la Universitat de Barcelona, el Palau de la Música o l'antiga seu del Parlament.
L'Alemanya nazi va ser esclafada, però no tothom va veure amb alleugeriment la seva derrota. A l'Espanya oficial, la victòria aliada es va viure amb amargor mal dissimulada. L'actitud del règim de Franco durant la Segona Guerra Mundial va anar fluctuant entre una aparent neutralitat i una simpatia evident. El suport d'Alemanya i de la Itàlia feixista a la causa de Franco durant la Guerra Civil va ser decisiu i quan les armes de Hitler semblaven triomfants, Madrid va declarar la no bel·ligerància, és a dir, no entrava en guerra però no era neutral. Això no va impedir enviar els quasi 50.0000 soldats voluntaris de la División Azul a lluitar a les ordres dels nazis al front rus entre 1941 i 1943.
L'Espanya franquista va signar el Pacte Anti-Komintern, que era la internacional feixista que aplegava tots els règims d'extrema dreta a Europa. Després, quan la sort hitleriana va canviar -sobretot a partir de la derrota a Stalingrad-, Franco va tornar a una posició de neutralitat. Però l'ambient als estaments oficials no podia amagar la simpatia pel nazisme. La notícia de la mort de Hitler va caure com una llosa en els àmbits oficials espanyols, especialment en els de Falange.
A Madrid, el diari Informaciones titulava el 2 de maig: "Cara al enemigo bolchevique. En el puesto de honor, Adolfo Hitler muere defendiendo la cancillería", i a l'interior afegia: "Hitler, hijo de la Iglesia católica, ha muerto defendiendo la Cristiandad". Aquest era el to. L'Abc tampoc es quedava curt: "Adolfo Hitler murió ayer tarde en la cancillería de Berlín, luchando hasta el último momento contra las fuerzas comunistas", deia en relació a l'ofensiva soviètica sobre la capital del Reich.
Cues de dol
Un franquista català, el general de brigada José María Aymat, membre del Consell Suprem de Justícia Militar, va escriure un elogi fúnebre de Hitler a la revista Ejército. Hi deia, entre altres perles, que Berlín va caure malgrat l'heroisme dels seus defensors, "entre els quals va trobar la mort el führer".
El to general dels mitjans espanyols davant la mort del líder nazi va ser de respecte per la seva figura, amb matisos que anaven de la simpatia més explícita a una actitut més aparentment neutra. La Vanguardia ho exemplifica bé. En portada, el 2 de maig, va titular: "Adolfo Hitler ha muerto en Berlín". I en el subtítol deia: "Cayó en la cancillería, luchando hasta el último momento". I en la informació, destacava el comunicat de les autoritats alemanyes: "Luchando hasta el último aliento contra el bolcheviquismo y por Alemania".
Tots els mitjans de premsa van mostrar la seva simpatia pel líder nazi, presentat com un heroi enfront "els bolxevics" soviètics
En els dies següents, el to dels mitjans es va mantenir en una línia de reconeixement a la figura de Hitler. En una nota no signada, el 3 de maig a La Vanguardia, sota el títol Transcendència política de la mort de Hitler, s'hi deia que Hitler "amb la seva mort, ha deixat assentades les bases d'un mite". El diari també destacava que la fi del führer havia causat "una impressió fonda" a Barcelona.
També en els centres oficials la figura de Hitler va ser objecte d'homenatges i records. El consolat alemany a Barcelona, que aleshores estava a la plaça de Catalunya, va rebre nombroses mostres de condol. Hi va haver cues de gent, com recull l'òrgan falangista Solidaridad Nacional: "Se recibieron millares de cartas de pésame y durante todo el día pasaron miles de personas por el consulado para depositar su tarjeta o firmar en los pliegos expuestos ante un gran retrato de Hitler, orlado de laurel y crespones negros".
El condol de les autoritats
Les principals autoritats van mostrar el seu pèsam per la desaparició del führer. A Barcelona, un dels primers va ser José Ribas Seva, un dels catalans fundadors de Falange, que era en aquells moments alcalde accidental i que va anar al consolat alemany a mostrar el seu condol. També ho va fer el governador civil, el falangista Correa Veglison.
La informació afegeix que entre els que van mostrar el seu dolor hi havia "muchos excombatientes de la División Azul y familiares de los que hicieron sacrificio de sus vidas luchando contra el comunismo, al igual que el glorioso caído Adolfo Hitler" (3 de maig de 1945). N'hi va haver encara de més entusiastes a l'hora de mostrar adhesió a Hitler.
Dos dies abans havia estat afusellat Mussolini, presentat com un "home d'Estat víctima del 'populacho'"
En algunes esglésies es van fer funerals "en sufragi de l'ànima d'Adolf Hitler". És el cas de l'església parroquial de Calella, el 17 de juny. Les expressions de dol van ser tantes que el 6 de maig, el cònsol alemany, Hans Kroll, va emetre un comunicat d'agraïment pels milers de missatges de condolències que s'havien rebut.
Dos dies abans, el 28 d'abril, havia estat executat l'altre gran nom del feixisme: l'italià Benito Mussolini, afusellat pels partisans a Dongo, al nord. També en aquest cas, la premsa espanyola es va mostrar afligida, tot i que també dissimulant-ho amb superficials referències d'objectivitat. A La Vanguardia de l'1 de maig es deia de Mussolini: "Ha muerto un hombre de Estado que ha escrito páginas importantísimas de la historia de Italia y del mundo" i es destacava que havia estat mort "a manos del populacho".
Una aliança estratègica
La presència del nazisme a Catalunya va ser constant des del mateix moment de la fi de la Guerra Civil. La producció historiogràfica és molt clara. Una de les darreres recerques publicades sobre el tema és la dels investigadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, a Nazis a Barcelona (L'Avenç). Aquí en podeu trobar més dades.
El moment més representatiu de la proximitat entre franquisme i nazisme es va veure l'octubre del 1940. El president de Catalunya va ser lliurat a les autoritats espanyoles per la policia alemanya després de ser detingut a la França ocupada. Sotmès a consell de guerra, va ser afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre. Mentre Companys passava les seves darreres hores com a presoner, l'alta societat barcelonina feia festa al Ritz.
Aquells dies, les banderes del III Reich onejaven com mai a Barcelona. El cap de les SS, Heinrich Himmler, va visitar la ciutat pocs dies després de l'execució del president de la Generalitat. Va arribar-se fins a Montserrat, sembla que atret per la possible trobada del Sant Grial. Però les proves de l'aliança Espanya-III Reich són nombroses.
El paper que van tenir en aquells anys moltes entitats alemanyes establertes a Barcelona va ser rellevant, des del Col·legi Alemany a l'Institut Alemany de Cultura. Barcelona va ser aquells anys ciutat d'exposicions alemanyes, acollides a espais tan emblemàtics com el paranimf de la Universitat de Barcelona, el Palau de la Música o l'antiga seu del Parlament.