No és casual trobar-se carrers amb noms d'origen àrab enmig de la ciutat de Barcelona i una de les poques excepcions és el carrer Ali Bei que travessa la xarxa ortogonal de Cerdà des del carrer Girona fins la Meridiana. Altres poblacions com Navàs, Castellar del Vallès o Sabadell també tenen un carrer amb el mateix nom, cosa que ens fa suposar que aquest personatge va ser algú important.
Potser heu pensat que Alí Bei podria haver estat un príncep àrab descendent de la família del Profeta i un fidel devot, de fet això és el que es van creure diversos soldans i prínceps de les terres mahometanes en el seu moment…
En realitat rere la seva impecable manera de comportar-se, de vestir, parlar l’àrab i els seus coneixements corànics s’hi amagava un barceloní de bona família anomenat Domènec Badia que es va saber infiltrar en les més altes esferes dels països musulmans per servir els interessos de la Corona Espanyola a principis del segle XIX.
Domènec Badia i Leblich va néixer a Barcelona l’any 1767 dins una família influent. El seu pare era el secretari del governador militar de la ciutat i pel que sembla ja de ben petit mostrava altes capacitats intel·lectuals i organitzatives. Amb només 14 anys ja va ser enviat a Granada per fer d’administrador i va aprofundir en l’estudi de les matemàtiques i les ciències naturals.
En l’època en què els germans Montgolfier a França estaven començant a fer proves amb globus aerostàtics, el jove Badia va invertir tots els seus estalvis en construir el seu propi prototip.
Amb el temps va anar tenint diferents càrrecs dins l’administració reial però a partir de 1801 va iniciar-se una forta obsessió per a realitzar un viatge de caire científic pels països del món musulmà amb els quals Espanya no havia tingut gairebé cap mena de tracte fructífer.
Va ser aleshores quan Godoy, el poderós ministre reial i Badia van reunir-se per idear un pla bastant maquiavèlic. Per tal d’establir relacions comercials amb el Soldà del Marroc Mulay Soliman, que aleshores era hostigat per les tribus rebels amazigues de l'Atlas, havien d’aconseguir que demanés ajut militar espanyol a canvi d’un tractat comercial estable i la cessió d’alguns ports estratègics.
Però era conegut el recel que tenia el Soldà envers els cristians, arribant a afirmar que tenir tractes amb ells era pecat i, per tant, l’únic que podia persuadir-lo era algú que pogués considerar “dels seus” i que es guanyés la seva confiança.
I aquí és on va néixer el personatge fictici Alí Bei El-Abbassi: un savi príncep àrab descendent del profeta que després d’haver viatjat per Europa per adquirir coneixements a les seves universitats es disposava a fer el vot sagrat de pelegrinatge a la Meca.
Cristóbal de Rojas, el professor d’àrab d’en Badia es va unir a l’aventura i junts van viatjar a França i a Anglaterra per documentar-se en tot allò que estigués al seu abast. Per a semblar bons musulmans havien de circumcidar-se. A Londres van procedir a fer-se l’operació, que en el cas de Badia va ser difícil i molt dolorosa. De fet, ell va ser el primer i l’últim a fer-se-la perquè davant aquell escenari el professor d’àrab va negar-se, abandonant així el projecte.
El 22 de juny de 1803 Domènec Badia, abillat perfectament com el fictici príncep Ali Bei va creuar l’estret de Gibraltar amb una petita llanxa iniciant la seva perillosa i fascinant aventura.
Els seus coneixements científics i culturals sorprenien a tothom i això va ajudar-lo a entrar als cercles més íntims del Soldà del Marroc, que el va acollir i el va fer home de la seva confiança. El barceloní va acabar paradoxalment fent de guia espiritual del monarca gràcies al seus profunds coneixements del Corà.
Alí Bei va estar insistint constantment al Soldà que tenir bones relacions amb Espanya li seria molt avantatjós i que ell mateix podia oferir-se per negociar les condicions d’un tractat amb els veïns del nord.
Malgrat la profunda i sincera admiració que Solyman tenia per Alí Bei, aquest no va ser capaç de persuadir-lo i per fer creïble el seu personatge i segurament també perquè es moria de ganes de fer-ho, l’infiltrat va partir de pelegrinatge cap a la Meca.
Les bones referències i cartes de recomanació que el Soldà del Marroc havia donat a l’infiltrat van ser crucials per obrir-li les portes de les principals autoritats dels països on passava.
Després de la seva estada a Egipte es va dirigir a la Meca i va arribar a besar la Kaaba, la pedra sagrada dels musulmans, convertint-se potser en un dels primers occidentals a aportar notícies i plànols concrets sobre un dels espais més prohibits per als “infidels”. Al 1807 va viatjar a Síria i Palestina. En les seves memòries va descriure l’ambient de tensions sectàries que es vivia entre les diferents comunitats religioses a Jerusalem.
El carrer Alí Bei de Barcelona Foto: Dani Cortijo
El seu pas per l’Imperi Otomà el va decebre bastant i es va endur bastant mala impressió de la brutalitat turca. A Constantinoble es va entrevistar amb l’ambaixador espanyol José Martínez de Almenara, moment en què quasi va ser descoberta per un servent turc la seva identitat falsa.
El 1808 ja de nou com a Domènec Badia, va posar-se al servei de Carles IV i en prendre els francesos el poder a Espanya ho va estar de Josep Bonaparte com un dels homes de la nova administració ocupant, especialment a Andalusia. Va procurar sempre ser un administrador exemplar però les enveges li van ocasionar diverses acusacions falses de corrupció.
No va tenir la sort de ser acceptat per Ferran VII i finalment va anar a l’exili francès, on sota el mecenatge del nou monarca absolutista Lluís XVIII va poder publicar Els viatges d’Alí Bei en tres volums.
El 1818, contravenint els consells del seu metge, Badia, de nou com a Alí Bei, es trobava a Damasc per iniciar una nova aventura. Algunes versions diuen que va morir després d’una traïció i altres de dissenteria...
Joan Mercader, autor de Domènec Badia Alí-Bey (Dalmau Editors) el 1960 va finalitzar el seu text dient:
"En despullar el cadàver d'Ali-Bey, a fi de donar-li la darrera absolució o purificació segons el ritu islàmic, trobaren enganxada a la carn de Domènec Badia ina creu que descobrí als presents que ell era cristià".