07
de maig
del
2020
Actualitzat
a les
14:57h
El Ministeri de l'Interior tenia previst retirar-li les condecoracions que encara podia lluir al seu pit. De fet, era un dels compromisos del govern de coalició format pel PSOE i Unides Podem. El Congrés també havia de fer pública la seva fulla de serveis -per acreditar les atrocitats que va cometre-, un pas pactat després d'una llarga negociació. Però el coronavirus ha arribat abans i s'ha endut la vida de Juan Antonio González Pacheco. Un nom que diria molt poc a la gent si no va acompanyat d'un àlies que va fer fortuna durant la Transició, Billy el Niño.
Hi ha personatges que són molt més que ells mateixos i es converteixen en un arquetipus. Billy el Niño va entrar amb força en el paisatge de la societat espanyola dels anys 70 com el major símbol de la policia franquista i de les tortures infligides a les seves víctimes. Però mai va pagar davant la justícia per les seves pallisses i vexacions, àmpliament documentades i denunciades.
Diuen que el sobrenom li va venir pel seu gest de fer girar la pistola entorn un dit, com solia fer el Billy el Niño de veritat, el llegendari pistoler de l'oest nord-americà Henry McCarthy. A diferència de l'expolicia franquista, el pistoler va acabar malament, tirotejat als 22 anys. Però va deixar una aurèola de cert romanticisme que no té res a veure amb el llegat de l'exfuncionari policial.
Nascut a un petit poble extremeny, Aldea del Cano (Càceres), el 1946, va ingressar al Cos Superior de Policia el 1971. La vida de González Pacheco està vinculada a noms lúgubres, molts dels quals encara ara neguitegen els qui en algun moment van passar per les seves mans: Brigada Político-Social, la destinada a perseguir l'oposició al règim, la Direcció general de Seguretat o els calabossos a Puerta del Sol.
Billy el Niño no es podia reconvertir. Estava massa brut. La seva escola era del comissari Roberto Conesa, cap de la Brigada Político-Social, un altre nom tenebrós d'aquella època. El govern de la UCD va governar la policia sense cap voluntat de fer neteja i utilitzant els funcionaris rebuts de la dictadura. Quatre medalles, la primera el 1972, la darrera la medalla d'or el 1982, el mateix any que va decidir deixar la policia i passar al sector privat com a responsable de seguretat.
Els temps ja no eren els mateixos, s'intuïa la nova hegemonia socialista en la política espanyola i ell estava massa vinculat a la part més sòrdida de l'aparell repressiu. No tenia tampoc l'habilitat política d'altres companys seus, com el comissari Martínez Torres, que es permetia de dir als seus interrogats que ell continuaria a la policia quan governessin "els altres". I així va ser.
Molts membres de la Brigada Político-Social van torturar els detinguts. Però els testimonis de les seves víctimes han retratat Billy el Niño com un capítol a banda, un home que gaudia veient patir els altres, que sotmetia als interrogats a la Direcció general de Seguretat a autèntiques sessions d'horror: combatents antifranquistes penjats del sostre, lligats a radiadors o sotmesos a vexacions de tot tipus. Una de les seves juguesques preferides era apuntar al cap i disparar amb una pistola sense bales.
Era un exhibicionista de la tortura, un repressor que gaudia quan deia als detinguts: "Saps qui soc? Soc Billy el Niño". A diferència d'altres policies, no s'amagava i li agradava ser un personatge de qui es parlava, tant entre els seus companys de cos com entre l'oposició antifranquista, on se'l temia.
Torturat pel record
No va ser fins als darrers anys que Billy el Niño va haver d'afrontar el seu passat. El 2013 va haver de respondre del seus actes davant de l'Audiència Nacional, després que la justícia argentina va reclamar la seva extradició, però sense èxit. Els tribunals espanyols van considerar que no havia comès delictes contra humanitat i que les tortures havien prescrit feia anys. Sí que és cert que des d'aquell moment la vida se li va fer més complicada.
González Pacheco vivia pendent de la seva seguretat. Vigilava contínuament el seu entorn i detestava ser observat per periodistes. Sabent-se culpable, gestionava el seu passat de l'única manera que ho fa un repressor en llibertat, amb por. Com sol passar en aquests casos, el final li ha arribat de la manera més insospitada. Pels qui el van patir, la necrològica del torturador recordarà que va morir amb les medalles penjades, retrat de la pitjor història d'Espanya. Com una darrera ganya del destí.
Hi ha personatges que són molt més que ells mateixos i es converteixen en un arquetipus. Billy el Niño va entrar amb força en el paisatge de la societat espanyola dels anys 70 com el major símbol de la policia franquista i de les tortures infligides a les seves víctimes. Però mai va pagar davant la justícia per les seves pallisses i vexacions, àmpliament documentades i denunciades.
Diuen que el sobrenom li va venir pel seu gest de fer girar la pistola entorn un dit, com solia fer el Billy el Niño de veritat, el llegendari pistoler de l'oest nord-americà Henry McCarthy. A diferència de l'expolicia franquista, el pistoler va acabar malament, tirotejat als 22 anys. Però va deixar una aurèola de cert romanticisme que no té res a veure amb el llegat de l'exfuncionari policial.
Nascut a un petit poble extremeny, Aldea del Cano (Càceres), el 1946, va ingressar al Cos Superior de Policia el 1971. La vida de González Pacheco està vinculada a noms lúgubres, molts dels quals encara ara neguitegen els qui en algun moment van passar per les seves mans: Brigada Político-Social, la destinada a perseguir l'oposició al règim, la Direcció general de Seguretat o els calabossos a Puerta del Sol.
Billy el Niño no es podia reconvertir. Estava massa brut. La seva escola era del comissari Roberto Conesa, cap de la Brigada Político-Social, un altre nom tenebrós d'aquella època. El govern de la UCD va governar la policia sense cap voluntat de fer neteja i utilitzant els funcionaris rebuts de la dictadura. Quatre medalles, la primera el 1972, la darrera la medalla d'or el 1982, el mateix any que va decidir deixar la policia i passar al sector privat com a responsable de seguretat.
Els temps ja no eren els mateixos, s'intuïa la nova hegemonia socialista en la política espanyola i ell estava massa vinculat a la part més sòrdida de l'aparell repressiu. No tenia tampoc l'habilitat política d'altres companys seus, com el comissari Martínez Torres, que es permetia de dir als seus interrogats que ell continuaria a la policia quan governessin "els altres". I així va ser.
Molts membres de la Brigada Político-Social van torturar els detinguts. Però els testimonis de les seves víctimes han retratat Billy el Niño com un capítol a banda, un home que gaudia veient patir els altres, que sotmetia als interrogats a la Direcció general de Seguretat a autèntiques sessions d'horror: combatents antifranquistes penjats del sostre, lligats a radiadors o sotmesos a vexacions de tot tipus. Una de les seves juguesques preferides era apuntar al cap i disparar amb una pistola sense bales.
Gaudia d'acostar-se als detinguts als calabossos de Puerta del Sol i dir-los: "Saps qui soc?"
Era un exhibicionista de la tortura, un repressor que gaudia quan deia als detinguts: "Saps qui soc? Soc Billy el Niño". A diferència d'altres policies, no s'amagava i li agradava ser un personatge de qui es parlava, tant entre els seus companys de cos com entre l'oposició antifranquista, on se'l temia.
Torturat pel record
No va ser fins als darrers anys que Billy el Niño va haver d'afrontar el seu passat. El 2013 va haver de respondre del seus actes davant de l'Audiència Nacional, després que la justícia argentina va reclamar la seva extradició, però sense èxit. Els tribunals espanyols van considerar que no havia comès delictes contra humanitat i que les tortures havien prescrit feia anys. Sí que és cert que des d'aquell moment la vida se li va fer més complicada.
González Pacheco vivia pendent de la seva seguretat. Vigilava contínuament el seu entorn i detestava ser observat per periodistes. Sabent-se culpable, gestionava el seu passat de l'única manera que ho fa un repressor en llibertat, amb por. Com sol passar en aquests casos, el final li ha arribat de la manera més insospitada. Pels qui el van patir, la necrològica del torturador recordarà que va morir amb les medalles penjades, retrat de la pitjor història d'Espanya. Com una darrera ganya del destí.