29
de juliol
de
2021, 11:06
Actualitzat:
31
de juliol,
9:50h
Els de Mèxic del 1968 van ser uns Jocs Olímpics tacats de sang. L'esdeveniment esportiu començava el 12 d'octubre i el Partit Revolucionari Institucional (PRI), en el poder des dels anys trenta, es disposava a utilitzar l'esdevenimnent com a gran festa pàtria. Però l'organització de les Olimpíades va coincidir en el temps amb el moment més àlgid de les creixents protestes estudiantils contra el règim. En aquest sentit, els moviments a la societat mexicana a finals dels seixanta tenen molt en comú amb els fets que es van produir en altres indrets del món en aquell 1968.
El PRI havia aconseguit estabilitzar-se en el poder a través d'una barreja força original d'autoritarisme, populisme, nacionalisme i algunes reformes que van donar un consens social entorn el partit governant, que cada vegada més es conformava en una màquina de control de l'Estat amb pocs components ideològics. El govern del general Lázaro Cárdenas (1934-40), primer president del PRI, havia engegat una reforma agrària, havia retallat el poder de l'Església i havia establert les bases d'una política exterior força progressista. Aquest darrer element va ser continuat pels seus successors, el que va donar una imatge del règim mexicà que tenia poc a veure amb la realitat interna.
El sistema priista era formalment una democràcia. Cada sis anys, hi havia eleccions presidencials i canviava el president, que tenia el control de tots els ressorts de l'Estat. A més, el PRI va demostrar una capacitat única d'adaptar-se als canvis socials. Quan, en la dècada dels seixanta, el moviment estudiantil va començar a donar senyals de rebel·lia, i es notava la influència de l'esquerra marxista, més acusada després de la Revolució cubana, el PRI va optar per endurir-se. Gustavo Díaz Ordaz, home provinent dels aparells policials, era president el 1968 i va decidir respondre a les protestes estudiantils de manera implacable.
Una dura intervenció policial amb motiu d'una batussa entre grups estudiantils el juliol va provocar la protesta de sindicats universitaris. Membres del cos policial de granaders, conegut pel seu caire repressiu, va ocupar espais universitaris. Un Comitè Nacional de Vaga va convocar els joves a un míting a la plaça de les Tres Cultures (o de Tlatelolco) el 2 d'octubre, en el que havia de ser una gran demostració de força contra el govern. Es demanaven reformes polítiques i socials, a més de la dissolució del cos de granaders.
En un moment determinat, amb prop de 10.000 estudiants congregats, la plaça va ser envoltada per vehicles blindats i soldats que van obrir foc sense contemplacions. Desenes de joves van caure morts. La xifra encara avui és incerta. Es va parlar inicialment de prop de 50 morts, però tot indica que van ser molts més. Un miler de persones van ser detingudes. El govern va imposar la censura de premsa i un silenci informatiu va caure sobre els mitjans.
Mèxic va celebrar els seus Jocs, trasbalsats pels esdeveniments i en els quals van passar més coses. Però no hi va haver justícia per als morts de Tlatelolco. Aquell dia, la distància entre el règim i bona part de la societat mexicana es va fer més gran. Els fets d'octubre del 1968 van caure com una llosa i es van gravar en la memòria col·lectiva. Qui va donar l'ordre de disparar? Mai es va saber. No es va produir una investigació seriosa sobre aquell episodi.
El PRI, com sempre, en va fer la seva particular lectura i va intentar recuperar legitimitat. El 1970, Luis Echevarría accediria a la presidència amb un discurs aparentment més esquerranós i reforçant l'activisme en el pla internacional. Va ser Echevarría qui va mostrar solidaritat amb el Xile d'Allende i va demanar que l'Espanya de Franco fos expulsada de l'ONU després dels darrers afusellaments del franquisme. Alguns van oblidar que Echevarría era el ministre de Governació, encarregat de l'ordre públic, la nit de Tlatelolco.
El PRI havia aconseguit estabilitzar-se en el poder a través d'una barreja força original d'autoritarisme, populisme, nacionalisme i algunes reformes que van donar un consens social entorn el partit governant, que cada vegada més es conformava en una màquina de control de l'Estat amb pocs components ideològics. El govern del general Lázaro Cárdenas (1934-40), primer president del PRI, havia engegat una reforma agrària, havia retallat el poder de l'Església i havia establert les bases d'una política exterior força progressista. Aquest darrer element va ser continuat pels seus successors, el que va donar una imatge del règim mexicà que tenia poc a veure amb la realitat interna.
El sistema priista era formalment una democràcia. Cada sis anys, hi havia eleccions presidencials i canviava el president, que tenia el control de tots els ressorts de l'Estat. A més, el PRI va demostrar una capacitat única d'adaptar-se als canvis socials. Quan, en la dècada dels seixanta, el moviment estudiantil va començar a donar senyals de rebel·lia, i es notava la influència de l'esquerra marxista, més acusada després de la Revolució cubana, el PRI va optar per endurir-se. Gustavo Díaz Ordaz, home provinent dels aparells policials, era president el 1968 i va decidir respondre a les protestes estudiantils de manera implacable.
Una dura intervenció policial amb motiu d'una batussa entre grups estudiantils el juliol va provocar la protesta de sindicats universitaris. Membres del cos policial de granaders, conegut pel seu caire repressiu, va ocupar espais universitaris. Un Comitè Nacional de Vaga va convocar els joves a un míting a la plaça de les Tres Cultures (o de Tlatelolco) el 2 d'octubre, en el que havia de ser una gran demostració de força contra el govern. Es demanaven reformes polítiques i socials, a més de la dissolució del cos de granaders.
En un moment determinat, amb prop de 10.000 estudiants congregats, la plaça va ser envoltada per vehicles blindats i soldats que van obrir foc sense contemplacions. Desenes de joves van caure morts. La xifra encara avui és incerta. Es va parlar inicialment de prop de 50 morts, però tot indica que van ser molts més. Un miler de persones van ser detingudes. El govern va imposar la censura de premsa i un silenci informatiu va caure sobre els mitjans.
Mèxic va celebrar els seus Jocs, trasbalsats pels esdeveniments i en els quals van passar més coses. Però no hi va haver justícia per als morts de Tlatelolco. Aquell dia, la distància entre el règim i bona part de la societat mexicana es va fer més gran. Els fets d'octubre del 1968 van caure com una llosa i es van gravar en la memòria col·lectiva. Qui va donar l'ordre de disparar? Mai es va saber. No es va produir una investigació seriosa sobre aquell episodi.
El PRI, com sempre, en va fer la seva particular lectura i va intentar recuperar legitimitat. El 1970, Luis Echevarría accediria a la presidència amb un discurs aparentment més esquerranós i reforçant l'activisme en el pla internacional. Va ser Echevarría qui va mostrar solidaritat amb el Xile d'Allende i va demanar que l'Espanya de Franco fos expulsada de l'ONU després dels darrers afusellaments del franquisme. Alguns van oblidar que Echevarría era el ministre de Governació, encarregat de l'ordre públic, la nit de Tlatelolco.