15
d'agost
de
2021, 16:45
Les eleccions del 14-F van suposar l'inici d'una legislatura que elegiria, per primer cop des dels anys de la República, el primer president de la Generalitat d'Esquerra Republicana. Tot un canvi de significació històrica. Però també van ser les primeres en què una formació d'extrema dreta irrompia a la cambra. I ho feia de manera rellevant, amb l'elecció d'onze diputats. Vox, el partit que presideix Santiago Abascal, entrava al Parlament i constituïa un grup parlamentari. Un fet que el PP no era capaç d'assolir. Amb quatre diputats la legislatura anterior, els populars en perdien un i restaven al grup mixt.
L'èxit de Vox a Catalunya i el triomf d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid en les eleccions a la Comunitat del mes de març, amb un discurs proper al de la formació de Santiago Abascal, han fet bascular altra vegada Pablo Casado, convertit cada vegada més en un dirigent tàctic que es mou segons el ball canviant que emeten els sondejos.
Fins al moment, la irrupció de Vox en el terreny de joc ha condicionat enormement la posició de les altres forces de la dreta espanyola. Fins al punt que es pot dir que el gir donat per Pablo Casado cap a posicions més regressives -després de l'intent de moderar el discurs en el moment de la moció de censura d'Abascal contra Pedro Sánchez- respon perfectament a la petjada de Vox. Un dels darrers episodis que s'ha viscut és el referent a la declaració d'Abascal com a persona non grata a Ceuta, el 23 de juliol.
La presència i les declaracions del líder de Vox a Ceuta, en plena crisi en aquell enclavament, van fer que l'Assemblea de Ceuta votés, amb l'abstenció del PP, una declaració contra Abascal per incitar a l'odi entre comunitats després d'assenyalar la població musulmana com a "quintacolumnista". El PP, que governa Ceuta, es va abstenir, però la pressió de l'ala dura del partit va fer que Casado tornés a cedir i rebutgés la declaració contra Abascal.
Un altre gest cap a Vox per obtenir l'objectiu que busca Génova: arrabassar vot ultra a Vox i impedir que creixi electoralment. A un preu que el temps dirà si és massa alt: dur el PP cap a posicions cada cop més retrògrades. També la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha buscat arreplegar algun vot criticant l'abstenció inicial del PP a Ceuta.
En el terreny de la política catalana, també s'ha evidenciat aquesta radicalització de Casado. La seva oposició bel·ligerant contra els indultsrespon a això. Com també la decisió de no perdre ni un vot espanyolista. Les seves declaracions a les Balearsafirmant que allí no s'hi parla el català, sinó l'eivissenc, el mallorquí..., indiquen que en la seva aposta decidida per una línia ultraespanyolista, està disposat a conviure amb la ignorància.
A Catalunya, Vox reprodueix el que està fent en la política espanyola. Va entrar al Parlament de Catalunya liderat per Ignacio Garriga, fins aquell moment diputat al Congrés. Des d'aleshores, el discurs fet pel partit ha respost als cànons previsibles d'una formació ultraconservadora. El mateix que ha fet en la política espanyola ho ha traslladat a la cambra catalana. L'hostilitat extrema envers el sobiranisme i l'exigència de més repressió ha estat en el centre dels seus missatges. Els temes de la seguretat i la immigració han estat també dominants en les intervencions fetes en els plens.
Els diputats de Vox han demanat la il·legalització de la CUP per "sembrar el terror pels carrers de Catalunya (4 de març), atacs a TV3 amb la presentació de 200 preguntes sobre "les despeses que suposa per als catalans" (9 d'abril), reforçar la seguretat pública i expulsar els immigrants il·legals (16 d'abril), la supressió de les delegacions a l'exterior (5 de juliol)... També han aconseguit una victòria legislativa. Degut al rebuig de Vox, el Parlament no ha pogut aprovar una declaració institucional contra l'homofòbia, l'1 de juny, ja que requereix la unanimitat de tots els grups. Això va fer que la declaració quedés com un posicionament de la junta de portaveus.
Vox no busca pescar a l'esquerra
Els missatges llançats per Vox a Catalunya i a Espanya no han mostrat, fins al moment, una tendència "lepenitzadora", és a dir, propostes de tipus social que intenten foradar en el segment sociològic de l'esquerra com ha fet el Reagrupament Nacional a França. Vox continua arrelat en el terreny de la dreta extrema més espanyolista i les incursions que fa en els àmbits de la problemàtica social cerquen tan sols generar crispació entre comunitats, com en el tema de la immigració.
Es delata en el discurs de la majoria dels seus dirigents i l'origen ideològic d'alguns d'ells. Si el líder de la formació, Santiago Abascal, va ser durant molts anys membre destacat del PP basc, també Ignacio Garriga va militar en els rengles populars. I el portaveu adjunt al parlament, Antonio Gallego, va ser diputat al Congrés en el grup popular.
La presència de Vox a la cambra catalana va provocar una reacció de la majoria de forces polítiques. El PSC no es va voler afegir al "pacte antifeixista" que van subscriure el bloc sobiranista i els comuns. Però sí que Junts, ERC, comuns i socialistes van acordar un decàleg que va fer que Vox restés fora de les meses de les comissions. Així mateix, el partit d'Abascal no va poder elegir un senador autonòmic ni ser present en la mesa del Parlament.
D'alguna manera, però, és una estratègia que sembla satisfer tothom. Al bloc democràtic li permet escenificar el seu posicionament envers Vox i barrar-li el pas a més poder institucional. A Vox li facilita aparèixer com el partit que més resisteix a la majoria sobiranista. Els qui poden quedar més desdibuixats són el PP i Ciutadans.
L'èxit de Vox a Catalunya i el triomf d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid en les eleccions a la Comunitat del mes de març, amb un discurs proper al de la formació de Santiago Abascal, han fet bascular altra vegada Pablo Casado, convertit cada vegada més en un dirigent tàctic que es mou segons el ball canviant que emeten els sondejos.
Fins al moment, la irrupció de Vox en el terreny de joc ha condicionat enormement la posició de les altres forces de la dreta espanyola. Fins al punt que es pot dir que el gir donat per Pablo Casado cap a posicions més regressives -després de l'intent de moderar el discurs en el moment de la moció de censura d'Abascal contra Pedro Sánchez- respon perfectament a la petjada de Vox. Un dels darrers episodis que s'ha viscut és el referent a la declaració d'Abascal com a persona non grata a Ceuta, el 23 de juliol.
La presència i les declaracions del líder de Vox a Ceuta, en plena crisi en aquell enclavament, van fer que l'Assemblea de Ceuta votés, amb l'abstenció del PP, una declaració contra Abascal per incitar a l'odi entre comunitats després d'assenyalar la població musulmana com a "quintacolumnista". El PP, que governa Ceuta, es va abstenir, però la pressió de l'ala dura del partit va fer que Casado tornés a cedir i rebutgés la declaració contra Abascal.
Un altre gest cap a Vox per obtenir l'objectiu que busca Génova: arrabassar vot ultra a Vox i impedir que creixi electoralment. A un preu que el temps dirà si és massa alt: dur el PP cap a posicions cada cop més retrògrades. També la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha buscat arreplegar algun vot criticant l'abstenció inicial del PP a Ceuta.
En el terreny de la política catalana, també s'ha evidenciat aquesta radicalització de Casado. La seva oposició bel·ligerant contra els indultsrespon a això. Com també la decisió de no perdre ni un vot espanyolista. Les seves declaracions a les Balearsafirmant que allí no s'hi parla el català, sinó l'eivissenc, el mallorquí..., indiquen que en la seva aposta decidida per una línia ultraespanyolista, està disposat a conviure amb la ignorància.
A Catalunya, Vox reprodueix el que està fent en la política espanyola. Va entrar al Parlament de Catalunya liderat per Ignacio Garriga, fins aquell moment diputat al Congrés. Des d'aleshores, el discurs fet pel partit ha respost als cànons previsibles d'una formació ultraconservadora. El mateix que ha fet en la política espanyola ho ha traslladat a la cambra catalana. L'hostilitat extrema envers el sobiranisme i l'exigència de més repressió ha estat en el centre dels seus missatges. Els temes de la seguretat i la immigració han estat també dominants en les intervencions fetes en els plens.
Els diputats de Vox han demanat la il·legalització de la CUP per "sembrar el terror pels carrers de Catalunya (4 de març), atacs a TV3 amb la presentació de 200 preguntes sobre "les despeses que suposa per als catalans" (9 d'abril), reforçar la seguretat pública i expulsar els immigrants il·legals (16 d'abril), la supressió de les delegacions a l'exterior (5 de juliol)... També han aconseguit una victòria legislativa. Degut al rebuig de Vox, el Parlament no ha pogut aprovar una declaració institucional contra l'homofòbia, l'1 de juny, ja que requereix la unanimitat de tots els grups. Això va fer que la declaració quedés com un posicionament de la junta de portaveus.
Vox no busca pescar a l'esquerra
Els missatges llançats per Vox a Catalunya i a Espanya no han mostrat, fins al moment, una tendència "lepenitzadora", és a dir, propostes de tipus social que intenten foradar en el segment sociològic de l'esquerra com ha fet el Reagrupament Nacional a França. Vox continua arrelat en el terreny de la dreta extrema més espanyolista i les incursions que fa en els àmbits de la problemàtica social cerquen tan sols generar crispació entre comunitats, com en el tema de la immigració.
Es delata en el discurs de la majoria dels seus dirigents i l'origen ideològic d'alguns d'ells. Si el líder de la formació, Santiago Abascal, va ser durant molts anys membre destacat del PP basc, també Ignacio Garriga va militar en els rengles populars. I el portaveu adjunt al parlament, Antonio Gallego, va ser diputat al Congrés en el grup popular.
La presència de Vox a la cambra catalana va provocar una reacció de la majoria de forces polítiques. El PSC no es va voler afegir al "pacte antifeixista" que van subscriure el bloc sobiranista i els comuns. Però sí que Junts, ERC, comuns i socialistes van acordar un decàleg que va fer que Vox restés fora de les meses de les comissions. Així mateix, el partit d'Abascal no va poder elegir un senador autonòmic ni ser present en la mesa del Parlament.
D'alguna manera, però, és una estratègia que sembla satisfer tothom. Al bloc democràtic li permet escenificar el seu posicionament envers Vox i barrar-li el pas a més poder institucional. A Vox li facilita aparèixer com el partit que més resisteix a la majoria sobiranista. Els qui poden quedar més desdibuixats són el PP i Ciutadans.