02
d'agost
de
2022, 19:30
Actualitzat:
19:53h
Quan Pere Aragonès va aterrar al Palau de la Generalitat, la primavera del 2021, l'obsessió del seu equip era recuperar la institucionalitat de la presidència. L'etapa de Quim Torra, esgotada des d'abans de la pandèmia i amb un final abrupte a causa de la inhabilitació rubricada pel Tribunal Suprem, va deixar mal regust de boca tant a Junts com a ERC, que es van passar mesos discutint públicament sobre com encarar la legislatura sorgida del 14-F -majoria independentista amb el 52% dels vots, resultat inèdit- i van acabar pactant la investidura d'Aragonès quan el rellotge ja movia les agulles cap a una repetició electoral. En tot aquest temps a Palau, el president ha vist com les velles dinàmiques -els xocs cíclics amb els socis, la dificultat per trobar una sortida al conflicte amb l'Estat, les complicacions derivades de fer entrar la CUP en la dinàmica de la governabilitat- han afectat la voluntat d'imprimir un segell diferent sota el lema de les grans transformacions. L'enlairament de la presidència continua costant.
"El balanç és positiu", repetia aquest dimarts el president en la roda de premsa de final de temporada a Palau, que ha tingut més de prospectiva -la tardor serà complicada- que de mirada pel retrovisor. Si aquests primers 15 mesos de mandat han estat d'aclimatació, el trimestre que s'obre al setembre conté tots els elements de revàlida per a Aragonès i el seu Govern, més cohesionat de portes endins del que ho estan els partits que l'integren de portes enfora. El dirigent d'ERC haurà d'afrontar simultàniament diverses carpetes -diàleg amb l'Estat, inflació, pressupostos, relació amb Junts i agenda transformadora- delicades, cadascuna d'elles amb dificultats específiques i relacionades entre elles. De tot allò que passi fins al desembre en dependrà el futur d'una presidència que veu com el PSC puja a les enquestes i que corre el risc de complicar-li una reelecció indispensable dins del full de ruta dels republicans.
La sedició, abans que acabi l'any?
Un dela problemes que afronta la Generalitat a l'hora de desjudicialitzar és que hi haurà avenços que no es podran explicar públicament, especialment aquells que tenen a veure amb causes obertes a la justícia o al Tribunal de Comptes. N'hi haurà d'altres, això sí, que per la seva concepció -com ara la reforma del codi penal- s'acabaran convertint en una negociació pública perquè hauran de ser aprovades al Congrés dels Diputats. Cap carpeta concentrarà tanta atenció -i tensió- com la reforma de la sedició, com es comprova en la pugna pel relat dels últims dies: Aragonès sosté que la majoria per tirar-la endavant "s'ha de construir" -de fet ja existeix, i és la de la investidura-, mentre quePedro Sánchez manté que encara no està prou madura. Una visió que, per cert, també contradiu Unides Podem, com insisteix sempre que pot Jaume Asens.
L'acord de desjudicialització signat dimecres passat a la Moncloa no és considerat com un èxit complet per part de Palau, sinó com una entesa parcial que obre la porta al camí de la negociació. En certa manera, i malgrat les distàncies evidents, s'ha acabat construint el camí que defensaven l'exconseller Santi Vila i els dirigents del PNB immediatament abans i immediatament després de la declaració d'independència i del 155: presos en llibertat -així es va aconseguir amb els indults, fruit d'una negociació de la qual ara ja no és tabú parlar-ne- i construcció d'un marc de diàleg que aparqui les decisions unilaterals, almenys de manera temporal. La taula de negociació és en aquest punt i, per més que Aragonès insisteixi en l'amnistia i l'autodeterminació, l'objectiu més palpable és que les causes judicials decaiguin, també les dels exiliats. En altres paraules: que s'obtinguin els efectes d'una amnistia sense que hi hagi amnistiats.
"El procés de diàleg avança perquè hi ha concrecions", ha assenyalat Aragonès. El marge per parlar amb Sánchez arriba fins al desembre del 2023, que és quan acaba la legislatura espanyola, i fins aquell moment es fa difícil pensar en un canvi de rumb. En el discurs de Sant Esteve de l'any passat el president va advertir que sense avenços en la negociació seria el moment de plantejar "alternatives", però no estan madures. Les reunions multilaterals de l'independentisme, per exemple, han quedat enterrades. I damunt la taula d'Aragonès, almenys per ara, ningú hi ha posat una via diferent a la del diàleg que sigui "transitable", segons insisteixen a Palau. Tampoc Junts, que setmana sí, setmana també demana amb vehemència enterrar la negociació amb l'Estat.
Davant les crítiques de sectors de l'independentisme davant del presumpte "acatament" de la Constitució -paraula que no apareix en cap dels documents signats- en l'última reunió de la taula de diàleg, Aragonès ha insistit que els objectius continuen sent l'autodeterminació i l'amnistia. "Necessitem discreció", ha insistit Aragonès, que també ha demanat aparcar les "batalletes". També ha aprofitat per enviar un missatge directe a Sánchez: si veu l'independentisme en retrocés -atribuït a la taula de diàleg-, que "posi les urnes". Les posarà el desembre del 2023, però per les eleccions espanyoles. Només si el PSOE les guanya hi ha possibilitats que la negociació tingui recorregut.
Junts, després del terratrèmol de Borràs
La setmana passada els decibels van ser molt pronunciats en públic, però més moderats en privat. "Tothom sabia com acabaria la presidència de Laura Borràs", mantenen a Palau. El senyal més evident que s'havien contemporitzat els danys a nivell de coordinació entre ERC i Junts -presidenta suspesa del Parlament al marge- és que a Govern, aquest dimarts, ni tan sols se n'ha parlat. I tampoc cap conseller ha demanat a Aragonès sortir de l'executiu per aquesta qüestió, tal com ha aclarit el president. Només cal posar el termòmetre en membres del Govern amb carnet de Junts -o independents- per entendre que alguns ja veien amortitzada Borràs.
Tem el president la consulta interna prevista sobre el futur de la coalició? Aragonès no hi ha volgut entrar del tot -ha expressat "respecte" per les dinàmiques internes-, perquè en el fons s'ha vist obligat a acomodar-se a les turbulències de la relació amb Junts. L'absència a la taula de diàleg resumeix la dinàmica existent: el president continua endavant amb la negociació i, al mateix temps, no pren mesures disciplinàries contra els socis, convençut que la seva via acabarà aportant resultats i assumint el cost d'emprendre-la en solitari. El proper xoc, al debat de política general: serà quan Junts solemnitzarà l'aposta per la confrontació i per enterrar la mesa de negociació.
El temor de la inflació
Entre el tram final de la crisi sanitària i l'arrencada de la guerra a Ucraïna, la tranquil·litat mai ha estat completa a Palau, perquè sempre hi ha hagut condicionants externs i urgents a l'acció del Govern. L'economia catalana continua creixent -ho fa a un ritme del 4,8%, segons les últimes dades de l'Idescat-, però la tardor amenaça les previsions per la inflació desbocada. Amb percentatges instal·lats en el 10%, el poder adquisitiu dels ciutadans va minvant i els costos de les empreses es disparen. Si abans sindicats i patronal es posaven d'acord per fer demandes conjuntes als governs, ara en les taules de diàleg social s'hi escolten més retrets mutus que peticions coordinades.
L'atur, a banda, ha crescut aquest mes de juliol, en plena arrencada de la campanya d'estiu, condicionat per les dades macroeconòmiques. La pujada dels tipus d'interès, pensada per controlar l'augment dels preus, marcarà els propers mesos arreu d'Europa en plena incertesa pel subministrament energètic i l'encariment del seu cost. Si la tempesta perfecta anunciada pels economistes es compleix, la Generalitat haurà d'activar totes les palanques -dins del marc competencial, sempre restringit- per minimitzar els efectes en la ciutadania. Caldrà "redireccionar recursos" perquè el repartiment dels esforços no sigui "desigual", ha insistit Aragonès. No serà fàcil.
Pressupostos de "xoc" amb la CUP i els comuns?
Tampoc ho serà l'elaboració dels comptes, en mans del conseller d'Economia, Jaume Giró, que seran "de xoc". La idea, segons el president, és aprovar-los tant amb la majoria de la investidura -la CUP- com amb els socis dels pressupostos del 2022 -els comuns-. Una equació complexa, perquè els anticapitalistes estan en dinàmica d'oposició i cada vegada més allunyats del Govern, tant pel diàleg amb l'Estat com per l'agenda legislativa. Amb En Comú Podem la situació és més propícia, perquè en l'última sessió de control al Parlament ja hi va haver flirteig i hi ha el precedent dels comptes que hi ha en vigor en aquests moments. Aragonès ja va intentar sumar la CUP i els comuns a la investidura, però no se'n va acabar sortint pels vetos creuats.
Qui segur que no entra en el joc, almenys segons els càlculs de Palau, és el PSC, perquè això restaria capacitat negociadora a Madrid. Un element a tenir en compte és, com sempre, el calendari: els pressupostos catalans, la reforma de la sedició -si s'acaba materialitzant- i els comptes estatals se superposaran. I serà complicat no mesclar les negociacions, especialment pel que fa als pressupostos de Sánchez. Si ERC els aprova, seran els tercers consecutius i facilitaran al PSOE la gasolina necessària per arribar al final de la legislatura. Les contrapartides, aquesta vegada, haurien de ser més favorables als republicans, si realment es volen aprofitar de la debilitat de la Moncloa a les portes d'un cicle electoral -municipals i autonòmiques- favorable al PP.
Agenda transformadora: ara sí?
Un dels principals lemes d'Aragonès està ancorat en les quatre grans transformacions: la verda, la feminista, la social i la democràtica. De mesures concretes, però, de moment n'hi ha poques. Sensibles, però poques. Són dues, essencialment: l'avançament de l'inici del curs escolar, que serà el 5 de setembre malgrat l'oposició dels sindicats, i la gratuïtat del segon curs d'educació infantil. El mes vinent també es posarà en marxa l'energètica pública, i es participarà en una cimera de països compromesos en la lluita contra el canvi climàtic. Mesures amb les quals Aragonès aspira a deixar un pòsit de canvi quan afronti la reelecció, fita que amb el calendari a la mà s'hauria de produir el 2025.
Fins que arribi aquest moment, però, Aragonès haurà de sobreviure a múltiples reptes i amenaces, algunes d'elles externes -context econòmic, principalment- i d'altres internes, cap d'elles tan rellevant com els avenços en el diàleg i la relació amb els socis de Junts. No és cap secret, en aquest sentit, que hi ha més feeling amb Jordi Turull, secretari general del partit, que no pas amb Borràs, una figura que també és polèmica fins i tot a les sigles que lidera. Per ara, el president no es treu la corbata en públic, encara que ho faci Sánchez, l'altra cara que li condiciona el mandat, amb l'argument de l'estalvi energètic. La institucionalitat que aspira a destil·lar ERC des que va aterrar a Palau fa que, almenys de moment, Aragonès no en vulgui prescindir en públic.
"El balanç és positiu", repetia aquest dimarts el president en la roda de premsa de final de temporada a Palau, que ha tingut més de prospectiva -la tardor serà complicada- que de mirada pel retrovisor. Si aquests primers 15 mesos de mandat han estat d'aclimatació, el trimestre que s'obre al setembre conté tots els elements de revàlida per a Aragonès i el seu Govern, més cohesionat de portes endins del que ho estan els partits que l'integren de portes enfora. El dirigent d'ERC haurà d'afrontar simultàniament diverses carpetes -diàleg amb l'Estat, inflació, pressupostos, relació amb Junts i agenda transformadora- delicades, cadascuna d'elles amb dificultats específiques i relacionades entre elles. De tot allò que passi fins al desembre en dependrà el futur d'una presidència que veu com el PSC puja a les enquestes i que corre el risc de complicar-li una reelecció indispensable dins del full de ruta dels republicans.
La sedició, abans que acabi l'any?
Un dela problemes que afronta la Generalitat a l'hora de desjudicialitzar és que hi haurà avenços que no es podran explicar públicament, especialment aquells que tenen a veure amb causes obertes a la justícia o al Tribunal de Comptes. N'hi haurà d'altres, això sí, que per la seva concepció -com ara la reforma del codi penal- s'acabaran convertint en una negociació pública perquè hauran de ser aprovades al Congrés dels Diputats. Cap carpeta concentrarà tanta atenció -i tensió- com la reforma de la sedició, com es comprova en la pugna pel relat dels últims dies: Aragonès sosté que la majoria per tirar-la endavant "s'ha de construir" -de fet ja existeix, i és la de la investidura-, mentre quePedro Sánchez manté que encara no està prou madura. Una visió que, per cert, també contradiu Unides Podem, com insisteix sempre que pot Jaume Asens.
L'acord de desjudicialització signat dimecres passat a la Moncloa no és considerat com un èxit complet per part de Palau, sinó com una entesa parcial que obre la porta al camí de la negociació. En certa manera, i malgrat les distàncies evidents, s'ha acabat construint el camí que defensaven l'exconseller Santi Vila i els dirigents del PNB immediatament abans i immediatament després de la declaració d'independència i del 155: presos en llibertat -així es va aconseguir amb els indults, fruit d'una negociació de la qual ara ja no és tabú parlar-ne- i construcció d'un marc de diàleg que aparqui les decisions unilaterals, almenys de manera temporal. La taula de negociació és en aquest punt i, per més que Aragonès insisteixi en l'amnistia i l'autodeterminació, l'objectiu més palpable és que les causes judicials decaiguin, també les dels exiliats. En altres paraules: que s'obtinguin els efectes d'una amnistia sense que hi hagi amnistiats.
"El procés de diàleg avança perquè hi ha concrecions", ha assenyalat Aragonès. El marge per parlar amb Sánchez arriba fins al desembre del 2023, que és quan acaba la legislatura espanyola, i fins aquell moment es fa difícil pensar en un canvi de rumb. En el discurs de Sant Esteve de l'any passat el president va advertir que sense avenços en la negociació seria el moment de plantejar "alternatives", però no estan madures. Les reunions multilaterals de l'independentisme, per exemple, han quedat enterrades. I damunt la taula d'Aragonès, almenys per ara, ningú hi ha posat una via diferent a la del diàleg que sigui "transitable", segons insisteixen a Palau. Tampoc Junts, que setmana sí, setmana també demana amb vehemència enterrar la negociació amb l'Estat.
Davant les crítiques de sectors de l'independentisme davant del presumpte "acatament" de la Constitució -paraula que no apareix en cap dels documents signats- en l'última reunió de la taula de diàleg, Aragonès ha insistit que els objectius continuen sent l'autodeterminació i l'amnistia. "Necessitem discreció", ha insistit Aragonès, que també ha demanat aparcar les "batalletes". També ha aprofitat per enviar un missatge directe a Sánchez: si veu l'independentisme en retrocés -atribuït a la taula de diàleg-, que "posi les urnes". Les posarà el desembre del 2023, però per les eleccions espanyoles. Només si el PSOE les guanya hi ha possibilitats que la negociació tingui recorregut.
Junts, després del terratrèmol de Borràs
La setmana passada els decibels van ser molt pronunciats en públic, però més moderats en privat. "Tothom sabia com acabaria la presidència de Laura Borràs", mantenen a Palau. El senyal més evident que s'havien contemporitzat els danys a nivell de coordinació entre ERC i Junts -presidenta suspesa del Parlament al marge- és que a Govern, aquest dimarts, ni tan sols se n'ha parlat. I tampoc cap conseller ha demanat a Aragonès sortir de l'executiu per aquesta qüestió, tal com ha aclarit el president. Només cal posar el termòmetre en membres del Govern amb carnet de Junts -o independents- per entendre que alguns ja veien amortitzada Borràs.
Tem el president la consulta interna prevista sobre el futur de la coalició? Aragonès no hi ha volgut entrar del tot -ha expressat "respecte" per les dinàmiques internes-, perquè en el fons s'ha vist obligat a acomodar-se a les turbulències de la relació amb Junts. L'absència a la taula de diàleg resumeix la dinàmica existent: el president continua endavant amb la negociació i, al mateix temps, no pren mesures disciplinàries contra els socis, convençut que la seva via acabarà aportant resultats i assumint el cost d'emprendre-la en solitari. El proper xoc, al debat de política general: serà quan Junts solemnitzarà l'aposta per la confrontació i per enterrar la mesa de negociació.
El temor de la inflació
Entre el tram final de la crisi sanitària i l'arrencada de la guerra a Ucraïna, la tranquil·litat mai ha estat completa a Palau, perquè sempre hi ha hagut condicionants externs i urgents a l'acció del Govern. L'economia catalana continua creixent -ho fa a un ritme del 4,8%, segons les últimes dades de l'Idescat-, però la tardor amenaça les previsions per la inflació desbocada. Amb percentatges instal·lats en el 10%, el poder adquisitiu dels ciutadans va minvant i els costos de les empreses es disparen. Si abans sindicats i patronal es posaven d'acord per fer demandes conjuntes als governs, ara en les taules de diàleg social s'hi escolten més retrets mutus que peticions coordinades.
L'atur, a banda, ha crescut aquest mes de juliol, en plena arrencada de la campanya d'estiu, condicionat per les dades macroeconòmiques. La pujada dels tipus d'interès, pensada per controlar l'augment dels preus, marcarà els propers mesos arreu d'Europa en plena incertesa pel subministrament energètic i l'encariment del seu cost. Si la tempesta perfecta anunciada pels economistes es compleix, la Generalitat haurà d'activar totes les palanques -dins del marc competencial, sempre restringit- per minimitzar els efectes en la ciutadania. Caldrà "redireccionar recursos" perquè el repartiment dels esforços no sigui "desigual", ha insistit Aragonès. No serà fàcil.
Pressupostos de "xoc" amb la CUP i els comuns?
Tampoc ho serà l'elaboració dels comptes, en mans del conseller d'Economia, Jaume Giró, que seran "de xoc". La idea, segons el president, és aprovar-los tant amb la majoria de la investidura -la CUP- com amb els socis dels pressupostos del 2022 -els comuns-. Una equació complexa, perquè els anticapitalistes estan en dinàmica d'oposició i cada vegada més allunyats del Govern, tant pel diàleg amb l'Estat com per l'agenda legislativa. Amb En Comú Podem la situació és més propícia, perquè en l'última sessió de control al Parlament ja hi va haver flirteig i hi ha el precedent dels comptes que hi ha en vigor en aquests moments. Aragonès ja va intentar sumar la CUP i els comuns a la investidura, però no se'n va acabar sortint pels vetos creuats.
Qui segur que no entra en el joc, almenys segons els càlculs de Palau, és el PSC, perquè això restaria capacitat negociadora a Madrid. Un element a tenir en compte és, com sempre, el calendari: els pressupostos catalans, la reforma de la sedició -si s'acaba materialitzant- i els comptes estatals se superposaran. I serà complicat no mesclar les negociacions, especialment pel que fa als pressupostos de Sánchez. Si ERC els aprova, seran els tercers consecutius i facilitaran al PSOE la gasolina necessària per arribar al final de la legislatura. Les contrapartides, aquesta vegada, haurien de ser més favorables als republicans, si realment es volen aprofitar de la debilitat de la Moncloa a les portes d'un cicle electoral -municipals i autonòmiques- favorable al PP.
Agenda transformadora: ara sí?
Un dels principals lemes d'Aragonès està ancorat en les quatre grans transformacions: la verda, la feminista, la social i la democràtica. De mesures concretes, però, de moment n'hi ha poques. Sensibles, però poques. Són dues, essencialment: l'avançament de l'inici del curs escolar, que serà el 5 de setembre malgrat l'oposició dels sindicats, i la gratuïtat del segon curs d'educació infantil. El mes vinent també es posarà en marxa l'energètica pública, i es participarà en una cimera de països compromesos en la lluita contra el canvi climàtic. Mesures amb les quals Aragonès aspira a deixar un pòsit de canvi quan afronti la reelecció, fita que amb el calendari a la mà s'hauria de produir el 2025.
Fins que arribi aquest moment, però, Aragonès haurà de sobreviure a múltiples reptes i amenaces, algunes d'elles externes -context econòmic, principalment- i d'altres internes, cap d'elles tan rellevant com els avenços en el diàleg i la relació amb els socis de Junts. No és cap secret, en aquest sentit, que hi ha més feeling amb Jordi Turull, secretari general del partit, que no pas amb Borràs, una figura que també és polèmica fins i tot a les sigles que lidera. Per ara, el president no es treu la corbata en públic, encara que ho faci Sánchez, l'altra cara que li condiciona el mandat, amb l'argument de l'estalvi energètic. La institucionalitat que aspira a destil·lar ERC des que va aterrar a Palau fa que, almenys de moment, Aragonès no en vulgui prescindir en públic.