Així ha evolucionat el model de finançament... i s'ha esfumat de l'agenda política

El del finançament autonòmic no és un debat nou. Sí que és nou, però, que amb un dèficit fiscal irresolt i que la Generalitat ja quantifica entre els 18.000 i els 20.000 milions a l'any, Catalunya no lideri l'exigència d'una reforma a fons del model, vigent des de 2009 i fruit de l'acord estatutari de 2006. Una situació que se suma al greuge que representa el continuat incompliment pressupostari.

Catalunya és, amb altres 14 autonomies i els enclavaments autònoms de Ceuta i Melilla, a l'anomenat "règim comú", que sobre el paper es pacta multilateralment entre les comunitats i l'Estat al Consell de Política Fiscal i Financera, un òrgan consultiu on el govern central té la meitat dels vots. En els anys de la Transició, Catalunya va renunciar a batallar pel concert segons el relat que han fet els partits d'esquerres i el PNB, que sí que el va prioritzar.  

Segons ells perquè el catalanisme no volia "cobrar impostos" i, segons Jordi Pujol i altres, perquè l'Estat s'hi negava per l'impacte que té Catalunya a la hisenda estatal i es van quedar sols. El debat, amb Miquel Roca i Ramon Trias Fargas com a figures clau, ha fet córrer rius de tinta des dels noranta, quan ERC primer i CiU després van començar a apostar pel concert vistos els bons resultats per a bascos i navarresos.

Del "règim comú", el cafè per a tothom fiscal, se'n salven Euskadi i Navarra, dues economies petites i dinàmiques. A la Constitució es reconeix la singularitat foral, que es plasma bàsicament en el concert, del que ja van gaudir les províncies "lleials" d'Àlaba i Navarra durant el franquisme. El concert implica que les diputacions recapten tots els impostos i paguen a l'Estat una quota (el cupo) que es negocia periòdicament de forma bilateral entre governs per sufragar les despeses de l'administració central al seu territori i les comunes.  

1980: Posar ordre al nou estat autonòmic
La configuració de l'estat autonòmic, que la Constitució de 1978 va dibuixar però no concretar, en els darrers anys de la Transició va crear la necessitat d'aclarir com s'havia de finançar la nova estructura. Més encara tenint en compte que s'anava cap a un model, propulsat per Catalunya i Euskadi, on les autonomies gestionarien polítiques públiques molt costoses, com ara la sanitat i l'educació. S'elabora llavors la llei orgànica de finançament autonòmic, la LOFCA, que ha patit successives reformes, i que comença fent una valoració de les competències de cada territori, avaluant-ne el cost i fent transferències corrents. El model té elements federals i uns encàrrecs de gestió amb un impacte pressupostari important, però l'autonomia real és sempre limitada amb l'argument de garantir la "igualtat en les serveis". 

1987: un sistema quinquennal
L'estat autonòmic es desplegava a velocitats diferents. Es fa una reforma del sistema amb vocació de permanència, però s'afirma que es revisarà cada cinc anys el percentatge de participació de les comunitats en els ingressos de l'Estat. S'estableix que hi haurà "garanties de mínims" que faran que les autonomies rebin més diners dels de la valoració del cost de les seves competències bàsiques per atorgar-los marge pressupostari.

1994: el 15% de l'IRPF amb el PSOE
El 1992, es fan alguns ajustos i canvis al model, però el gran pas és el 1994. Felipe González, al capdavant d'un PSOE castigat per la corrupció, perd la majoria absoluta el 1993 i necessita els vots de CiU. Pujol posa preu: calen més recursos per a la caixa de la Generalitat. I això es plasma en dos acords: un sobre la despesa sanitària i un altre que traspassa el 15% de recaptació de l'IRPF, un dels grans impostos vinculats al treball, a la Generalitat. El continuarà recaptant i gestionant l'Estat -no hi haurà capacitat normativa- però a la Generalitat se li liquidarà un 15% del total. Les altres comunitats reben el 5 o el 10% segons el cas i l'acord crea molt malestar entre els barons meridionals del PSOE, especialment José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. A cada nova negociació, s'aixecarien suspicàcies de la resta d'autonomies, atiades sempre pel partit que estava a l'oposició brandant un suposat i insolidari "privilegi" català.
 
1996: el fruit del Majestic
El 1996, el PSOE perd les eleccions i les guanya el PP, que necessitarà també a CiU. El Pacte del Majestic, que deu el nom a l'hotel del passeig de Gràcia on es va signar, fa possible la investidura de José María Aznar. Implicarà la fi dels governadors civils -canvi de nom per delegats del govern-, la supressió de la mili obligatòria, el traspàs de la competència de trànsit als Mossos i, sobretot, del 33% de l'IRPF amb capacitat normativa. La Generalitat, i també la resta de territoris, podrà incrementar o disminuir la pressió fiscal en el seu tram -és un debat recurrent quan es negocien els pressupostos catalans- i tindrà capacitat normativa sobre els impostos cedits.

2001: Zaplana i Catalunya fan pinya
El concert econòmic ja és una reivindicació assumida per la CiU que es prepara per al postpujolisme i ERC ho defensa amb insistència. Uns i altres esperen que el 2000 el PP segueixi sense majoria absoluta o el PSOE torni al poder. Per les eleccions generals, el cap de files de la federació nacionalista a Madrid, Xavier Trias, incorpora de número dos Heribert Padrol, un fiscalista que havia dirigit l'Agència Tributària estatal a Catalunya, per negociar un nou finançament. Aznar, però, es beneficia del bon moment econòmic, de la crisi del PSOE i del blanquejament que, volgut o no, li ha fet Pujol -passa de 6 a 12 escons a Catalunya- i aconsegueix majoria absoluta.

CiU es queda sense força negociadora a Madrid i al Parlament depèn del PP, però la Generalitat, amb Artur Mas ja d'hereu i Francesc Homs i Molist de conseller d'Economia, pressiona tant com pot i fa pinya amb Eduardo Zaplana, víctima del creixent dèficit fiscal valencià, per evolucionar el model. S'aconsegueix la cessió i capacitat normativa d'impostos com ara successions, patrimoni, transmissions patrimonials i del joc i la participació en la recaptació d'una cistella d'impostos. Al 33% de l'IRPF se li afegeix el 35% de l'IVA i el 40% dels impostos especials de l'alcohol, el tabac i els carburants.

2005: Un concert "solidari" a l'Estatut
A Catalunya governa el tripartit des de 2003 en un context de competició entre el PSC i CiU per actualitzar l'autogovern i, des de 2004, a Madrid ho fa el PSOE amb els vots d'ERC i ICV i molta incidència dels socialistes catalans. El context és ideal per ser ambiciosos i d'això va l'Estatut que s'elabora des de 2004 i que, el 30 de setembre de 2005, aprova el Parlament amb els vots del PSC, CiU, ERC i ICV. Un text de gran calibre que federalitza Espanya i que, en l'àmbit del finançament, una de les prioritats per posar-s'hi, incorporava la idea de concert econòmic solidari.

Això volia dir una única administració tributària, la catalana, que col·laboraria amb l'espanyola, capacitat normativa plena sobre els impostos propis i els estatals cedits, i pagament d'una quota solidària a l'Estat mantenint sempre el principi d'ordinalitat (després de ser solidari no es podien alterar les posicions del rànquing de finançament per càpita). El finançament quedava fora de la LOFCA -se sortia, per tant, del règim comú- i s'establia una comissió mixta amb l'Estat per negociar el model. El text estatutari es va enviar a Madrid i va desfermar una forta campanya anticatalana del PP i els seus mitjans afins, amb boicots i recollides de firmes inclosos.
 
2009: Millores però lluny de la promesa
Zapatero havia promès respectar i "donar suport" a l'Estatut del Parlament, però no ho va fer. Amb molta pressió del PP i també de mig PSOE va rebaixar el text. Ho va fer en un acord a la Moncloa amb Mas, que volia ser president amb els vots del PSC, el gener de 2016; i després la comissió constitucional del Congrés va passar el ribot abans que el TC ho fes de nou el 2010. L'Estatut va perdre molta bilateralitat i característiques federals i la part del finançament va quedar molt rebaixada. Sí que es mantenia el principi d'ordinalitat i s'establia crear un consorci entre la jove Agència Tributària Catalana i l'estatal. 

Així les coses, el 2009, amb retard perquè es va esperar a tancar l'Estatut català i altres que també es van reformar com el del País Valencià o Andalusia, s'acorda ja en plena crisi econòmica un nou model. El PSC es va implicar a fons en la negociació i va desafiar el govern espanyol: "José Luis, t'estimem molt, però encara estimem més a Catalunya", va etzibar-li en la cloenda del congrés del PSC d'aquell any José Montilla a Zapatero deixant clara quina era la prioritat. Finalment, es va tancar un pacte munyit pel conseller Antoni Castells, del PSC, la vicepresidenta econòmica Elena Salgado i els dirigents d'ERC, que va funcionar el primer any generant els ingressos previstos i respectant l'ordinalitat. Així ho va fer valdre a l'hora d'explicar-se Esquerra, que hi havia donat el vistiplau després d'un intens debat intern. Els seus líders, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, es van imposar a la votació a l'executiva als dirigents que hi estaven en contra perquè no es complia fil per randa l'Estatut, un argument que compartia CiU. Entre els contraris hi havia l'aleshores eurodiputat Oriol Junqueras. 

El segon any, el model ja no va donar els resultats previstos, entre altres coses perquè, en ampliar-se la cistella d'impostos, el descens de la recaptació tributària per l'aguda crisi va donar menys diners dels previstos. A l'acord s'establien diversos fons i es cedia aquest cop el 50% de l'IVA i l'IRPF i el 58% dels impostos especials. Amb el pas dels anys, el sistema s'aniria apedaçant. Va ser l'últim acord sobre el model de finançament. 
 
2012: El pacte fiscal, última estació 
El sistema de 2009 es va anar retocant i, fruit de les seves inconcrecions, insuficiències i de la crisi, no va satisfer. CiU, que va posicionar-se en contra del pacte del tripartit amb el govern espanyol, es va presentar a les eleccions del 2010 prometent un pacte fiscal com a solució catalana a la crisi econòmica. Un sistema que havia de treure Catalunya del règim comú i, en la línia del que pretenia l'Estatut del Parlament triplement retallat (pel pacte Mas-Zapatero, pel Congrés, i pel TC) acostar el resultat del model català al de concert. Mas va derrotar el tripartit i va aconseguir posar d'acord en la defensa d'aquest model a ERC i ICV-EUiA a més de CiU. La majoria era àmplia i el PSC en compartia el gruix: va votar la majoria de punts de l'acord al Parlament i es va abstenir a la proposta d'una agència tributària única en mans de la Generalitat. Ciutadans i Solidaritat van votar en contra.

Al Parlament, el PP es va abstenir en la votació de la petició de pacte fiscal que s'havia de portar a Madrid, però l'actitud de Mariano Rajoy, que era a la Moncloa amb majoria absoluta, no va ser gens receptiva. Mas va reunir-s'hi el 20 de setembre de 2012, envalentit per la gran manifestació independentista de la Diada, la primera que organitzava l'ANC sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Oferia el pacte fiscal com una solució d'ampli consens i que permetia a tothom guanyar temps -CDC havia abraçat formalment l'estat propi al març- per evitar el xoc. "No ha anat bé", va admetre Mas després de la cimera. Rajoy va preferir el xoc que culminaria la tardor de 2017 abans d'alterar les regles del joc del model autonòmic traient Catalunya del règim comú.

El president espanyol va dir que ni parlar-ne del pacte fiscal, que no era el moment -feia tres mesos que s'havia rescatat la banca enviant un SOS a Brussel·les, la prima de risc continuava pels núvols, i el risc d'intervenció no s'havia esvaït-, i tenia el suport d'Alfredo Pérez Rubalcaba, aleshores líder del PSOE. El president espanyol va afirmar que va tenir-ne prou amb "parlar-ho amb ell cinc minuts" per dir que no malgrat el paperot que li tocava al PSC, aleshores liderat per Pere Navarro. Mas va reaccionar convocant eleccions, segur de treure rèdit de la situació i buscant una majoria absoluta per posar en marxa el procés d'independència a partir d'una consulta sobre l'estat propi. No la va tenir. Les urnes van reforçar ERC, exigent en la carpeta nacional, aquell novembre de 2012, i li van dir al president que no ho podia fer sol, però que ho havia de fer. I a partir d'aquí, la història és sabuda i el finançament -amb pacte fiscal o sense- va caure de l'agenda catalana i encara no ha tornat.