Entre les últimes eleccions municipals i aquestes pròximes eleccions espanyoles, a la secció "De gustos i colors" de Nació hem anat descobrint les respostes dels candidats a unes preguntes ràpides que som conscients que són sempre difícils de respondre. Tots els mortals ens quedem en blanc quan ens demanen els nostres preferits, però els polítics tenen el do de convertir-ho de seguida en arma política. I més si estan en campanya. És tot un art, això. Les respostes que ha donat el candidat de la CUP, Albert Botran, em ressonen tan sinceres que me’l fan veure com un ciutadà més que no pas com un polític. Cosa que podria semblar positiva, però en un context electoral, no tinc clar que sigui l’aposta guanyadora.
Llibre
Un llibre, per Albert Botran: Cavalls salvatges, de Jordi Cussà. Diu Botran que els personatges són molt atractius, i el relat, trepidant. I, a més, destaca que tot plegat tingui lloc en un entorn propi. És una novel·la de culte que aquest passat mes de febrer va reeditar Comanegra amb tot d’anotacions i canvis que va preparar l’autor abans de morir i que inclou, també, un epíleg de Jordi Puig. Explica la història del que el propi Cussà anomena “la generació dels pringats”, és a dir, tots aquells joves dels anys 80 i 90 que van consumir heroïna fins –sovint literalment– la mort. La novel·la, però, en parla des de la perspectiva de la Catalunya interior, gens barcelonina.
«Cavalls salvatges», de Jordi Cussà
Sèrie
Una sèrie: Els Simpson. Perquè –diu Botran– hi ha escenes i diàlegs que encara l’acompanyen ara, i que són un bon reflex de les nostres grandeses i misèries. Està ben pensat, això d’escollir un producte de comèdia quan et demanen recomanacions culturals perquè sempre parla bé d’un mateix ser capaç de prendre’s la vida amb una mica d’humor. Ja se sap, però, que Els Simpson tenen el superpoder de predir el futur (van veure a venir que Trump acabaria sent president, per exemple), caldria revisar les 34 temporades de la sèrie a veure si entre els capítols hi trobem algun que predigués que tot i haver-ho negat una vegada i una altra, la CUP acabaria cedint i presentant-se a les espanyoles (i repetirien en una segona legislatura).
Cançó
Una cançó: La forma d’un sentit, de Mishima. Bon gust aquí. De tota la discografia de la banda que encapçala David Carabén, Albert Botran diu que ha triat aquesta i no qualsevol altra perquè, segons ell, és el millor moment en els seus concerts. Per qüestions professionals, però sobretot com a fan absoluta, he arribat a un punt on em sé de memòria un bolo de Mishima i em veig obligada a dur la contrària al cupaire: tothom sap que el millor del seu directe és el colofó de L’olor de la nitque no surt al disc.
Pel·lícula
I una pel·lícula:Barry Lyndon, d’Stanley Kubrick. Una aposta que es basa en la fotografia, en la música, el vestuari, els detalls i en la història. Diu Botran que quan la va veure per primera vegada, somiava viure aquelles aventures. Les aventures en qüestió: les d’un estafador irlandès sense escrúpols al segle XVIII. No seré jo qui jutgi les fantasies de cadascú. Si mai ho fa realitat, però, que ho faci amb l’encant i mestria de Barry Lyndon.
