Poc s’imaginava Víctor Jara, el 12 de juliol de 1969, després d’obtenir el primer lloc en el Festival de la Nova Cançó Xilena, que aquell mateix Estadio Chile on s’havia consagrat amb la interpretació de la seva Plegaria a un labrador en companyia del grup Quilapayún seria, quatre anys després, l’escenari de la seva tràgica mort.
A diferència del que succeiria a partir de l’11 de setembre de 1973, la data del fatídic cop d’estat del general Augusto Pinochet contra el govern del president Salvador Allende, tot era alegria aquell dissabte de juliol al batejat com a Estadio Chile, el primer pavelló esportiu cobert del país sud-americà, que tot just acabava de ser inaugurat. El públic que omplia les graderies va aclamar Víctor Jara i els integrants del grup Quilapayún en la primera edició del festival dedicat a la nova cançó xilena que havia organitzat la Universidad Católica de Chile i que repetiria escenari els anys 1970 i 1971, convertint el nou pavelló en un important referent simbòlic de la cançó protesta del país sud-americà.
És precisament aquest component simbòlic, que associava l'Estadio Chile a les posicions polítiques d'esquerra que representava el govern de Salvador Allende, al poder des de 1970, el que va provocar, juntament amb la capacitat del recinte, que, a partir del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, fos utilitzat com a centre de detenció i tortura per part dels militars liderats per Augusto Pinochet.
En concret, a partir del 12 de setembre, l'Estadio Chile va acollir milers de detinguts, procedents en la seva majoria de la Universidad Técnica del Estado (UTE), on els militars havien realitzat una important batuda per arrestar estudiants i professors que consideraven propers a les posicions polítiques del govern de la Unitat Popular que Pinochet acabava d’enderrocar.
D’entre els arrestats a la UTE, destacava la figura del cantautor Víctor Jara, militant del Partit Comunista Xilè i ambaixador cultural del govern de Salvador Allende, que va entrar de nou al pavelló que l’havia consagrat com un dels grans referents de la nova cançó xilena però en unes circumstàncies molt diferents de les viscudes el 12 de juliol de 1969.
Víctor Jara, guanyador del primer Festival de la Nova Cançó Xilena celebrat a l’Estadio Chile el juliol de 1969 Foto: @FundVictorJara
Víctor Jara, un dels principals referents culturals de l’esquerra xilena, va ser ràpidament identificat pel personal militar que controlava el pavelló i que, sota el lideratge del tinent Pedro Barrientos, va sotmetre’l a quatre dies de tortures salvatges als vestidors del recinte. El popular cantautor va veure com els militars li fracturaven les mans a cops de culata de fusell, com li trencaven les costelles a puntades de peu o com simulaven el seu afusellament. Tot, entre les burles dels militars que, després d’haver-li fracturat les mans, no dubtaven a demanar-li que toqués la guitarra.
Els quatre dies de suplici i tortura que va patir Víctor Jara van tenir un tràgic epíleg amb el seu assassinat, el 16 de setembre de 1973, al mateix recinte de l’Estadio Chile, que a partir de la vigília havia començat a ser desallotjat. Es van traslladar els presoners que s'hi congregaven a l’Estadio Nacional, el complex esportiu més gran del país que també s’havia convertit en un centre de detenció i tortura al servei del nou règim fins al punt que es calcula va que arribar a albergar, durant els dos mesos que va estar en funcionament, entre 20.000 i 40.000 presoners.
A diferència de molts dels seus companys arrestats a la Universidad Técnica del Estado, Jara no va ser transportat a l’Estadio Nacional sinó que es va quedar al pavelló on va ser salvatgement assassinat pels militars de Pinochet fins al punt que la posterior autòpsia del seu cadàver va certificar que havia estat perforat per 44 impactes de bala. Després d’assassinar-lo, els militars colpistes van llençar el seu cos en un descampat proper al cementiri metropolità de Santiago de Xile, situat a una desena de quilòmetres al sud de l’Estadio Chile, on va ser descobert tres dies després per veïns de la zona.
Dibuix d’Enrique Olivares recreant la repressió de l’exèrcit a l’Estadio Víctor Jara Foto: estadiovictorjara.cl
Poques hores abans del seu cruel assassinat, Víctor Jara encara havia tingut temps per escriure la seva darrera lletra d’una cançó que mai va poder interpretar. El poema, conegut amb el nom de Somos cinco mil, tot i que Jara mai va arribar a titular-lo, va ser escrit en una petita llibreta que Boris Navia, advocat i cap del departament de personal de la UTE, que també es trobava reclòs al pavelló, va proporcionar al cantautor, tot pensant que volia escriure una nota destinada a la seva esposa.
Jara, però, no va utilitzar la llibreta per deixar unes darreres paraules a la seva família sinó per escriure el text d’un poema que denunciava la repressió feixista dels militars de Pinochet. "Somos cinco mil aquí. / En esta pequeña parte de la ciudad. / Somos cinco mil. / ¿Cuántos somos en total en las ciudades y en todo el país? / Somos aquí diez mil manos que siembran y hacen andar las fábricas".
Amb aquesta primera estrofa, el cantautor evocava els cinc mil presoners congregats a l’Estadio Chile i la seva condició obrera i camperola. Entre d’altres qüestions, el text continuava amb la denúncia de la barbàrie que presenciava ("¡Qué espanto causa el rostro del fascimo! / Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada. / La sangre para ellos son medallas. / La matanza es acto de heroísmo".) i reivindicava la figura de Salvador Allende com a referent per combatre el nou règim pinochetista ("La sangre del Compañero Presidente / golpea más fuerte que bombas y metrallas. / Así golpeará nuestro puño nuevamente").
El poema, del qual Boris Navia va realitzar dues còpies, va aconseguir sortir de l’Estadio Chile, tot i que els militars van descobrir-ne dues versions durant diverses sessions de tortures, i va ser lliurat als dirigents comunistes que vivien a la clandestinitat per tal que pogués ser difós arreu. Entre d’altres, van contribuir a divulgar-lo les esposes dels integrants del grup Quilapayún, que havia guanyat juntament amb Jara el Festival de la Nova Cançó Xilena de 1969 al mateix Estadio Chile, i que s’havien exiliat a Europa l’octubre de 1973.
La notícia de la mort de Víctor Jara va fer ràpidament la volta al món suscitant una gran indignació, especialment en el món de la cultura, així com diversos actes de reconeixement. Un dels primers que es van realitzar va tenir lloc el 22 de setembre, només tres dies després que es trobés el seu cadàver, quan l’astrònom soviètic Nikolai Txernikh va decidir batejar amb el nom de Víctor Jara l’asteroide que acabava de descobrir.
Vista exterior de l’actual Estadio Víctor Jara, a Santiago de Xile Foto: Wikimmedia Commons
Malgrat ser desallotjat el 15 de setembre de 1973 per traslladar els presoners que s’hi trobaven, el pavelló de l’Estadio Nacional que havia vist morir a Víctor Jara va reprendre la seva activitat com a centre de detenció i tortura el novembre de 1973, una circumstància que es va allargar fins al juny de 1974, convertint l'estadi en un dels principals espais de repressió de la dictadura pinochetista.
La victòria pòstuma de Víctor Jara enfront dels seus assassins, lacais del règim de Pinochet, va arribar el setembre de 2003 quan, coincidint amb la commemoració del trentè aniversari del cop d’estat, l’Estadio Chile va passar a ser batejat amb el nom d’Estadio Víctor Jara, recordant així la figura del cantautor que hi havia mort a conseqüència de la repressió pinochetista.
Un merescut homenatge que ens serveix per recordar que aquell primer pavelló cobert xilè que va construir-se el 1969 per ser escenari d’activitats esportives i culturals es va convertir, després del cop d’estat de Pinochet, en un espai on van ser detingudes, torturades i assassinades milers de persones per la senzilla raó de simpatitzar amb el govern de Salvador Allende. Com aquell mateix Víctor Jara que avui dona nom al recinte.