Al llarg de la primera meitat del segle XIX, quan el país encara desconeixia la pràctica del futbol, el peculiar desenvolupament de la industrialització a Portugal va propiciar el creixement de la ciutat de Porto, la principal localitat del nord lusità, que va emergir com a segona gran ciutat del país i com a principal contrapès al poder que tradicionalment havia exercit Lisboa.
Aquesta darrera, que ostentava la capitalitat del país i que havia estat, per tant, la ciutat dels reis i del poder, va veure com la creixent importància industrial i econòmica de Porto començava a fer-li ombra fins al punt de desencadenar una rivalitat que no es limitava estrictament a les dues ciutats sinó que s’estenia al conjunt de les regions que representaven i que tenia un caràcter històric, polític i econòmic.
A aquestes dimensions de l’oposició entre Porto i Lisboa, el segle XX hi va afegir l’esportiva, que avui és una de les més intenses, i que s’escenifica en la gran rivalitat existent entre Os Três Grandes. És a dir, entre els tres principals clubs poliesportius portuguesos: els lisboetes Sporting i Benfica i el FC Porto.
Entre aquests tres equips, que són els que més simpaties congreguen arreu de Portugal, existeix, però, una diferència notable. Si bé el Benfica i l’Sporting tenen un arrelament estès de manera homogènia arreu del territori portuguès; el Porto, tot i tenir també simpatitzants arreu del país, congrega, de manera molt notable, els seus suports a la regió del nord, on és absolutament hegemònic.
Aquesta circumstància propicia que el club sigui considerat l’estendard esportiu d’aquesta regió, considerada tradicionalment com la més industrial i liberal del país. En aquest sentit, doncs, el Porto ha esdevingut un dels principals exponents de la rivalitat existent entre Porto i Lisboa i entre el nord i el sud de Portugal, fins al punt que els seus enfrontaments amb els equips de la capital vagin més enllà de l’aspecte merament esportiu i siguin un mirall de les confrontacions que, des de la primera meitat del segle XIX, oposen les dues principals ciutats portugueses.
Malgrat aquesta dimensió d’equip regional, representada, entre d’altres, per la popular consigna que afirma que "O Porto é uma nação" i que vol reivindicar les singularitats del seu territori, el FC Porto no llueix els colors de la seva ciutat sinó el blau i el blanc de la bandera monàrquica portuguesa.
Unes tonalitats que, després d’haver vestit diferents equipaments des de la seva creació, el 1893, i la seva posterior refundació, el 1906, van ser adoptades el 1909 a iniciativa de l’aleshores president José Monteiro da Costa que va argumentar: "Els nostres colors han de ser els de la bandera de la pàtria i no els de la bandera de la ciutat, ja que tinc l’esperança que el futur del club ha de ser gran i que no s’ha de limitar a defensar el bon nom de la ciutat sinó també el de Portugal en les pugnes esportives contra els estrangers".
Litografia de l’artista Cândido da Silva que fa referència a la proclamació de la república portuguesa de 1910 i on es pot apreciar la nova bandera del país Foto: Wikimmedia Commons
Un any després que el Porto hagués adoptat com a propis els colors de la bandera monàrquica, el país va veure com es proclamava la república i la vella ensenya blava i blanca era substituïda per la bandera republicana amb els colors verd i vermell que encara avui identifiquen el país. El canvi de règim i la modificació de la senyera lusitana no van fer canviar, però, l’uniforme del FC Porto, que va continuar sent blau i blanc com s’havia acordat pocs mesos abans.
Curiosament, la petjada monàrquica del Porto no es manifesta només en els colors de la seva samarreta sinó en la data mateixa de fundació del club. El primer Football-Club do Porto va ser creat el 28 de setembre de 1893, el dia en què se celebraven tant l’aniversari del rei Carles I com el de la seva esposa Amèlia d’Orleans que, casualitats de la història, havien nascut el mateix dia si bé amb dos anys de diferència.
La creació d’aquell primer FC Porto és també un fidel reflex del context històric de l’època i de la puixança comercial del nord portuguès, ja que va ser fruit dels viatges que un jove comerciant del popular vi de Porto realitzava a Anglaterra per tal de vendre-hi el producte de més renom internacional de la ciutat. Aquell jove negociant, anomenat António Nicolau d’Almeida, va quedar fascinat per la pràctica del futbol que va descobrir en terres angleses i va decidir traslladar-la a la seva ciutat creant, el dia de la celebració dels aniversaris reials, el FC Porto.
La vinculació amb la monarquia del nou club també va quedar palesa pel context que va envoltar el seu primer partit contra un equip lisboeta. En un temps en què encara no existien ni l’Sporting ni el Benfica, el FC Porto va optar per enfrontar-se al Foot-ball Club Lisbonense en un partit que es va disputar el 2 de març de 1894 i que va estar patrocinat pel rei Carles I, que va oferir una copa al club vencedor. En conseqüència, aquell primer matx entre un equip de Porto i un de Lisboa, que es considera el primer partit oficial del futbol portuguès, es va produir en una competició que va rebre el nom de Taça D. Carlos I o Cup d’El Rey. La victòria en l’única edició d’aquesta efímera copa va anar a parar, tot i disputar-se a Porto, a mans lisboetes gràcies a un solitari gol dels futbolistes del Lisbonense.
Amb aquest matx s’iniciava una llarga rivalitat esportiva entre Porto i Lisboa que s’estén fins als nostres dies i que té en els enfrontaments entre el FC Porto i el Benfica i l’Sporting els seus màxims exponents. Des de la creació del campionat de lliga portuguès, que va tenir lloc el 1933, en plena dictadura de l’Estado Novo, Os Três Grandes es disputen l’hegemonia d’un futbol lusità que podem dividir en dos períodes clarament diferenciats. El primer, coincidint amb la dictadura, es va allargar des de 1933 fins a 1974. El segon, el de la democràcia, es va iniciar arran de la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974 i arriba fins a l’actualitat.
El Porto celebra el seu triomf a la Copa d’Europa de 1987, el seu primer títol internacional Foto: @fcportomemoria
Durant la dictadura, els clubs de Lisboa van dominar amb fermesa el futbol portuguès fins al punt que els equips de la capital van proclamar-se campions en 35 de les 40 edicions de la lliga. En concret, el Benfica va guanyar vint campionats, l’Sporting, catorze; i l’Os Beleneses, del barri lisboeta de Belém, un. Les cinc lligues restants van anar a parar a les vitrines del FC Porto que, paradoxalment, havia aconseguit guanyar la primera de la història. Per si aquesta diferència no fos suficient, els equips lisboetes van ser els únics que, durant la dictadura, van aconseguir vèncer algun trofeu internacional gràcies a les dues copes d’Europa guanyades pel Benfica (1961 i 1962) i a la Recopa que va aconseguir l’Sporting (1964).
La truita es va girar completament amb l’arribada de la democràcia i, sobretot, de l’accés de Jorge Nuno Pinto da Costa a la presidència del Porto, un càrrec que ocupa ininterrompudament des de 1982, i que s’ha caracteritzat pel seu discurs de combat contra el centralisme polític i esportiu portuguès, sempre en defensa de la singularitat de la regió del nord. En el període comprès entre 1974 i 2023, Porto supera Lisboa en nombre de títols, ja que la ciutat del nord ha aconseguit 26 lligues, gràcies als 25 triomfs del Porto i a una victòria del Boavista, per les 23 assolides pels clubs de la capital portuguesa, amb 18 pel Benfica i 5 per l’Sporting. Per si no n'hi hagués prou, en els anys de democràcia el Porto ha guanyat 7 títols internacionals, entre els quals destaquen dues Copes d’Europa (1987 i 2004), que contrasten amb les vitrines buides que en el mateix període han tingut els clubs lisboetes.
Una circumstància que evidencia la creixent puixança esportiva d’una Porto que continua rivalitzant a nivell polític i econòmic amb una Lisboa amb qui es reparteix, però, tots els títols de lliga que s’han disputat en la història del futbol portuguès.