08
d'octubre
de
2023, 08:03
Actualitzat:
8:03h
Escriptor i periodista, Gregorio Morán (Oviedo, 1947) és una de les plomes més afilades de l'anàlisi política i la història de la cultura espanyola. Alguns dels seus títols són ja un clàssic, com Los españoles que dejaron de serlo, una radiografia crua de la societat basca. O la biografia Adolfo Suárez. Ambición y destino. Va explicar moltes claus de com es va bastir el règim del 78 al llibre El precio de la Transición.
Acaba de publicarFelipe González. El Jugador de Billar (Roca editorial), on disecciona la trajectòria de l'expresident espanyol, aprofundint en l'actuació del GALi la política econòmica del seu mandat. Un llibre útil ara que l'expresident torna al primer pla de l'actualitat per escometre contra l'amnistia. En aquesta entrevista a casa seva, repassa aspectes de la seva trajectòria, com la seva relació amb la societat catalana o la sortida de La Vanguardia el 2017 arran d'un article on criticava la relació dels mitjans catalans amb la generalitat que no se li va publicar.
El Jugador de Billar no pot ser més oportú. Vostè diu al començament del llibre que des que va pensar a escriure'l, cap al 2017, tot ha canviat menys el personatge Felipe González. Però ara podríem dir que el gerro xinès vulgui exercir un altre paper. Felipe González ha fet irrupció per escometre contra Pedro Sánchez. L'ha sorprès?
No, en política hi ha poques coses que puguin sorprendre. El pas de gerro xinès a test crec que a qui ha sorprès més és al propi Felipe González, que es veu forçat a prendre una posició que no estava prevista. Perquè, en principi, ni ell ni Alfonso Guerra, estaven disposats a majors batalles. Crec que Sánchez els ha tocat alguns dels punts que per ells són fonamentals.
I això?
El partit havia estat refundat a Suresnes el 1974. I era un partit format sobre la base d'aquesta parella, González i guerra. El partit que comença a deconstruir primer Rodríguez Zapatero i després construeix a la seva manera Sánchez no té res a veure, ni per bé ni per mal. És una altra generació i un altre ordre de preocupacions. La longitud d'ona de González i Guerra era més llarga, estaven acostumats a l'oposició i arriben al poder i s'hi acostumen durant catorze anys. Amb Sánchez, el partit s'ha de conformar al poder sense més. En aquests moments, crec que un problema que té el PSOE és que no és un partit preparat per a l'oposició, només per al poder. El pas a l'oposició significaria fins a cert punt una fractura en el poder.
Defineix González com un jugador de billar. Aquesta negociació que estan protagonitzant en aquests moments Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, quin tipus de joc seria?
Home, aquí seria molt cruel. Això és una partida de trilers, que és un altre joc que no té a veure amb l'esport i sí amb els jocs d'atzar. L'intercanvi entre Sánchez i Puigdemont és ara mateix sobre paraules que no es pronuncien. Uns diuen amnistia i els altres no pronuncien la paraula. Un diu referèndum i l'altre es refereix a una consulta. Això en política s'anomena joc de trilers, on l'espectador, al final quan li preguntes on està la boleta, sempre s'equivoca.
No intueix com acabarà la negociació?
No. Ni ells tampoc. Crec que no. Un i altre tenen interessos paral·lels, però les paral·leles són unes línies que no es troben mai. És molt difícil la coincidència perquè els seus objectius són diferents, les seves bases electorals també, els seus instruments polítics.
Es consumarà l'amnistia?
L'amnistia és condició imprescindible perquè governi Sánchez. Per Sánchez, la condició imprescindible és governar. Sobre l'amnistia no hi ha cap discussió. Hi ha una discussió verbal. La segona part ja és més complexa. Una consulta? Això és més difícil perquè en una situació política com l'espanyola, pot suposar per Sánchez un risc de proporcions no calculades. Ara, la discussió sobre l'amnistia durarà molt de temps. Primer sobre com es fa, després de com es ven.
Pot ser una mesura eficaç per destensar la situació a Catalunya?
Sostinc que anomenar destensar a això és una expressió literària confusa perquè això estava destensat. En el moment en què Puigdemont ha tingut l'oportunitat de ser una vedet, la situació s'ha tensat. L'amnistia no destensarà la societat catalana, sinó que l'ha tensat. L'amnistia és molt important per als implicats en ella, però pel conjunt de la societat catalana no és un instrument que faciliti destensar una situació que no està tensada. A més, els resultats de les eleccions espanyoles ha mostrat que la caiguda de les forces sobiranistes era evident. Aquí s'està enganyant el personal de manera molt òbvia. Això serà bo per destensar les relacions entre el PSOE i Junts. I amb ERC. Però amb Catalunya en el seu conjunt...
El personatge Pedro Sánchez l'atreu per escriure'n un llibre?
No. De Sánchez en sabem coses, però encara no el suficient. Però no se m'acudiria mai fer una biografia ni de Rodríguez Zapatero ni de Sánchez. M'avorriria sobiranament. Són diferents tots dos, donen per un conte però no donen per una biografia. A més, són un motor en marxa. Per escriure una biografia has de tenir algun element consolidat.
S'ha fet a vegades la comparació de Sánchez amb Adolfo Suárez pel que fa a certa audàcia. Els troba comparables?
Això prové de la bateria mediàtica favorable a Sánchez, buscar-li un pedigrí. Però cal fixar-se en el detall que li busquen el pedigrí fora del PSOE o de l'esquerra, en un home que va acabar molt malament com va ser Suárez. I no sabem si a Sánchez li agradaria. Porta mals records. I hi ha una diferència fonamental. Suárez no tenia pràcticament un partit per guanyar. Sánchez té partit. Una altra cosa és que ell ho converteixi després en una UCD o que el partit es fraccioni. Però actualment el PSOE està en un seguidisme absolut respecte de les posicions del seu secretari general.
I com definiria Sánchez?
És una pregunta que em comencen a fer ara i hauré de pensar una resposta. Home, és un supervivent nat, té tota la capacitat de supervivència possible. Però a mi no em resulta atractiu per analitzar-lo. Ni tan sols seductor. Segur que té atractiu perquè si no, no hagués arribat on ha arribat. No sé si la seva personalitat respon a la seva afició pel bàsquet -ell va ser jugador- o potser és el rugbi, però diria que una cosa massa fina no el defineix.
Fa una radiografia completa del felipisme. La figura de Felipe González no s'entén sense tants anys de poder amb majoria absoluta, en els quals no va tenir necessitat de pactar?
Sí, la victòria d'octubre del 1982 va ser tan esclafant que va deixar la dreta bandejada i amb un PCE disminuït. Això conforma una personalitat, passant de ser un personatge menor durant la Transició a un president absolutíssim sense tenir cap experiència de govern, amb un partit que, en realitat, estava format de feia poc, són característiques que dominen la personalitat de González. La meva generació va ser bastant crítica amb ell, des del tema de l'OTAN al GAL. Ara, amb tots els elogis que li prodiguen, sembla que sigui Sant Joan Baptista. El gerro xinès que era s'ha convertit en part de la batalla, el que és un element nou que no sabem com acabarà. Però no veig possible que ell torni a la política activa. Continua sent una figura de referència, però del passat, no del futur.
Jordi Pujol, en una entrevista abans del tema de la deixa i la seva carta autoinculpant-se, va dir que encara podia espatllar la seva biografia. González també? Ara es dona la paradoxa que molts que ara l'elogien, quan era president deien d'ell coses similars al que diuen de Sánchez.
Crec que González hi ha el temor de veure que l'instrument que ha estat el PSOE pugui caure en la situació del Partit Socialista Italià o francès, o el grec. Té prou experiència per creure que si l'experiment Sánchez no funciona bé, i està en el fil de la navalla, pot enrunar catorze anys de González. Crec que ell es troba en aquesta visió de creure que aquest instrument polític pot entrar en una crisi terminal.
Però no li sembla que el discurs de González i Guerra, de sortir en defensa de les essències del règim del 78, té molt d'antic?
Viejuno. Felipe González està defensant el seu patrimoni. És com dir-li a un noble enriquit que està fent elogis del seu passat. És que ell es va fer ric. Està defensant el que és seu i ve a dir que Zapatero i Sánchezvan poder acumular prou capital polític amb l'empenta que els va donar la seva etapa de govern.
Fa un retrat de figures del felipisme i en destaca algunes. Dels anys felipistes assenyala Fernández Ordóñez com un home digne d'estudi.
Fernández Ordóñez era l'únic professional en un món d'amateurs. Tenia experiència política i una cultura considerable, amb un cap ben moblat. I tenia un coneixement del gremi periodístic. No tenia inconvenient en concedir entrevistes, i molts creien que els censuraria, com feien quasi tots els polítics, i ell no. Tenia un principi de bon coneixedor: vostè escrigui el que vulgui però els titulars els negociem. Parlava amb naturalitat idiomes i no s'havia de vanagloriar, com Guerra quan parlava de Mahler, era un home culte. És una figura prototípica de la Transició. Amb Franco ja estava de director de l'INI. En un món que es va inventar molts líders més fràgils, com Narcís Serra, Fernández Ordóñez era un polític bregat.
Incideix en la vaga general del 14-D del 1988 com un retrat d'època.
González va dir després de la vaga general que havia entès el missatge. És el que diuen tots els líders polítics després de rebre un cop fort, però mai entenen res. El 14-D va significar una cosa: el suport que les classes populars havien donat al PSOE començava a esquerdar-se i mostraven que el govern socialista estava molt allunyat de les seves preocupacions. Tot i que el rebuig dels vaguistes es va adreçar més contra el partit que contra González. Em feia pensar en allò que a vegades es deia durant el franquisme: "Si Franco sabés això...". Home, no és que ho sabés, és que ho feia ell. Alguns deien: el culpable és Solchaga, que era el ministre d'Economia. Però el 14-D va marcar una pauta. És l'inici del descens.
Però no hi va haver cap canvi de política? La resposta del govern espanyol va ser prepotent.
Absolutament. Vaig conèixer Solchaga molt abans, quan jo era a Euskadi. Ell era delegat d'UGT i alhora assessor del director general del Banc de Biscaia. Unes coses... I és clar, en casos així, sempre guanya el banc. Era arrogant, segur, com Miguel Boyer, l'anterior ministre d'Economia, però aquest era més fred i també educat.
Aprofundeix en el que va representar el GAL per al felipisme. Un capítol aquest que, segons diu en el llibre, va transformar el PSOE.
Sí. L'assassinat del senador Enrique Casas va ser determinant, amb el desvergonyiment fins i tot d'ETA que no fos pròpiament ella la que dugués a terme l'acció sinó els Comandos Autònoms Anticapitalistes, de tendència anarquista, com dient que ho havia fet una filial. Però la filial va consultar amb la direcció d'ETA. Estem al 1983. El PSOE no tenia al davant res que enfosquís el seu horitzó, tret d'ETA. Al PSOE hi havia gent que coneixia la realitat basca, com Ramón Jáuregui, però Felipe González i la gent del sud no en tenien ni idea.
I a això s'afegeix tenir el més incompetent dels ministres de l'Interior, José Barrionuevo, un altre andalús traslladat a Madrid, sense més experiència que ser responsable de la Guàrdia Urbana de Madrid. No tenia moltes llums i el grup que l'envoltava, més que llums, tenia ombres. Es mantenia l'estructura de l'antic règim. Amb tots aquests estris, el resultat només podia ser un desastre. Si ja els serveis d'intel·ligència francesos, molt més elaborats, no van sortir molt ben parats de la lluita contra l'OAS, l'organització en favor de l'Algèria francesa, el cas espanyol va ser un autèntic desastre.
A més, eren incompetents.
Home, no oblidi que el primer intent de segrest no va ser el de Segundo Marey, sinó el d'un dirigent d'ETA a qui no van poder introduir en un cotxe i que era més fort que els tipus que el volien segrestar. I després, el cas de Marey, un home que venia material d'oficina i a qui van segrestar. I va tenir molta sort que no el matessin. El ministeri ho va aturar perquè l'embolic era massa gros. Però és que qui hagi conegut a José Amedo... L'única aportació d'Amedo a la història dels serveis d'informació de tot el món és que va fer una operació secreta i va pagar amb la seva targeta de crèdit. És insòlit.
Amedo. Quins personatges!
El pare d'Amedo ja era policia i ell es va criar en una comissaria. Era qui presidia les curses de braus a la plaça de Bilbao. Era el prototipus de policia franquista: pèl engominat, xuleta, taurí. I aquest home dirigia una de les seccions del grup anti-ETA.
Va retratar la societat basca en un llibre imprescindible, Los españoles que dejaron de serlo. Com veu ara el moment polític del País Basc?
Un fet sorprenent és que en aquests moments, la política basca està demostrant ser més responsable que la catalana. Fa estrany dir això si pensem que durant molts anys va ser a l'inrevés, sobretot si recordem els llarguíssims anys de Jordi Pujol.
Anem ara a coses més personals, si li sembla. Ja ha fet les paus amb La Vanguardia?
No. No hi va haver guerra perquè ells van destruir l'adversari, que era jo, per tant, seria absurd dir que hem fet les paus. El pitjor que es pot fer és fotre't al carrer sense més històries i és el que van fer. Mantinc relació amb algun redactor o directiu d'aquella època, però res més. La darrera etapa, no la de José Antich precisament, sinó la de Màrius Carol, per mi va ser desastrosa. Mentre amb Antich no mantenia relacions, Carol va declarar bel·ligerància absoluta fins que em va fer fora. Hi ha una diferència si els verins te'ls donen a la farmàcia o a la confiteria. Els de la farmàcia ja saps com són, però els de la confiteria són més dolços però resulten ser més vitriòlics que els altres. Aquí podríem diferenciar entre Antich, que era un descerebrat maleducat, i que ho deu seguir sent perquè això es porta de marca de fàbrica. Màrius Carol no és maleducat, però per molts conceptes és menyspreable.
A vostè el va contractar Joan Tapia.
Sí. Recordo molt bé el que em va dir el primer dia: comença a escriure d'immediat perquè si esperem els contractes, sabent com funciona això, perdrem mesos.
En alguna ocasió va dir que Tapia era de les poques persones que ha conegut ja eren socialdemòcrates de joves i no havien canviat, a diferència de molts que havien passat pel leninisme o el maoisme.
Això és veritat.
Se sent ben tractat a la societat catalana?
Aquesta és una pregunta de psicòleg. Jo vaig venir aquí perquè volia viure en una ciutat amb mar. Aquesta ciutat sempre havia estat còmoda, tranquil·la. Jo vaig néixer a Oviedo, després la meva ciutat va ser Madrid, on vaig viure molts anys, i ara ja és Barcelona. El problema és que jo crec que he canviat poc i la societat barcelonina ha canviat molt. I no per a bé.
No per a bé?
Aquesta era una societat més acollidora, més tranquil·la, menys tensada. S'ha convertit en una manera de ser que no m'agrada, que és la manera de ser del PSC.
I quina és la manera de ser del PSC?
Viure a Sant Gervasi i creure que vius a l'Hospitalet. Aquesta duplicitat no és bona per a la societat. Estem acostumats, si més no alguns, a societats més brusques, però aquí l'elogi de la pastisseria... Barcelona és una ciutat molt pastissera. En pocs llocs a Espanya la pastisseria és tan important. En tots els aspectes. No oblidem que el gran poeta d'aquest país era un pastisser, en Foix, que és significatiu. I va ser més temps pastisser que poeta. A aquest PSC se suma l'esperit de Bandera Roja, que em diverteix molt i m'irrita alhora. En aquests moments, els antics de Bandera Roja, que era l'esquerra del PSUC, dominen la vida política i social.
Es refereix a la petjada de Solé Tura.
Solé Tura en va ser el creador. Junt amb Alfons Carles Comín, Jordi Borja, Enric Juliana, Madueño. Bandera eren tots.
Aquest món no li agrada.
No m'agrada. Jo vinc d'una formació personal laica. A mi el pes de l'Església m'irrita especialment i aquí això de l'esquerra més l'Església no és que em sembli malament, simplement que no és la meva tradició.
No em digui que comparteix el discurs de Vargas Llosa o Félix de Azúa sobre aquella Barcelona suposadament cosmopolita i la Barcelona tancada d'avui.
No, no. Això que abans això era un paradís i ara és el contrari tampoc. A més, jo mai vaig ser membre de la gauche divine. Però aquesta és una societat molt fragmentada. Era molt còmoda per algú que venia de Madrid, que és molt més tensionada. Ara sembla que Barcelona i Madrid competeixin per veure quina ho és més. Creuar la Diagonal ara s'ha convertit en una tasca per a valents entre el cotxe, el patinet, el tramvia. Abans, Madrid era més difícil, hi anaves a conquerir-la o morir en l'intent. Aquest esperit PSC que predomina de no estar malament amb ningú, personificat per figures com Narcís Serra, no m'agrada.
- El món d'Esquerra Republicana l'ha conegut?
- Vaig conèixer l'Esquerra d'Heribert Barrera i Francesc Vicens, amb qui érem molt amics. Aquesta Esquerra té un component catòlic quan l'altra era molt diferent, més maçònica.
Acaba de publicarFelipe González. El Jugador de Billar (Roca editorial), on disecciona la trajectòria de l'expresident espanyol, aprofundint en l'actuació del GALi la política econòmica del seu mandat. Un llibre útil ara que l'expresident torna al primer pla de l'actualitat per escometre contra l'amnistia. En aquesta entrevista a casa seva, repassa aspectes de la seva trajectòria, com la seva relació amb la societat catalana o la sortida de La Vanguardia el 2017 arran d'un article on criticava la relació dels mitjans catalans amb la generalitat que no se li va publicar.
El Jugador de Billar no pot ser més oportú. Vostè diu al començament del llibre que des que va pensar a escriure'l, cap al 2017, tot ha canviat menys el personatge Felipe González. Però ara podríem dir que el gerro xinès vulgui exercir un altre paper. Felipe González ha fet irrupció per escometre contra Pedro Sánchez. L'ha sorprès?
No, en política hi ha poques coses que puguin sorprendre. El pas de gerro xinès a test crec que a qui ha sorprès més és al propi Felipe González, que es veu forçat a prendre una posició que no estava prevista. Perquè, en principi, ni ell ni Alfonso Guerra, estaven disposats a majors batalles. Crec que Sánchez els ha tocat alguns dels punts que per ells són fonamentals.
I això?
El partit havia estat refundat a Suresnes el 1974. I era un partit format sobre la base d'aquesta parella, González i guerra. El partit que comença a deconstruir primer Rodríguez Zapatero i després construeix a la seva manera Sánchez no té res a veure, ni per bé ni per mal. És una altra generació i un altre ordre de preocupacions. La longitud d'ona de González i Guerra era més llarga, estaven acostumats a l'oposició i arriben al poder i s'hi acostumen durant catorze anys. Amb Sánchez, el partit s'ha de conformar al poder sense més. En aquests moments, crec que un problema que té el PSOE és que no és un partit preparat per a l'oposició, només per al poder. El pas a l'oposició significaria fins a cert punt una fractura en el poder.
Gregorio Morán durant l'entrevista concedida a Nació. Foto: Hugo Fernández
Defineix González com un jugador de billar. Aquesta negociació que estan protagonitzant en aquests moments Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, quin tipus de joc seria?
Home, aquí seria molt cruel. Això és una partida de trilers, que és un altre joc que no té a veure amb l'esport i sí amb els jocs d'atzar. L'intercanvi entre Sánchez i Puigdemont és ara mateix sobre paraules que no es pronuncien. Uns diuen amnistia i els altres no pronuncien la paraula. Un diu referèndum i l'altre es refereix a una consulta. Això en política s'anomena joc de trilers, on l'espectador, al final quan li preguntes on està la boleta, sempre s'equivoca.
"La discussió sobre l'amnistia durarà molt de temps. Primer sobre com es fa, després de com es ven"
No intueix com acabarà la negociació?
No. Ni ells tampoc. Crec que no. Un i altre tenen interessos paral·lels, però les paral·leles són unes línies que no es troben mai. És molt difícil la coincidència perquè els seus objectius són diferents, les seves bases electorals també, els seus instruments polítics.
Es consumarà l'amnistia?
L'amnistia és condició imprescindible perquè governi Sánchez. Per Sánchez, la condició imprescindible és governar. Sobre l'amnistia no hi ha cap discussió. Hi ha una discussió verbal. La segona part ja és més complexa. Una consulta? Això és més difícil perquè en una situació política com l'espanyola, pot suposar per Sánchez un risc de proporcions no calculades. Ara, la discussió sobre l'amnistia durarà molt de temps. Primer sobre com es fa, després de com es ven.
Pot ser una mesura eficaç per destensar la situació a Catalunya?
Sostinc que anomenar destensar a això és una expressió literària confusa perquè això estava destensat. En el moment en què Puigdemont ha tingut l'oportunitat de ser una vedet, la situació s'ha tensat. L'amnistia no destensarà la societat catalana, sinó que l'ha tensat. L'amnistia és molt important per als implicats en ella, però pel conjunt de la societat catalana no és un instrument que faciliti destensar una situació que no està tensada. A més, els resultats de les eleccions espanyoles ha mostrat que la caiguda de les forces sobiranistes era evident. Aquí s'està enganyant el personal de manera molt òbvia. Això serà bo per destensar les relacions entre el PSOE i Junts. I amb ERC. Però amb Catalunya en el seu conjunt...
El personatge Pedro Sánchez l'atreu per escriure'n un llibre?
No. De Sánchez en sabem coses, però encara no el suficient. Però no se m'acudiria mai fer una biografia ni de Rodríguez Zapatero ni de Sánchez. M'avorriria sobiranament. Són diferents tots dos, donen per un conte però no donen per una biografia. A més, són un motor en marxa. Per escriure una biografia has de tenir algun element consolidat.
Gregorio Morán: "González està defensant el seu patrimoni". Foto: Hugo Fernández
S'ha fet a vegades la comparació de Sánchez amb Adolfo Suárez pel que fa a certa audàcia. Els troba comparables?
Això prové de la bateria mediàtica favorable a Sánchez, buscar-li un pedigrí. Però cal fixar-se en el detall que li busquen el pedigrí fora del PSOE o de l'esquerra, en un home que va acabar molt malament com va ser Suárez. I no sabem si a Sánchez li agradaria. Porta mals records. I hi ha una diferència fonamental. Suárez no tenia pràcticament un partit per guanyar. Sánchez té partit. Una altra cosa és que ell ho converteixi després en una UCD o que el partit es fraccioni. Però actualment el PSOE està en un seguidisme absolut respecte de les posicions del seu secretari general.
"Fer una biografia de Rodríguez Zapatero o de Sánchez m'avorriria sobiranament"
I com definiria Sánchez?
És una pregunta que em comencen a fer ara i hauré de pensar una resposta. Home, és un supervivent nat, té tota la capacitat de supervivència possible. Però a mi no em resulta atractiu per analitzar-lo. Ni tan sols seductor. Segur que té atractiu perquè si no, no hagués arribat on ha arribat. No sé si la seva personalitat respon a la seva afició pel bàsquet -ell va ser jugador- o potser és el rugbi, però diria que una cosa massa fina no el defineix.
Fa una radiografia completa del felipisme. La figura de Felipe González no s'entén sense tants anys de poder amb majoria absoluta, en els quals no va tenir necessitat de pactar?
Sí, la victòria d'octubre del 1982 va ser tan esclafant que va deixar la dreta bandejada i amb un PCE disminuït. Això conforma una personalitat, passant de ser un personatge menor durant la Transició a un president absolutíssim sense tenir cap experiència de govern, amb un partit que, en realitat, estava format de feia poc, són característiques que dominen la personalitat de González. La meva generació va ser bastant crítica amb ell, des del tema de l'OTAN al GAL. Ara, amb tots els elogis que li prodiguen, sembla que sigui Sant Joan Baptista. El gerro xinès que era s'ha convertit en part de la batalla, el que és un element nou que no sabem com acabarà. Però no veig possible que ell torni a la política activa. Continua sent una figura de referència, però del passat, no del futur.
Jordi Pujol, en una entrevista abans del tema de la deixa i la seva carta autoinculpant-se, va dir que encara podia espatllar la seva biografia. González també? Ara es dona la paradoxa que molts que ara l'elogien, quan era president deien d'ell coses similars al que diuen de Sánchez.
Crec que González hi ha el temor de veure que l'instrument que ha estat el PSOE pugui caure en la situació del Partit Socialista Italià o francès, o el grec. Té prou experiència per creure que si l'experiment Sánchez no funciona bé, i està en el fil de la navalla, pot enrunar catorze anys de González. Crec que ell es troba en aquesta visió de creure que aquest instrument polític pot entrar en una crisi terminal.
Però no li sembla que el discurs de González i Guerra, de sortir en defensa de les essències del règim del 78, té molt d'antic?
Viejuno. Felipe González està defensant el seu patrimoni. És com dir-li a un noble enriquit que està fent elogis del seu passat. És que ell es va fer ric. Està defensant el que és seu i ve a dir que Zapatero i Sánchezvan poder acumular prou capital polític amb l'empenta que els va donar la seva etapa de govern.
"El Jugador de Billar" és el darrer llibre de Gregorio Morán. Foto: Hugo Fernández
Fa un retrat de figures del felipisme i en destaca algunes. Dels anys felipistes assenyala Fernández Ordóñez com un home digne d'estudi.
Fernández Ordóñez era l'únic professional en un món d'amateurs. Tenia experiència política i una cultura considerable, amb un cap ben moblat. I tenia un coneixement del gremi periodístic. No tenia inconvenient en concedir entrevistes, i molts creien que els censuraria, com feien quasi tots els polítics, i ell no. Tenia un principi de bon coneixedor: vostè escrigui el que vulgui però els titulars els negociem. Parlava amb naturalitat idiomes i no s'havia de vanagloriar, com Guerra quan parlava de Mahler, era un home culte. És una figura prototípica de la Transició. Amb Franco ja estava de director de l'INI. En un món que es va inventar molts líders més fràgils, com Narcís Serra, Fernández Ordóñez era un polític bregat.
"El primer intent de segrest del GAL era d'un dirigent d'ETA a qui no van poder introduir en un cotxe i que era més fort que els qui el volien segrestar"
Incideix en la vaga general del 14-D del 1988 com un retrat d'època.
González va dir després de la vaga general que havia entès el missatge. És el que diuen tots els líders polítics després de rebre un cop fort, però mai entenen res. El 14-D va significar una cosa: el suport que les classes populars havien donat al PSOE començava a esquerdar-se i mostraven que el govern socialista estava molt allunyat de les seves preocupacions. Tot i que el rebuig dels vaguistes es va adreçar més contra el partit que contra González. Em feia pensar en allò que a vegades es deia durant el franquisme: "Si Franco sabés això...". Home, no és que ho sabés, és que ho feia ell. Alguns deien: el culpable és Solchaga, que era el ministre d'Economia. Però el 14-D va marcar una pauta. És l'inici del descens.
Però no hi va haver cap canvi de política? La resposta del govern espanyol va ser prepotent.
Absolutament. Vaig conèixer Solchaga molt abans, quan jo era a Euskadi. Ell era delegat d'UGT i alhora assessor del director general del Banc de Biscaia. Unes coses... I és clar, en casos així, sempre guanya el banc. Era arrogant, segur, com Miguel Boyer, l'anterior ministre d'Economia, però aquest era més fred i també educat.
Aprofundeix en el que va representar el GAL per al felipisme. Un capítol aquest que, segons diu en el llibre, va transformar el PSOE.
Sí. L'assassinat del senador Enrique Casas va ser determinant, amb el desvergonyiment fins i tot d'ETA que no fos pròpiament ella la que dugués a terme l'acció sinó els Comandos Autònoms Anticapitalistes, de tendència anarquista, com dient que ho havia fet una filial. Però la filial va consultar amb la direcció d'ETA. Estem al 1983. El PSOE no tenia al davant res que enfosquís el seu horitzó, tret d'ETA. Al PSOE hi havia gent que coneixia la realitat basca, com Ramón Jáuregui, però Felipe González i la gent del sud no en tenien ni idea.
I a això s'afegeix tenir el més incompetent dels ministres de l'Interior, José Barrionuevo, un altre andalús traslladat a Madrid, sense més experiència que ser responsable de la Guàrdia Urbana de Madrid. No tenia moltes llums i el grup que l'envoltava, més que llums, tenia ombres. Es mantenia l'estructura de l'antic règim. Amb tots aquests estris, el resultat només podia ser un desastre. Si ja els serveis d'intel·ligència francesos, molt més elaborats, no van sortir molt ben parats de la lluita contra l'OAS, l'organització en favor de l'Algèria francesa, el cas espanyol va ser un autèntic desastre.
Gregorio Morán: "El GAL només podia acabar en un desastre". Foto: Hugo Fernández
A més, eren incompetents.
Home, no oblidi que el primer intent de segrest no va ser el de Segundo Marey, sinó el d'un dirigent d'ETA a qui no van poder introduir en un cotxe i que era més fort que els tipus que el volien segrestar. I després, el cas de Marey, un home que venia material d'oficina i a qui van segrestar. I va tenir molta sort que no el matessin. El ministeri ho va aturar perquè l'embolic era massa gros. Però és que qui hagi conegut a José Amedo... L'única aportació d'Amedo a la història dels serveis d'informació de tot el món és que va fer una operació secreta i va pagar amb la seva targeta de crèdit. És insòlit.
Amedo. Quins personatges!
El pare d'Amedo ja era policia i ell es va criar en una comissaria. Era qui presidia les curses de braus a la plaça de Bilbao. Era el prototipus de policia franquista: pèl engominat, xuleta, taurí. I aquest home dirigia una de les seccions del grup anti-ETA.
Va retratar la societat basca en un llibre imprescindible, Los españoles que dejaron de serlo. Com veu ara el moment polític del País Basc?
Un fet sorprenent és que en aquests moments, la política basca està demostrant ser més responsable que la catalana. Fa estrany dir això si pensem que durant molts anys va ser a l'inrevés, sobretot si recordem els llarguíssims anys de Jordi Pujol.
Anem ara a coses més personals, si li sembla. Ja ha fet les paus amb La Vanguardia?
No. No hi va haver guerra perquè ells van destruir l'adversari, que era jo, per tant, seria absurd dir que hem fet les paus. El pitjor que es pot fer és fotre't al carrer sense més històries i és el que van fer. Mantinc relació amb algun redactor o directiu d'aquella època, però res més. La darrera etapa, no la de José Antich precisament, sinó la de Màrius Carol, per mi va ser desastrosa. Mentre amb Antich no mantenia relacions, Carol va declarar bel·ligerància absoluta fins que em va fer fora. Hi ha una diferència si els verins te'ls donen a la farmàcia o a la confiteria. Els de la farmàcia ja saps com són, però els de la confiteria són més dolços però resulten ser més vitriòlics que els altres. Aquí podríem diferenciar entre Antich, que era un descerebrat maleducat, i que ho deu seguir sent perquè això es porta de marca de fàbrica. Màrius Carol no és maleducat, però per molts conceptes és menyspreable.
"L'única aportació de José Amedo a la història dels serveis d'informació de tot el món és que va fer una operació secreta i va pagar amb la seva targeta de crèdit"
A vostè el va contractar Joan Tapia.
Sí. Recordo molt bé el que em va dir el primer dia: comença a escriure d'immediat perquè si esperem els contractes, sabent com funciona això, perdrem mesos.
En alguna ocasió va dir que Tapia era de les poques persones que ha conegut ja eren socialdemòcrates de joves i no havien canviat, a diferència de molts que havien passat pel leninisme o el maoisme.
Això és veritat.
Morán: "Si em sento ben tractat a Catalunya? Aquesta és una pregunta de psicòleg". Foto: Hugo Fernández
Se sent ben tractat a la societat catalana?
Aquesta és una pregunta de psicòleg. Jo vaig venir aquí perquè volia viure en una ciutat amb mar. Aquesta ciutat sempre havia estat còmoda, tranquil·la. Jo vaig néixer a Oviedo, després la meva ciutat va ser Madrid, on vaig viure molts anys, i ara ja és Barcelona. El problema és que jo crec que he canviat poc i la societat barcelonina ha canviat molt. I no per a bé.
No per a bé?
Aquesta era una societat més acollidora, més tranquil·la, menys tensada. S'ha convertit en una manera de ser que no m'agrada, que és la manera de ser del PSC.
I quina és la manera de ser del PSC?
Viure a Sant Gervasi i creure que vius a l'Hospitalet. Aquesta duplicitat no és bona per a la societat. Estem acostumats, si més no alguns, a societats més brusques, però aquí l'elogi de la pastisseria... Barcelona és una ciutat molt pastissera. En pocs llocs a Espanya la pastisseria és tan important. En tots els aspectes. No oblidem que el gran poeta d'aquest país era un pastisser, en Foix, que és significatiu. I va ser més temps pastisser que poeta. A aquest PSC se suma l'esperit de Bandera Roja, que em diverteix molt i m'irrita alhora. En aquests moments, els antics de Bandera Roja, que era l'esquerra del PSUC, dominen la vida política i social.
Es refereix a la petjada de Solé Tura.
Solé Tura en va ser el creador. Junt amb Alfons Carles Comín, Jordi Borja, Enric Juliana, Madueño. Bandera eren tots.
Aquest món no li agrada.
No m'agrada. Jo vinc d'una formació personal laica. A mi el pes de l'Església m'irrita especialment i aquí això de l'esquerra més l'Església no és que em sembli malament, simplement que no és la meva tradició.
"Aquesta és una societat que s'ha convertit en una manera de ser que no m'agrada, que és la manera de ser del PSC"
No em digui que comparteix el discurs de Vargas Llosa o Félix de Azúa sobre aquella Barcelona suposadament cosmopolita i la Barcelona tancada d'avui.
No, no. Això que abans això era un paradís i ara és el contrari tampoc. A més, jo mai vaig ser membre de la gauche divine. Però aquesta és una societat molt fragmentada. Era molt còmoda per algú que venia de Madrid, que és molt més tensionada. Ara sembla que Barcelona i Madrid competeixin per veure quina ho és més. Creuar la Diagonal ara s'ha convertit en una tasca per a valents entre el cotxe, el patinet, el tramvia. Abans, Madrid era més difícil, hi anaves a conquerir-la o morir en l'intent. Aquest esperit PSC que predomina de no estar malament amb ningú, personificat per figures com Narcís Serra, no m'agrada.
- El món d'Esquerra Republicana l'ha conegut?
- Vaig conèixer l'Esquerra d'Heribert Barrera i Francesc Vicens, amb qui érem molt amics. Aquesta Esquerra té un component catòlic quan l'altra era molt diferent, més maçònica.