El 2 de maig de 2014, el Donbàs Arena, el flamant nou estadi del Xakhtar, inaugurat el 2009 i seu d’alguns dels partits més importants de l’Eurocopa que Polònia i Ucraïna van acollir el 2012, va veure com l’equip de Donetsk es proclamava per novena vegada a la seva història com a campió de la lliga ucraïnesa. En aquella ocasió, més de divuit mil espectadors van celebrar la victòria del Xakhtar per 3-1 sobre l’Ilitxivets de Mariúpol.
Tot i el context de crisi que ja es vivia a Ucraïna fruit del triomf de la revolta de Maidan que havia forçat la destitució del president Víktor Ianukóvitx, el febrer de 2014, i que havia desencadenat les primeres tensions entre els simpatitzants prorussos del Donbàs i les noves autoritats ucraïneses, poc s’imaginaven els afeccionats del Xakhtar que aquell seria l’últim partit que el seu equip disputaria al Donbàs Arena, un terreny de joc que el club de Donetsk no ha trepitjat en els darrers nou anys.
Vist amb la perspectiva de la història, aquell partit és el testimoni de la Ucraïna d’un altre temps, com ho demostra que el rival del Xakhtar és avui un club que ja no existeix, que va desaparèixer el 2002 després del setge rus de Mariúpol i de la conquesta de la ciutat per part de les forces de Vladímir Putin. Abans, però, l’Ilitixivets ja havia viscut les conseqüències del conflicte ucraïnès quan, el 2017, va haver d’abandonar la seva denominació, que feia referència a Vladímir Ilítix Uliànov, el principal líder de la revolució bolxevic, més conegut com a Lenin.
Fruit del procés de descomunització d’Ucraïna, l’equip d’aquesta ciutat portuària de la regió de Donetsk va canviar el seu nom per passar a ser, senzillament, el FC Mariúpol. Una situació que no es va produir a Donetsk, una ciutat controlada pels rebels prorussos, que va continuar mantenint el nom de Parc Lenin Komsomol, en referència al líder bolxevic i a les joventuts comunistes soviètiques, per designar l’espai on s’ubicava el Donbàs Arena.
L'espectacular Donbàs Arena durant un partit de Champions, abans de l’exili del Xakhtar Foto: @Matchday365
Després del matx que va servir al Xakhtar per proclamar-se campió de lliga d’Ucraïna de la temporada 2013-14, l’equip de Donetsk ja va jugar la darrera jornada com a local d’aquella competició lluny de la seva ciutat. En concret, a Txerkassi, una localitat situada al centre del país on tan sols 2.300 espectadors es van aplegar per veure com el flamant campió ucraïnès s’imposava per 2-0 al Volyn.
A partir d’aleshores, el Xakhtar va protagonitzar un llarg exili, que encara perdura avui en dia, i que ha canviat significativament la identitat que històricament havia definit el club del Donbàs. De fet, tradicionalment, el Xakhtar era un equip que congregava les simpaties dels afeccionats de l’est del país, majoritàriament russòfons i partidaris d’un apropament d’Ucraïna a Rússia, tal com defensava el Partit de les Regions de Víktor Ianukóvitx, precisament el mateix en el qual militava el president del club, Rinat Akhmetov. A conseqüència de l’exili, aquesta identitat s’ha anat transformant, fins al punt que actualment els estaments dirigents del Xakhtar, amb el mateix Akhmetov al capdavant, reivindiquen la seva condició de club ucraïnès i recolzen les posicions de Kíiv en el seu enfrontament amb les forces russes.
A l’inici del seu exili, el Xakhtar va disputar els seus partits com a local a l’estadi Arena de Lviv, a més de mil quilòmetres de la seva Donetsk d’origen, en un territori on el nacionalisme ucraïnès i les posicions partidàries d’un apropament a la Unió Europea hi eren absolutament hegemòniques, tot el contrari del que succeïa a la regió oriental del Donbàs. Aquestes diferències van provocar que els partits del Xakhtar congreguessin una xifra molt minsa d’espectadors i van fer aflorar les contradiccions al si del club al voltant de la seva identitat.
En aquests primers temps, el Xakhtar va rebutjar lluir una samarreta amb el text "Glòria a l’exèrcit ucraïnès" en un moment en el qual les forces de Kíiv lliuraven intensos combats contra els milicians prorussos de l’autoproclamada República Popular de Donetsk. De fet, que el club hagués decidit exiliar-se a una zona sota control ucraïnès va suscitar una important controvèrsia i va provocar que diversos integrants del club decidissin quedar-se a Donetsk donant suport a les autoritats prorusses i impulsant la creació d’una selecció nacional representativa d’aquest territori que no gaudia de cap mena de reconeixement internacional.
El Donbàs Arena, l’estadi del Xakhtar, afectat per la guerra el 2014 Foto: @FredRPVasquez
Mentre el Xakhtar era exiliat a Lviv, on es va estar entre 2014 i 2016, la seva llar va patir les conseqüències de la guerra que es lliurava a Donetsk i el Donbàs Arena va veure com, en diverses ocasions, era el blanc de l’artilleria que s’intercanviaven les forces armades ucraïneses i les milícies prorusses per fer-se amb el control del territori. Poc abans, el 20 de maig de 2014, l’estadi havia acollit una Marxa per la Pau promoguda pel president del club, Rinat Akhmetov, que encara no havia abraçat la causa ucraïnesa com faria més endavant.
Després de dos anys a l’Arena de Lviv, el Xakhtar va canviar de terreny de joc per apropar-se una mica més a la seva Donetsk d’origen i, després de l’aturada hivernal de la temporada 2016-17, el club es va mudar a Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna, situada a només 250 quilòmetres del Donbass Arena, molt més propera, doncs, a casa seva que no pas la llunyana, en tots els sentits, Lviv. A Khàrkiv, una localitat majoritàriament russòfona, el Xakthar hi va disputar els seus partits com a local entre 2017 i 2020, adoptant com a propi l’estadi Metalist, abans de mudar-se novament per traslladar-se a Kíiv, on té la seva seu des de maig de 2020 i on juga a l’estadi Olímpic de la capital ucraïnesa.
Els jugadors del Xakhtar salten al terreny de joc lluint banderes d'Ucraïna Foto: @OGDFyMaS
Per si tots aquests exilis no fossin suficients, la guerra que enfronta actualment a Rússia amb Ucraïna ha provocat que el Xakhtar no pugui jugar a Kíiv els partits com a local de la Lliga de Campions, havent-se de traslladar fins a la ciutat alemanya d’Hamburg, tal com la temporada anterior havia fet a Varsòvia. Aquesta condició de club exiliat, ha reforçat la identitat ucraïnesa del Xakhtar per oposició al component prorús que, històricament, l’havia definit. De fet, no va ser fins al 2007, quan el club va adoptar un nou escut, que el nom de Xakhtar, que significa "Miner", no va ser escrit en llengua ucraïnesa al logotip de l’entitat, que fins aleshores havia utilitzat sempre la seva denominació en rus. Aquest nou emblema va incorporar també una referència al trident, el símbol nacional d’Ucraïna, una circumstància que reforça aquesta identificació nacional que en els darrers temps ha caracteritzat l’entitat.
Així, doncs, aquest club que porta gairebé una dècada lluny de casa seva s’erigeix, molt especialment a l’hora de participar en competicions europees, en un estendard del conflicte sagnant que, des de 2014, viu Ucraïna i que, arran de la invasió russa de 2022, no ha fet sinó accentuar-se fent que el seu retorn a casa sigui encara una il·lusió llunyana per un club que viu exiliat sense poder jugar a la seva llar.