No hi ha aficionat al futbol que no pensi que els àrbitres perjudiquen el seu equip. I, a més, de manera deliberada. Contra tot i contra tots, diuen. El col·lectiu arbitral té una croada contra el Betis, l’Almeria, l’Alabès, el Mallorca, el Sevilla, el Cadis i tota la resta de clubs de Primera i Segona Divisió. I sí, també contra el Barça i el Reial Madrid. Només cal veure els vídeos emesos per Real Madrid TV contra tots els àrbitres designats per xiular el conjunt blanc (excepte Gil Manzano). Uns vídeos, evidentment degudament autoritzats pels dirigents madridistes. Sense el vistiplau del senyor Florentino Pérez, en cap cas s’emetrien.
El que ens toca de més a prop, el Barça, darrerament ja frega la línia de la vergonya aliena. Que a Raphinha i a Lewandowski els van fer penal a Vallecas és una evidència. Penals molt clars. Que el criteri del fora de joc posicional varia en funció de qui arbitri i de qui hi hagi a la sala del VAR, també. Però això no és una guerra santa anti-Barça, és un problema general de la Lliga espanyola i de la interpretació de la normativa arbitral. Cada col·legiat fa el que vol. I un dia perjudica el Barça i l’endemà, el Vila-real.
Que el dia que el club blaugrana celebra 124 anys i es presenten algunes de les novetats pel 125è aniversari el president Laporta se surti del guió per parlar dels arbitratges i del Madrid és poc decorós. Com a mínim, de cara a David Carabén, comissionat del 125è aniversari que pocs minuts abans deixava una imatge perfecta de què ha estat el Barça al llarg de la seva història. La sortida de Laporta taca aquell acte d’homenatge al mateix club i va provocar que els titulars dels mitjans deixessin en un segon pla l’excel·lent glossa barcelonista i catalanista de Carabén, precisament l’objectiu principal d’aquella trobada.
“Si el penal a Raphinha o a Lewandowski, perquè n'hi va haver dos, els hi fan al Madrid, dia rere dia n’haurien estat parlant. Ho dic perquè és així, no és victimisme”, va dir el president. Sí que és victimisme, el mateix victimisme que utilitzen tots els equips. No era diferent de la resta, el Barça? Aleshores, per què no abordem el problema de joc i l’actitud d’alguns jugadors en lloc d’assenyalar errors arbitrals? Doncs perquè no se’n vol parlar. Laporta ja ha alertat alguns dels seus directius que, de Xavi, no se’n parli mai malament. Que es vigilin les paraules que es pronuncien i que, sobretot, no se’l critiqui. Ni tan sols quan el mateix entrenador afegeix als problemes de l’equip una gespa massa seca i alta, el sol que molesta o les crítiques de la premsa.
Passa exactament el mateix amb el cas Negreira. La dificultat que genera afrontar-lo públicament fa que la resposta oficial sigui, de nou, el victimisme. “No és casual que surti ara, que anem bé” o “és una campanya orquestrada” han estat les paraules del president per justificar l’injustificable, que és haver pagat durant gairebé 20 anys al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres. El número dos de l’arbitratge professional. Però ja és de nota la resposta de Joan Gaspart a les preguntes sobre aquests pagaments: “Si voleu us parlo de Di Stéfano, allò sí que van ser ordres concretes que van arribar políticament. Això no és interpretatiu, és una realitat. Què hagués passat al revés? Però d’això ja no se’n parla. Ja no ho recordem”. Altra vegada, no afrontar un problema de cara. És millor tirar de victimisme. A Núñez li va funcionar durant 22 anys. Però bé, això ja és aigua passada i els discursos moderns són diferents. O no?