El Barça té i ha tingut motius de molt pes per sentir-se trepitjat i humiliat per les institucions espanyoles al llarg de la seva història. És indiscutible que el club blaugrana ha patit les conseqüències d’identificar-se –i de sentir-se’n orgullós– amb un catalanisme que ha comptat sempre amb el Barça a l’hora de defensar i protegir la llengua, la cultura, les tradicions i les institucions del país. Des del suport a l’Estatut del 1918 fins a la indignació oficial per la sentència condemnatòria dels polítics –el 2019– que van tirar endavant el referèndum d’independència dos anys abans. Més d’un segle al costat dels anhels del poble català. Sense fissures. Fins i tot, en èpoques fosques de dictadura en què el català es parlava únicament a les cases i al camp del Barça.
Els culers ens hem sentit sempre oprimits. Abans i ara. Amb més o menys motiu. Per injustícies salvatges i poc rebatibles com la voluntat del règim franquista d’eliminar tot vincle català (canviant el nom, eliminant la senyera de l’escut, omplint les Corts de banderes espanyoles...), la imposició de presidents falangistes o pel penal xiulat per Guruceta tres metres fora de l’àrea. Però també per altres situacions interpretables on la culerada hi ha vist una mà negra madridista i estatal com per exemple el “robatori” de la Lliga 2013-14 per un gol mal anul·lat a Messi en el tram final de l’última jornada del campionat contra l’Atlètic de Madrid (una Lliga no és un partit, en son 38).
En els darrers anys afegiu-hi la sanció de la FIFA per haver incomplert la normativa de fitxatges de menors estrangers o el cas Negreira. Ja s'ha acusat la Lliga, el govern espanyol, el Reial Madrid o la Fiscalia de ser els responsables d’una conxorxa orquestrada contra el Barça. Els assenyalats són molts, amb Florentino Pérez i Javier Tebas a la diana.
En els últims mesos, els arguments que s’han donat des de l’entorn culer per justificar els pagaments al número dos dels àrbitres no han fet més que confirmar el complex dels barcelonistes envers el poder de Madrid i del Madrid i la necessitat de combatre’l per equilibrar la balança. Al Madrid no li ha calgut mai pagar. No li ha fet falta per tenir pes en les decisions importants del futbol estatal.
El Barça no ho ha tingut tan fàcil com els blancs. I d’aquí, que hàgim assistit a tot un seguit de motius i justificacions per entendre els pagaments de més de 7 milions d'euros durant 18 anys a Enríquez Negreira. Joan Laporta ha parlat sempre d’informes arbitrals, tot i que els únics documents que existeixen són del 2015 al 2018. Però també ha assenyalat el “madridisme sociològic” per tal d’explicar la pressió que s’ha exercit sobre el Barça des de l’inici de la investigació judicial. El seu exvicepresident, Albert Perrín, va arribar a pronunciar que “els passadissos valen diners. Quan tractes amb màfies, a vegades més val callar i pagar”. Toni Freixa, exdirectiu de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, va argumentar que “això és el símptoma del complex fonamentat –però, en definitiva, complex– que tenim aquí respecte al poder que exerceixen els estaments a Madrid".
I ara, Joan Gaspart ha apel·lat al cas Di Stéfano quan se li ha preguntat pels pagaments a Negreira: “L’ètica és de present, de passat i de futur. Així com les coses il·legals poden prescriure, l’ètica no prescriu. Tant que parlen d'ètica al Madrid, que ens tornin les Copes d'Europa i les Lligues que van guanyar amb Di Stéfano”. Gaspart, sense voler-ho, dona raons als qui pensen que el cas Negreira neix com a contrapès, precisament, d’aquest greuge històric. D’altres parlen del fill de Negreira i la seva professionalitat dins del món del futbol per justificar la contractació d’informes. I, fins i tot, s’ha arribat a dir que un consell pot valer molts diners.
Entre uns i d’altres han embolicat tant la troca –probablement de manera voluntària– perquè encara no se sàpiga per quin motiu realment el Barça va tenir contractat durant 18 anys el vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres. A veure quina serà la nova fórmula que s’empescaran per continuar desviant l’atenció.