La meritocràcia és el que fa que l’esport de competició sigui atractiu pels aficionats. Sense aficionats no hi ha esport d’elit -perquè faltarien diners- i sense competitivitat els aficionats deixarien de consumir esport, sigui a la televisió sigui als estadis. Un partit amistós no té cap atractiu. Per això també estem cansats de veure la selecció catalana jugar davant combinats nacionals sense res en joc. Us imagineu Catalunya competint per accedir a una Eurocopa o a un Mundial? La motivació del país seria incalculable. Doncs ara imagineu el Girona competint per guanyar una Lliga que no dona accés a la màxima competició europea de clubs. Com? Que si guanyés la Lliga no jugaria la Champions?Exactament, aquesta és la proposta de la Superlliga del Madrid i el Barça.
Amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la Superlliga tenia una oportunitat històrica per amenaçar el monopoli de la FIFA i la UEFA creant una competició comandada pels clubs i que fes trontollar l’statu quo del futbol mundial, governat de manera mafiosa des de fa dècades per personatges que s’han enriquit aprofitant els sentiments dels aficionats i perjudicant el físic dels futbolistes afegint dia rere dia més partits oficials. Era un dia per no fallar. El TJUE ha sentenciat que la FIFA i la UEFA violen el dret europeu i que abusen d’una posició dominant en el fet d’amenaçar amb sancions els clubs i jugadors que participin en una competició que no sigui organitzada per aquestes federacions internacionals. Allò que diu el TJUE és que ni la FIFA ni al UEFA poden sancionar cap club que vulgui formar part de la Superlliga (o d’un altre torneig), precisament el motiu principal que va provocar que tots els clubs fundadors -excepte el Barça i el Madrid- saltessin del vaixell poc després d’haver presentat el projecte empès per les amenaces de la FIFA i la UEFA. Aquest 21 de desembre, les tornes podien canviar.
Però la Superlliga no ha estat a l'altura d’allò que realment es mereixen els clubs -i els seus aficionats- i ha desaprofitat l’assistència de gol que li ha cedit el Tribunal presentant una competició majoritàriament tancada. Hi haurà tres divisions (Star, Gold i Blue) i només l’última divisió contemplarà l’accés a través de les lligues nacionals. Què vol dir això? Que les dues primeres lligues, de 16 equips cadascuna, començaran amb els clubs ja classificats segons uns coeficients de rendiment que encara no s’han explicat. Vaja, que automàticament en formaran part els 32 clubs amb millor rendiment històric: Barça, Madrid, Manchester United, Milan, Inter... i així fins a 32, sense tenir en consideració els mèrits de la darrera temporada. Com deia a l’inici, el Girona no jugaria la màxima competició europea si guanyés la Lliga espanyola, ja que l’únic que aconseguiria seria classificar-se per a la tercera divisió de la Superlliga, la Blue.
A partir d’aquí, treballar-s’ho amb 31 equips més per ascendir a la divisió Gold. I si vol jugar la màxima competició, quedar primer o segon de la lliga Gold per ascendir a la Star i jugar davant els grans clubs europeus. El Girona, d’aquesta manera, necessitaria tres temporades històriques per competir davant el Manchester City. Amb el format de meritocràcia actual, amb una temporada extraordinària n’hi ha prou per tenir el premi de jugar la Champions League.
A hores d’ara, el Madrid i el Barça estan sols. La majoria dels equips fundadors han tornat a donar suport a les lligues nacionals i als projectes presents de la UEFA, que el proper setembre estrenarà la nova Champions League. Ningú ha tornat al vaixell de la Superlliga i aquest fet és revelador, després d’una sentència inequívoca que qüestiona les normes dels principals actors del futbol mundial. Una victòria judicial desaprofitada pels amics de Florentino Pérez, que s’ha tornat a equivocar talment com ho va fer presentant el projecte inicial al Chiringuito.