Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) fa més de dues dècades que analitza els partits del Barça a Catalunya Ràdio. Primer al costat del gran Joaquim Maria Puyal i, des de 2018, com a director de La TdT, ha narrat amb detall la millor etapa de joc mai vista al Camp Nou i també la inestabilitat i les frustracions de l'última dècada.
En aquesta entrevista a Nació, el periodista esportiu defensa la necessitat del Barça de "guanyar amb un relat atractiu" i no per inèrcia, a la vegada que recorda que els mètodes "no caduquen" sinó que el problema és com s'executa. Torquemada considera que el gran error de Joan Laporta ha estat "agafar-se al curtterminisme" i expressa la seva preocupació sobre la relació entre el president i Deco.
Ricard Torquemada és el tercer protagonista de "El Barça, al divan", una sèrie d'entrevistes de Nació a veus autoritzades del barcelonisme per entendre què ha passat en els últims anys al club i quin és el camí que li espera en el futur.
Què ha canviat en qüestió de mesos perquè un equip que guanya la Lliga amb solvència ara no sigui capaç de competir?
És una combinació de molts factors. Era un any, després de la Lliga, en què el Barça no s'hauria d'haver fixat objectius competitius, sinó una millora qualitativa del joc. Xavi, en la primera temporada, compleix amb l'objectiu de classificar el Barça per la Champions, en la segona guanya una Lliga amb molta solvència contra tot pronòstic i a la tercera faltava millorar el joc. Una cosa que anava lligada amb el que s'esperava que Xavi aportés a l'equip. Però, probablement, per definició de plantilla i pels nous jugadors que han vingut, ha costat molt trobar els mecanismes per equilibrar l'equip.
Per altra banda, hi ha hagut lesions que han fet que no hi hagués prou convivència entre futbolistes que havien de ser importants. Gündogan no ha pogut tenir minuts amb Pedri o Gavi, per exemple. Són circumstàncies de la temporada, però la sensació és que no hi ha hagut la continuïtat que es pretenia després de la Lliga de l'any passat. Després, l'equip ha entrat en dubtes mentals i l'han portat a sentir-se vulnerable i començar a fer malament tot allò que havia fet bé. Quan ha estat per sota de les expectatives, l'equip ha caigut.
Constantment veiem desconnexions de l'equip durant els partits. Com es pot entendre això en el futbol de primer nivell?
Són difícils d'explicar, però han de ser producte de distraccions i inseguretats. És una cosa flagrant, pèrdues de concentració, falta d'intensitat, distraccions. Mentalment, l'equip no ha aconseguit estabilitat i això és fàcil de diagnosticar pel que s'està veient. I quan un equip que hauria d'estar en creixement no és estable, encara s'agreuja més perquè no té fonaments consolidats i es dubta del que s'està fent. A més, s'ha trobat una temporada convulsa que fa que hi hagi aquestes distraccions que són tàctiques, mentals, individuals, de concentració i de comunicació. Una macedònia d'errors.
Xavi diu que amb l'anunci del seu adeu hi ha hagut un canvi d'actitud i de joc. Realment s'ha percebut?
Jo no ho he notat. Som on érem. En els últims partits s'han vist les mateixes carències que durant tota la temporada. I Xavi és reincident amb el seu diagnòstic després del partit. L'entrenador potser s'ha alliberat, però si hi havia un objectiu d'alliberar l'equip, hem vist que no s'ha complert. Xavi deia que l'equip se sentia pressionat per l'entorn i que això generava situacions caòtiques. Però això d'ara no es diferencia gaire del que es va viure en l'escenari d'abans de comunicar l'adeu. El problema no és d'escenari, sinó de la mateixa escena. I les seves causes no estan en l'entorn, sinó en rovell de l'ou.
Un Xavi amb més experiència i recorregut funcionaria a la banqueta del Barça?
Ara mateix no hi ha arguments per defensar una resposta o l'altra. Crec que els moments són els que són i els que tothom tria. Xavi va triar venir perquè volia trencar amb l'etapa a Qatar, que ja considerava un cicle acabat. El Barça necessitava algú que generés consens, Xavi ho aconseguia i Laporta el va portar tot i que tenia dubtes.
Ricard Torquemada durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández
Quin ha estat el gran error?
La directiva i l'entrenador, arrossegats per les ganes de tornar a tocar l'èxit i probablement per les urgències econòmiques, es precipiten en voler fer les coses massa aviat. El Barça, per naturalesa, quan ha triomfat ha estat perquè els processos han estat relativament llargs. S'han hagut de plantar els fonaments i fer créixer l'edifici per gaudir-lo després. Sempre ha passat en els millors moments de la història del club: a l'etapa de Guardiola, Cruyff o Rijkaard. El que s'espera de Xavi és això, però la plantilla i el moment no són els mateixos. Som en una etapa molt més pròxima al primer any de Rijkaard que al primer de Guardiola, i això necessita molt més temps de cocció i paciència.
"Laporta i Xavi es precipiten en voler fer les coses massa aviat"
El barcelonisme no es pot exigir ser competitiu quan no ho pot ser. Primer s'ha de canalitzar una personalitat futbolística, i Xavi guanya l'última Lliga sense identitat. Era el que quedava pendent aquesta temporada i no s'ha pogut fer. El Barça no és històricament un club guanyador i no guanya mai per inèrcia, sinó que necessita anar acompanyat d'un relat. Crec que el Barça no és capaç de guanyar una Champions sense jugar bé, com fa el Reial Madrid.
Crec molt en les identitats dels clubs, en els seus referents i en la seva història. El Madrid guanya gairebé sense voler perquè al darrere té molts referents que els fan creure que allò és possible. El Barça guanya quan hi ha un relat futbolístic atractiu i del que se'n pot sentir orgullós. Cada club té la seva personalitat i crec que el Barça ha d'anar a poc a poc i no exigir-se més del que pot. Perquè si les expectatives no es compleixen ve la frustració. I fa molts anys que arrosseguem la frustració.
El mètode ha caducat, tal com sembla que insinua Deco?
Fa 20 anys jo ja anava a debats sobre si el model havia caducat. Llavors no sabíem que cinc anys després arribaria Guardiola i tancaria el debat. Es pot guanyar des de qualsevol perspectiva, però quan la derrota arriba sorgeix la temptació de qüestionar-se el mètode. Per a mi, els mètodes no caduquen i el problema són els seus actors i ideòlegs. El mètode pot tenir actualitzacions, com el guardiolisme té actualitzacions respecte al cruyffisme. Per exemple, en la pilota aturada: Cruyff fa tirar els córners en curt per començar la jugada i Guardiola, gràcies a Tito Vilanova, cuida amb molt detall les accions d'estratègia. No es pot dir que el model ha caducat, com si tinguessin una vigència temporal. Els models tenen una execució que és bona o no, i aquest és el problema.
"Els mètodes no caduquen i el problema són els seus actors i ideòlegs"
Què ha fallat en la planificació esportiva del mandat de Laporta?
El principal problema és haver-se agafat al curtterminisme i haver tingut pressa. El millor pel Barça no és pensar en demà passat, sinó en d'aquí a un mes. L'altra via és anar cremant projectes i haver de tornar-los a parir, i això és el que genera més frustració. Personalment, soc partidari de mirar les coses en un horitzó de mitjà i llarg termini seguint un camí segur. Sé que el mandat d'un president del Barça té data de caducitat, però Laporta ha de pensar que el pròxim entrenador l'ha d'acompanyar fins a l'últim dia.
Ricard Torquemada durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández
I qui ha de ser el nou entrenador del Barça?
Reconec estar desconcertat pel que fa als noms. Abans de tot, Laporta hauria de pensar com vol que jugui el seu equip. Si, teòricament, el president té la mateixa mirada que el director esportiu que ha fitxat, no trobaran gaires possibles candidats perquè tindran clar el perfil que volen. Ara bé, em preocupa i no estic segur que la mirada de Deco i Laporta sigui compartida. Mostra d'això és que en els últims dies estem escoltant candidats que s'assemblen com un ou a una castanya.
En tot cas, no es pot pensar en un entrenador per guanyar títols per a la pròxima temporada. Perquè llavors ni es crea projecta ni s'acaba guanyant, i llavors es torna a començar de zero. La clau és tenir clar com es vol que jugui un equip, no com es vol que guanyi, perquè els resultats mai es controlen. El Barça només trobarà singularitat en la forma d'expressar-se futbolísticament. Cal coherència i que totes les decisions, del futbol base al primer equip, vagin en la mateixa direcció. Laporta, fins ara, no ho ha aconseguit, perquè hi ha fills de diferents pares per tot arreu i així és molt difícil crear una família.
"El principal problema de Laporta és haver-se agafat al curtterminisme"
El Barça no sol fer caixa amb vendes de futbolistes, però la urgència econòmica ho demana. Esportivament també és el moment?
El Barça no ha de tenir por a traspassar jugadors. Ara hi ha futbolistes de perfils molt diferents i alguns no els ha triat aquesta directiva. I no vol dir que siguin magnífics al terreny de joc, però cal tenir en compte si casen amb el que es vol jugar. Pot ser que hi hagi jugadors amb bon mercat, siguin de gran nivell, però que no siguin una pèrdua esportiva clara perquè col·lectivament no aporten. I econòmicament l'ajudaria molt. Ara bé, la gran prioritat és donar continuïtat a les últimes fornades de la Masia.
Però el paper de la Masia xoca amb un projecte en el curt termini.
Absolutament. Però és que per a mi no hi ha debat. Els joves marquen el camí i demanen pensar en un projecte a llarg termini. Cal assumir que ara toca una fase de reconstrucció i que el risc de no fer-ho és acabar com el Milan o el Manchester United, que han estat molts anys acumulant frustracions precisament per tenir pressa. Entenc que Laporta personalment pensi en l'avui, però el club necessita pensar en d'aquí a dos, tres o quatre anys. I si l'actual president ja no hi és, com a mínim haurà plantat els fonaments de qui vingui al darrere. Laporta no tindrà èxit tangible, però farà una inversió que algú després podrà aprofitar.
"No estic segur de si Laporta i Deco tenen la mateixa mirada"
El Barça se'n sortirà?
Clar que sí. No hi ha cap dubte, tot i que no sabem quant temps trigarà. Dependrà de les angoixes i de les presses. L'afició blaugrana tradicionalment és respectuosa amb el temps, perquè per naturalesa ha viscut moltes situacions en què no ha estat guanyador. Això costa d'assimilar a les noves generacions, però també cal dir que continuen animant el Barça passi el que passi. Cal trobar l'encant en el dia a dia, no en les notes del final de temporada. Cal tornar a pensar que avui juga el Barça i això ens motiva. Ja arribarà el moment de recollir títols.