La mort sobtada del company Agustí Forné, periodista de TV3 on ha treballat durant més de tres dècades ha trasbalsat la professió, la casa, l’ofici, el món casteller. I una mica també tota la societat que a través d’ell o bé estava al cas de les notícies de Tarragona quan n’era delegat i intervenia al Comarques, o a través de la seva participació a Els Matins, o als informatius a la secció de Societat.
I els castells estan de dol. Ara faràs l’aleta, deia una de les moltes corones que l’acompanyaven al taüt guarnit amb un mocador de la jove de Tarragona, i la capa de la mulassa del seguici festiu de la ciutat. Tarragona i Prades que també formen part dels seus paisatges vitals. Tot això ja és una etapa viscuda. La seva família haurà de tirar endavant sense tenir a prop la seva capacitat de mantenir-se ferm, d’apostar pel que creia sense dubtar-ho, i també de la seva sornegueria i sentit de l’humor, que gosaria a dir que en bona part compartim la gent del Llamp. Gent del Camp (de Tarragona) gent del Llamp. Aquest toc individualista i foteta que tenim tots plegats (els que som del sud del Principat en una variant, els empordanesos en una altra, lleidatans, o els d’allà, els capitalins d’una altra).
Cada terra fa sa guerra, i l’Agustí la seva. És cert que vist l’ensurt i el fatal desenllaç del seu cas no està de més que tots plegats escoltem millor els senyals que ens dona el cos, i no pensar que som superhomes o dones capaços de superar qualsevol indici de desgast, cansament o malaltia. Ho hem fet de joves, però arriba un moment que aquesta confiança en nosaltres mateixos l’hem de transferir als metges que per alguna cosa hi dediquen el seu temps i coneixement. Per això tenim un gran sistema de salut.
Amb l’Agustí vam compartir arrencada a Ràdio Salou, temps en què començàvem en aquest món del periodisme. Cadascú va anar per camins que es van anar separant i trobant. Jo vaig tirar cap a Catalunya Ràdio i Madrid, abans d’aterrar a la tele on ell, com deia, havia anat de Tarragona a Barcelona. Recordo que vam compartir la notícia de l’acostament a la mort de l’Arcadi Oliveras, que va deixar un web per rebre l’adeu a una fi irreversible. I no cal dir que la seva empenta singular va fer que els castells a TV3 anessin associats al seu nom. Se’l trobarà a faltar a cada Diada.
I aquests dies convulsos, tots els companys de TV3 ens havíem d’anar pessigant per aquest adeu sobtat. I mira que ja sabem que algun dia deixarem de ser a la terra, s’acabarà aquesta vida, però costa tant acceptar com ens canvien certs adeus, els nostres adeus.