Després de les grans imposicions per la força en les darreries del franquisme, molts artistes de totes les disciplines deixaven escrites i pintades els seus sentiments d’impotència i ràbia. Moltes cançons compostes després d’execucions o morts a trets de la policia contra manifestants ens han deixat cançons-himnes com Què volen aquesta gent, Campanades a mort o A l’alba. Joan Miró va pintar L'esperança d’un condemnat a mort.
Ha passat sense gaire renou el cinquantè aniversari del judici conegut com a “sumari 1.001”. Quan es recorda aquell judici es vincula inevitablement a l’atemptat del president del govern, l’almirall Carrero Blanco el dia que començaven les sessions del procés judicial al Tribunal d’Ordre Públic a les darreries de l’any 1973.
La coincidència amb l’atemptat ha desdibuixat la importància d’aquell judici i el gran suport internacional als coneguts com “Los diez de Carabanchel” precisament perquè als imputats no se’ls vinculava a cap acte violent, a cap acció on s’haguessin produït víctimes. Un any i mig abans de l’inici del judici, el dia de Sant Joan s’havia detingut la cúpula de Comissions Obreres, una organització obligatòriament clandestina.
La dictadura va intentar escarmentar a tots els moviments socials, a tota la “subversió” que anava organitzant-se en els barris i en els centres de treball durant els primers anys de la dècada dels setanta.
La detenció i empresonament d’obrers que s’havien reunit per parlar de les condicions de treball en el món laboral i les condicions de vida en els barris mostrava fins a quin punt la dictadura militar temia que el poble s’organitzés. També les altes penes a què foren condemnats (20 anys de presó) mostrava fins a quin punt la dictadura militar temia que algunes persones, tot i la duresa de la censura, la persecució i les tortures, poguessin convertir-se en líders socials.
Aquell procés i les manifestacions de suport van obrir el debat que la dictadura no volia. Van obrir el debat sobre el dret de reunió i d’expressió. En altres processos la defensa de la dictadura esgrimia l’ús de la força, l’existència d’armes en els conflictes, però en el procés 1001 només se’ls condemnava per reunir-se i intentar expressar-se.
Els lluitadors clandestins contra la dictadura eren interpel·lats amb aquella sentència desmesurada i moltes altres de menor transcendència per l’exercici de drets, que en l’entorn d’aquella Espanya franquista eren considerats drets fonamentals. Encara haurien de veure i viure l’aplicació de la pena capital l’any 1974 a Salvador Puig Antich i Heinz Ches i l’any 1975 les cinc darreres condemnes de tribunals militars a tres suposats integrants del FRAP i dos suposats membres d’ETA, un d’ells executat prop del cementiri de Cerdanyola.
Aquesta setmana les germanes de Puig Antich han rebut de mans del responsable de memòria democràtica un document que acredita la ”il·legalitat i la il·legitimitat dels tribunals, jurats o qualsevol altre òrgan penal o administratiu, com els Consell de Guerra, constituïts per imposar condemnes o sancions a més de la nul·litat de les sentències i resolucions que van dictar, per ser contràries a dret i vulnerar les més elementals exigències a un judici just”
Aquesta afirmació s’ha de considerar extensible a tots els tribunals constituïts sota una dictadura imposada per les armes, perquè no tenien la legitimitat ni legalitat per dictar cap sentència i molt menys per llevar la vida a tots els que foren executats durant el franquisme.
El contingut del document entregat a la família de Puig Antich afirma el que la llei d’amnistia de 1977 no va fer. Aleshores s’extingia la responsabilitat penal dels condemnats, però no es qualificava d’il·legítims i il·legals als tribunals franquistes. Els danys foren irreparables, les vides anorreades i el dolor no hi ha cap manera de compensar-lo, però el contingut del document obre una perspectiva ‘oficial’ diferent i que agraïm.