22 de juny de 1982. François Mitterrand, flamant president socialista de França, envia una carta als mitjans de comunicació públics avisant-los que “no poden obviar l’obligació de pluralisme que els incumbeix”. Una setmana més tard, Jean-Marie Le Pen, líder del Front Nacional –un partit d’extrema dreta aleshores extraparlamentari– és el convidat en directe del telenotícies vespre de TF1, la primera cadena de la televisió francesa. Quina casualitat! Després hem sabut que Mitterrand va enviar aquesta carta a petició del mateix Le Pen, que s’havia reunit amb un dels consellers de l’Elisi uns dies abans. Els periodistes Emmanuel Faux, Thomas Legrand i Gilles Pérez ens expliquen unes quantes casualitats com aquesta al seu llibre La mà dreta de Déu. Investigació sobre François Mitterrand i l’extrema dreta.
9 de juny de 2024. Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, el partit lepenista, que ara es diu Rassemblement National (Aliança Nacional?), guanyarà les eleccions europees a França per un ample marge: els sondejos els donen al voltant d’un 33% d’intenció de vot. Els segueixen a molta distància els macronistes, amb un 16%, i els socialistes, mi-te’ls!, amb un 14%. Qui havia de dir que al país dels drets de l’home guanyarien un dia els xenòfobs, oi, Mitterrand? D’aquella pols venen aquests fangs.
12 de maig de 2024. Aliança Catalana treu dos escons al Parlament de Catalunya. Ja són aquí! Però com hi han arribat? Doncs molt fàcil: amb el suport del deep clavegueram. Només cal repassar quins dirigents polítics fa setmanes que parlen d’ells a les xarxes, interpel·lant-los, donant-los categoria pròpia. I quantes pàgines els han donat els mitjans de comunicació d’extrema Espanya, des d’El Mundo a El País. Les màquines de fang a ple rendiment; fins al rendiment final.
Ha estat sortir Ciutadans i entrar AC. Quina coincidència! ¿Dónde está la bolita? Però ara la jugada és encara més bona: promocionen un partit xenòfob que prendrà vots a l’independentisme (a Vox ja s’ha vist que no) i el fragmentarà encara més. Com més dividits, millor. Però, sobretot, com més populistes, millor. A sobre ens podran dir que som els més fatxendes de tots, perquè en tenim dos, de partits xenòfobs. I això demostra que tenien raó: som uns supremacistes de merda.
Una gran jugada, en efecte. S’ha de reconèixer. Però és jugar amb avantatge, com sempre. Amb les cartes marcades. Amb un as a la màniga. Amb els àrbitres comprats. Els àrbitres i el VAR, per si de cas. A sobre, els mateixos que han promogut això no trigaran a demanar cordons sanitaris, fent crides afectades a salvar la democràcia. Quina irresponsabilitat. I quin cinisme. Aneu a pastar fang!
L’entrada d’AC tindrà efectes desastrosos. Contaminarà la nostra vida política. Farà de crossa discursiva a tot l’espanyolisme, donant-los excuses diàries per al desprestigi i la crítica fàcil. I el més fotut de tot: faran moure l’eix de la discussió política cap a temes on abunden les solucions trivials i, per tant, errònies.
La setmana passada ens deixava el president Rigol, un home d’un gruix intel·lectual que ha deixat de ser habitual en la nostra classe política. Algú que parlava sempre de consens i convivència. En Joan ja no veurà com entra AC al Parlament. Un Parlament, per cert, d’una simetria perfecta per primera vegada: quatre partits equiparables a cada trinxera, incloent-hi una extrema dreta de cada color. Un Parlament amb els peus de fang.