Arriba el final de 2024 i milers de valencians i valencianes farà gairebé dos mesos que viuen entre el fang, la frustració, i sense solucions reals. Són ja moltes setmanes de treball incansable per intentar retornar a la normalitat, d’organitzar i coordinar brigades, d’esperar ajudes i solucions que difícilment arriben. Davant d’aquesta situació, què hem pogut aprendre?
Primer, d’aquesta catàstrofe natural el que ha resultat més catastròfic ha sigut la gestió negligent del govern de la Generalitat Valenciana, encapçalat per Carlos Mazón i el PP. Coneixem de sobres l’aparent incompetència que caracteritza els governs del PP al País Valencià i a altres indrets de l’estat espanyol, només cal recordar l’accident del metro de València el 2006 o el desastre del Prestige a Galícia el 2002. Parlem d’aparent incompetència, perquè pel que els interessa són altament competents, com és escapar de les conseqüències polítiques i penals de les seves actuacions i la corrupció, o enriquir-se de la misèria que provoquen adjudicant contractes a dit. En aquest cas, Mazón ha adjudicat quatre milions d’euros a la constructora de dos condemnats pel cas Gürtel.
Segon, l’oportunisme de la ultradreta capitanejada per Vox ha bolcat tots els seus recursos mediàtics per autoerigir-se com l’única força amb capacitat per ajudar a les afectades per acabar centrant tota la crítica al govern central del PSOE. Amb això no volem defensar el paper del govern central, que també ha tingut el seu paper dins d'aquest circ, simplement assenyalar la roïnesa de l'oportunisme polític. La mateixa roïnesa que han tingut en l'intent d'apropiació del lema "sols el poble salva el poble", tot emmarcant la tasca de les persones voluntàries en l'espanyolisme. Aquesta maniobra només pretén desviar l’atenció de Carlos Mazón i del fet que Vox formava part del seu govern quan va eliminar la Unitat d’Emergències i va augmentar el pressupost en tauromàquia. El negacionisme climàtic, la liberalització de l'economia i la mercantilització de l'habitatge, són les causes d'aquesta crisi i propostes centrals del seu projecte. Que ningú oblidi que també ells són assassins.
Per últim, i el més important, l’autoorganització de les veïnes i el paper de les estructures populars. Molt ràpidament, quan va esclatar el desastre, la solidaritat es va activar en forma de donatius i de milers de mans per treure fang i runa, rescatar persones o socórrer a aquelles que s'havien quedat sense res. Com sempre que ha aflorat la necessitat, va despertar el sentit comú empàtic i solidari amb qui ho havia perdut tot, demostrant-nos que no està tot perdut. Tot i l'individualisme imperant, tot i l'ascens reaccionari, tot i els esforços de la societat capitalista d'aïllar-nos i alienar-nos, hi ha un principi irreductible pel funcionament de les societats: les persones ens necessitem les unes a les altres. Perquè la humanitat només pot viure si és en comunitat. I és aquest principi, aquesta escletxa en la realitat que ens volen imposar, el que ens ha de permetre sortir d'aquest desastre amb més força.
L'aparició de brigades de neteja i suport a les persones afectades per la dana, va activar la necessitat de solidaritzar-se de cada cop més persones. Però aquesta necessitat, tot i exemplificar-se d'una manera tan evident les darreres setmanes, no és gens extraordinària en la nostra quotidianitat, encara que sovint se'ns amagui. Ho veiem dia a dia en els desnonaments aturats a porta per part dels sindicats d'habitatge, en l'organització sindical als centres de treball o en la tasca de col·lectius feministes i ecologistes. Són exemples que s'han anat construint amb l'esforç de milers de militants durant els anys, però que en tots ells sempre hi ha hagut el principi fonamental de la solidaritat, i en concret, de la solidaritat de classe.
Per donar resposta a una crisi com la de la dana no n'hi ha prou amb ser moltes i estar organitzades entorn d'un projecte. Per poder coordinar brigades i brigadistes, rebre donatius i transportar material amunt i avall pels Països Catalans, hem necessitat una infraestructura de suport prou gran. Entre altres que estan permetent vehicular la resposta i organitzar-la, ens trobem amb la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, que gràcies al múscul que ja tenia abans de la dana ha pogut organitzar punts de recollida arreu dels Països Catalans, organitzar brigades de treball i recollir donacions econòmiques. Només amb l’exemple dels darrers dies hem vist com la capacitat de les estructures populars ha superat la capacitat d’un Estat sencer per culpa de la seva negligència.
En definitiva, tots aquests aprenentatges ens porten un cop més a la conclusió que només organitzant-nos en clau de classe i de nació podrem combatre les ofensives del sistema capitalista i els estats espanyol i francès i poder garantir unes bones condicions de vida pel poble treballador català. Recordant les paraules de Joan Fuster: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres".