Com que la cosa pinta malament pel catalanisme parlamentari i, per tant, pinta malament pel catalanisme actual, avui farem servir el vell truc d'evadir l'actualitat fent allò que menys agrada al nostre estimat parlamentarisme: reflexionar sobre el mitjà termini. Concretament, sobre quin plantejament hauria de tenir un eventual nou catalanisme de govern respecte a les inversions estrangeres. A Catalunya, la depauperada idea que encara regna avui entre el ciutadà mitjà i tots els partits des del centreesquerra fins a l'extrema dreta és que hem de celebrar quan qualsevol empresa forana vol posar calés sobre territori català. En canvi, aquells qui posen més pegues a les inversions dels Míster Marshalls són les esquerres més seques, i ho fan per motius que costen de comprar a un quart de segle XXI.
Així com trobo que la intervenció estatal és sagrada per acostar-se a la igualtat d'oportunitats i acorralar al màxim antropològic l'explotació de l'home per l'home (sic), a mi no em trobareu atacant el mercat, al contrari, no he vist mai cap sistema millor que el de l'economia de mercat. I a la meva vintena em vaig deixar forces estalvis en bitllets d'avió per anar a visitar-ne. Conclusió: no he vist països millors que aquells basats en l'economia de mercat barrejada amb una mà visible fidel al bé comú. Per tant, la meva mirada crítica amb les inversions de capital estranger no és causada per un dogmatisme d'esquerra tronada -me'n desmarco, de la tronada-, sinó per la simple anàlisi racional de què li convé al país i als veïns.
Si mai el catalanisme, el nacionalisme (cívic?, cap problema) català, torna a tocar Govern, hauria de portar una nova doctrina econòmica a sobre. Prou celebrar la creació de llocs de treball de sectors mal pagats per poder fer titulars ben sonants, prou celebrar qualsevol inversió sense pensar en les seves conseqüències. El Govern d'ERC ens ha estat venent que l'economia va com un tiro perquè creem ocupació, però el que necessitàvem era un Govern que liderés i expliqués que crear ocupació no és garantia d'anar bé.
Liderar no és comunicar excel·lències, liderar és crear opinió de la teva corda i fer que la població te l'acabi comprant sense recordar d'on ha tret la idea, però sabent que tu la defenses. Per això quan la gent ha anat a votar se li ha enrefotut que el Govern digués, amb quaranta dades diferents, que l'economia anava bé. No, l'economia no va bé, arriben calés, però els índexs de pobresa no baixen perquè ni hi ha política redistributiva possible si creixes mitjançant sectors mal pagats que en lloc de pagar impostos els han de rebre, ni hi ha interès en llocs de treball ben pagats si acaben ocupats per classes mitjanes de fora del país. Potser que comencem a cribar, a crear una guia per dir als inversors que tu sí, però tu no: ser acrítics no ens ha portat precisament a ser el cel a la terra. I clar, a l'empresariat que se li digui “tu sí”, posar-li condicions.
Arranquem amb un exemple copamericà que va escalfar molt l'ambient i que qualsevol dia el PSC tornarà a posar sobre la taula: l'Hermitage. L'Hermitage turistificaria encara més la capital i, per tant, la descatalanitzaria. Doncs no volem aquesta inversió, fora. Per dogma ultraesquerrà? No, per nacionalisme catalanista. Un nacionalisme que es preocupa dels seus barris i de la seva identitat. Un nou catalanisme de govern ha de poder convèncer a tot aquell que estimi la nació catalana (independentment de si se sent espanyol) que s'ha de rebutjar l'Hermitage. Crear opinió. Més exemples: una gran inversió de Microsoft per la seva divisió d'IA que contracti en origen i acabi portant dos-cents expats més al Poblenou. Rebutjada. Per dogmatisme antimercat? No, per amor al país. Escolta, Microsoft, o signes que un 70% de la plantilla que contractaràs haurà estudiat a una universitat/FP catalana, o ja te'n pots anar a la terra promesa de Madrid o Màlaga: complexos els justos. Call center de servei tècnic per aprofitar que els sous de Catalunya són més baixos que els de Dinamarca i poder contractar telefonistes danesos a preu de saldo? Inversió rebutjada.
Altres exemples: cadena de botigues cannàbiques. Rebutjada. Supermercat d'horari intempestiu que només quadra balanços amb explotació laboral i dels quals ja n'hi ha molts. Inversió rebutjada. Aerolínia low cost aprofitant un dels aeroports buits o una eventual ampliació d'El Prat... si home! Només ens falta posar més passavolants a Catalunya: rebutjada sense contemplacions. Savills ens ve amb un projecte saudí de macroblocs de pisos d'alt nivell per "ajudar" amb el preu de l'habitatge: preu de sortida dels pisos 400.000 €. Re-but-ja-da, filàntrops!
Hem d'enterrar aquesta ansietat per dir a tot que sí, entendre que som un diamant mundial i, amb confiança, donar-li la forma que més ens convingui a la nostra economia. Empresa de components elèctrics que vol obrir a prop de capital de comarca. Ep! Parem màquines. Ara sí, catifa vermella i beneficis fiscals. Per què el nivell de vida dels bascos i el seu PIB per càpita és cada vegada millor que el dels catalans? Pel concert econòmic? Meeec. Resposta fàcil i incompleta. Aquest segle, els bascos ens han passat la mà per la cara perquè saben que els qui busquen beneficis econòmics no estan obligats a entendre les nacions, però que les nacions sí que estan obligades a entendre els qui busquen beneficis econòmics.