És evident que els partits polítics estan més preocupats pel control del relat que pel control de la dantesca situació que es viu al País Valencià. Que ningú s’enganyi quan algun dels dirigents implicats parla de fer ara i deixar les crítiques per a després. De manera més o menys explícita, les mútues desqualificacions ja són aquí, i s’ha de dir que en aquesta mena d’activitat els socialistes són uns mestres i els populars, mers aprenents. Aprofitar el malestar ciutadà per muntar una manifestació on semblava que sols hi hagués cartells contra Mazón no és, tanmateix, sols fruit de la seva habilitat, sinó també de la imperícia dels altres, als qui sols se’ls hi va ocórrer dir que era una maniobra dels nacionalistes catalans contra els populars. Error sobre l’error.
La batalla pel relat dona al PSOE un avantatge que s’afegeix a la manca de sensibilitat d’una consellera barrant el pas als familiars de les persones mortes; o un president massa entestat (hores i hores) en aconseguir que una periodista volgués un càrrec al qual finalment va dir no, mentre s’estava bolcant sobre la seva comunitat tota la ira dels núvols; o a un ecologisme naïf entestat a evitar la neteja d’unes muntanyes on tot va caure amb fúria sobre la plana barrejat amb l’aigua. Si bé és cert que ens entristeixen les persones desaparegudes i tristament mortes, per a la majoria el gran drama serà la destrossa material, justament la que no es podia evitar per molt que s’avisés la gent, la pèrdua de cases, cotxes, indústries, camps de conreu o material i mercaderia de tota mena, a més de la desfeta de les infraestructures de comunicació. Això hauria desaparegut igual, però es barreja amb el descontentament i sembla com si l’avís primerenc hagués hagut d’evitar aquesta pèrdua.
I aleshores apareix Sánchez, el president que ha vist esborrar-se de l’actualitat, primer amb Errejón i ara amb l’aigua, els seus casos més compromesos: Begoña, Ábalos, Koldo i tutti quanti s’esvaïen al mateix ritme en què ell esdevenia una mena de Santa Claus dels milions que volen rescabalar les desgràcies. I cada dia està fent un anunci nou amb una partida finalista que sempre serà poca... parlen també d’evitar els acomiadaments, perquè saben que front un empresari que es posarà les mans al cap amb la mesura, n'hi haurà molts més que creuran que així estaran econòmicament segurs. La misèria, un dia més enllà, quan el focus mediàtic s’aplegui sobre la següent notícia.
Ningú enfrontarà el fet que la reconstrucció de tot plegat i fer els deures que han estat pendents durant dècades tindrà un cost immens per a tothom, i que de tot el que es faci el més important i decisiu quedarà sempre per a després de les pròximes eleccions. Que ja se sap que tot en el fons va de mantenir-se en els càrrecs i fer veure que fan. Amb el precedent del volcà Cumbre Vieja, tornarem a caure en el parany? I si no és així, és que hi ha una alternativa?