Busco un partit que tingui claríssim que el diner públic surt de les empreses i que no cau del cel. A la vegada, també necessito que entengui que l’ens públic és un bé superior, i que el paper de l'administració és tan important, que, negligir-lo, executar-lo interessadament, és un fet moralment reprovable. Per tant, en la meva cerca de papereta electoral figura molt amunt trobar algú que em prometi una auditoria dels treballadors públics perquè el bé comú estigui protegit i sigui eficaç. Jo soc el primer que vull ser auditat com a interí. Em fa molta falta triar un polític que endreci l'aparell públic català i m'expliqui obertament a quins racons de l'administració hi ha més ineficàcia i malbaratament de diners públics, és a dir, poder popular llençat a les escombraries.
Cerco una opció polítca que doni prestigi al funcionariat premiant aquells qui treballen bé, però que no tingui pietat amb aquells qui es prenen la sobirania popular i l'aparell més potent dels desvalguts, l'estat, com un racó des d'on viure tranquil o com una cantonada des d'on fer proclames antimatemàtiques. Per exemple, no pots fer-li crear una renda universal a la Generalitat si no tens clar a quin univers apuntes. I no hi ha univers possible si no madures i decideixes fronteres: qui sí i qui no. Només cal empadronar-se per rebre la renda universal que projectes? Doncs llavors és evident que em prens el pèl des de la universitat i que no funcionarà mai: no vacil·lis al poder públic perquè estàs vacil·lant al poble.
Aquest partit que busco, vull també que sigui clar i diàfan sobre el model econòmic català: l'ha de voler canviar. Em cal urgentment votar a algú que entengui que el creixement poblacional de Catalunya no es pot fer engreixant-nos de gent que malviu, sinó musculant-nos gràcies a gent que ve per tenir una vida digna amb estàndards europeus. I per això no calen competències en immigració. Això vol dir, per exemple, propugnar que l'atracció d'empreses al nostre territori no pot ser acrítica i que som tan atractius que podem posar condicions: no cal ser un llepa-botes de qualsevol inversió estrangera. L'enèsima obertura d’una botiga cannàbica, supermercat 24h al costat d’un altre o forn-degustació industrial? Doncs no tens llicència, emprenedor. Somio en un partit que porti al seu programa obligar qualsevol inversió internacional a contractar mínim un 60% de treballadors que hagin passat per alguna institució educativa catalana. De res em serveix un polític que creu que entén l'economia de mercat perquè sopa amb la CECOT i xampurreja anglès, però no entén que una inversió de servei al client de Microsoft pot ser contraproduent pel seu poble si els nous treballadors són americans i alemanys contractats en origen, mentre els d’aquí ens quedem amb un pam de nas perquè l’oferta laboral no es fa ni pública.
Em fa molta falta un partit polític que sàpiga moure's amb intel·ligència dins de l'economia de mercat d'aquest segle, que sàpiga atraure empreses que elevin el salari mínim perquè són dels sectors que pertoca: l'industrial, el tecnològic, el sanitari, el bioquímic, etc. Un partit que negociï un salari mínim interprofessional específicament català, i un altre d’específicament metropolità. I apa, a fer inspeccions proactives dels negocis que tothom sap que no quadren i que són un pou de maltractes i diner negre. Necessito poder votar un partit que no em digui que la desindustrialització és un fenomen europeu i que no cal contradir-lo sinó acceptar-lo i buscar noves oportunitats amb el sol i la platja (un polític catalanista va dir això en públic aquesta mateixa setmana), quan precisament els països occidentals punters han deixat de resignar-se amb la desindustrialització i estan invertint diners públics per reindustrialitzar-se mitjançant polítiques proteccionistes estratègiques.
Necessito imperiosament com a ciutadà que hi hagi un polític que digui obertament que el sector turístic ha d'anar de baixada per ecologisme i nacionalisme, i que apliqui polítiques dures perquè la baixada sigui real. Estem trinxant el territori i important mà d'obra internacional per utilitzar-la per quatre duros a la qual li hem de pagar els serveis públics perquè si amb el que cobren no els arriba per viure tranquils, encara menys per pagar impostos per cobrir-se escola i sanitat. Per tal que als empresaris turístics no se’ls enfonsin els negocis han de pagar sous baixos, és a dir, el sector turístic està subvencionat, el paguem tots: el català mitjà paga la bicoca als empresaris turístics. Josep Maria, pagues més impostos per subvencionar i importar treballadors del turisme que per subvencionar paguetes i observatoris. O et penses que el pobre cambrer paga prou impostos per cobrir el tractament que li fan al CAP? Per tant, sí, busco una força política que s'emmerdi judicialment tancant pisos turístics decidiament, que propugni una reducció hotelera que doni un respir a la nostra aigua, un partit que proposi un trencament total de les complicitats dirigents amb el lobby turístic. Algú que estigui disposat a trobar-se un cap de cavall al llit.
Cerco uns dirigents que, també amb americana, cridin als quatre vents que no hi ha cap necessitat de tenir un premi de Fórmula1, una Copa Amèrica o un Hard Rock/Eurovegas per mesurar-nos-la amb Madrid, que aquesta absurda competició ens fa tenir gegantisme en lloc de fortalesa, i que Madrid juga a un tipus de lliga tramposa al qual no hauríem de voler jugar-hi. Anhelo una papereta d'algú que vulgui que Barcelona sigui un Zúric o un Bilbao gran, i no una macrocapital hispana que derivi en una Buenos Aires distòpica amb barris marginals per una banda, barris impenetrables d'expats per una altra i la classe baixa i mitjana de nadius expulsats a la tercera corona de l'àrea metropolitana. Un partit que li càpiga al cap que l'economia de mercat hi entén d'estratègies i no només de tirar més diners a la màquina escurabutxaques. I sí, que els polítics actuals ens vulguin continuar fent créixer mitjançant porcs i purins també és una estratègia de merda, mai més ben dit. Necessito uns representants que ajudin econòmicament als nostres pagesos a transicionar al secà allà on el clima apreta, i posin molins i plaques on no facin nosa, que tampoc és física quàntica. No a tot, no. Sí a tot, tampoc.
Em manquen parlamentaris que no tinguin complexos a l'hora de crear lleis de protecció als arrelats -independentment del seu origen- i negociar amb els espanyols i els europeus tota mena de lleis per cuidar i fixar als locals, entesos com el teixit social que aguanta aquest país. Vull algú que trenqui el tòpic i d’entrada ens tregui de sobre tots els especuladors amb passaport de fora del mercat únic europeu, i, que a més, negociï per Catalunya l'excepció danesa de la UE que permet que a certes zones de Dinamarca només els arrelats puguin comprar propietats. No em fa cap por el proteccionisme de l’economia de mercat, aneu a acomplexar a un altre. De què serveix voler construir més si tant com construeixis, tant com t'ho omplirà el mercat internacional perquè tenim la capital de moda mundial? Vull un partit que sense complexes digui als inversors immobiliaris: se us ha acabat la golden visa i la ganga de la barra lliure, sigueu persones físiques o jurídiques només podreu tenir set propietats i per accedir a la compra necessitareu 10 anys de padró al país. Una formació política que entengui que, de què serveix posar topalls al lloguer si no filtres als candidats per anys de padró? El lloguer se l'endurà el nou treballador de Microsoft que acrediti una nòmina de 3.500€ per molt que pagui els impostos a Honolulu o es beneficiï de la llei Beckham. I mentrestant, els ciutadans metropolitans compartint pis amb l’edat d’anar pel segon fill.
Em fa moltíssima falta una força política que no sigui un refregit d’aquells que porten ocupant els marges del catalanisme des de fa sis anys, aquells que des dels mitjans et venen metafísica indepe o declaracions d'independència amb frases de Paulo Coelho fi de Colacao. Una força que m'expliqui com s'ho farà perquè els nous catalans tinguin contacte amb la catalanofonia, i com farem que el rebentadíssim "sistema català de reproducció" d'Anna Cabré (un dia en parlarem bé) no sigui només una teoria declarativa que comença a insultar a la realitat. Em fa molta, molta, molta falta un partit que admeti que als instituts metropolitans on s’hauria d’aplicar el “sistema català de reproducció”, els professors que treballen els usos del català són la raresa i són els profes "muy catalanes"; un partit que reconegui amb sinceritat que el tal sistema de reproducció només es pot tornar a engegar si, de bona gana, famílies, alumnes i administració creen nous grups on es treballin els usos lingüístics entre alumnes. I això, evidentment, requereix una doble xarxa perquè tens un segment de la població en contra -també professors- de treballar els usos lingüístics a les escoles. Busco un partit que lluiti ferotgement per rebentar la injustícia actual on esdevenir catalanoparlant depèn del teu codi postal.
I per acabar, vull una papereta que no culpi als nouvinguts en general i als magrebins en concret dels nostres mals (ves què pebrots els hi expliques a ells!), sinó que treballi perquè tothom pugui viure amb seguretat, també les dones que trien un camí que als religiosos no els agradi, aplicant-se decididament l'ús de la força democràtica si fa falta, i fent-la present comunicativament perquè els primers interessats en què tots els racons del país siguin segurs són els barris populars avui plens de nouvinguts. Estem al segle de la sobredosi de les pantalles, combatre les pors dels ciutadans no es fa només brandant estadístiques fetes a mida o notícies del The Guardian.
Sembla que demani molt, però en el fons no demano tant. Després de l'amnistia i després que els marges rebotats del procés hagin intentat tornar a entrar a les institucions, algun dels partits parlamentaris adoptarà aquestes lògiques o bé en naixerà algun altre per ocupar aquest espai. Any amunt, any avall, crec que s'acosta la fi del postprocés. 2026, potser?
Cerco una opció polítca que doni prestigi al funcionariat premiant aquells qui treballen bé, però que no tingui pietat amb aquells qui es prenen la sobirania popular i l'aparell més potent dels desvalguts, l'estat, com un racó des d'on viure tranquil o com una cantonada des d'on fer proclames antimatemàtiques. Per exemple, no pots fer-li crear una renda universal a la Generalitat si no tens clar a quin univers apuntes. I no hi ha univers possible si no madures i decideixes fronteres: qui sí i qui no. Només cal empadronar-se per rebre la renda universal que projectes? Doncs llavors és evident que em prens el pèl des de la universitat i que no funcionarà mai: no vacil·lis al poder públic perquè estàs vacil·lant al poble.
Aquest partit que busco, vull també que sigui clar i diàfan sobre el model econòmic català: l'ha de voler canviar. Em cal urgentment votar a algú que entengui que el creixement poblacional de Catalunya no es pot fer engreixant-nos de gent que malviu, sinó musculant-nos gràcies a gent que ve per tenir una vida digna amb estàndards europeus. I per això no calen competències en immigració. Això vol dir, per exemple, propugnar que l'atracció d'empreses al nostre territori no pot ser acrítica i que som tan atractius que podem posar condicions: no cal ser un llepa-botes de qualsevol inversió estrangera. L'enèsima obertura d’una botiga cannàbica, supermercat 24h al costat d’un altre o forn-degustació industrial? Doncs no tens llicència, emprenedor. Somio en un partit que porti al seu programa obligar qualsevol inversió internacional a contractar mínim un 60% de treballadors que hagin passat per alguna institució educativa catalana. De res em serveix un polític que creu que entén l'economia de mercat perquè sopa amb la CECOT i xampurreja anglès, però no entén que una inversió de servei al client de Microsoft pot ser contraproduent pel seu poble si els nous treballadors són americans i alemanys contractats en origen, mentre els d’aquí ens quedem amb un pam de nas perquè l’oferta laboral no es fa ni pública.
Em fa molta falta un partit polític que sàpiga moure's amb intel·ligència dins de l'economia de mercat d'aquest segle, que sàpiga atraure empreses que elevin el salari mínim perquè són dels sectors que pertoca: l'industrial, el tecnològic, el sanitari, el bioquímic, etc. Un partit que negociï un salari mínim interprofessional específicament català, i un altre d’específicament metropolità. I apa, a fer inspeccions proactives dels negocis que tothom sap que no quadren i que són un pou de maltractes i diner negre. Necessito poder votar un partit que no em digui que la desindustrialització és un fenomen europeu i que no cal contradir-lo sinó acceptar-lo i buscar noves oportunitats amb el sol i la platja (un polític catalanista va dir això en públic aquesta mateixa setmana), quan precisament els països occidentals punters han deixat de resignar-se amb la desindustrialització i estan invertint diners públics per reindustrialitzar-se mitjançant polítiques proteccionistes estratègiques.
Necessito imperiosament com a ciutadà que hi hagi un polític que digui obertament que el sector turístic ha d'anar de baixada per ecologisme i nacionalisme, i que apliqui polítiques dures perquè la baixada sigui real. Estem trinxant el territori i important mà d'obra internacional per utilitzar-la per quatre duros a la qual li hem de pagar els serveis públics perquè si amb el que cobren no els arriba per viure tranquils, encara menys per pagar impostos per cobrir-se escola i sanitat. Per tal que als empresaris turístics no se’ls enfonsin els negocis han de pagar sous baixos, és a dir, el sector turístic està subvencionat, el paguem tots: el català mitjà paga la bicoca als empresaris turístics. Josep Maria, pagues més impostos per subvencionar i importar treballadors del turisme que per subvencionar paguetes i observatoris. O et penses que el pobre cambrer paga prou impostos per cobrir el tractament que li fan al CAP? Per tant, sí, busco una força política que s'emmerdi judicialment tancant pisos turístics decidiament, que propugni una reducció hotelera que doni un respir a la nostra aigua, un partit que proposi un trencament total de les complicitats dirigents amb el lobby turístic. Algú que estigui disposat a trobar-se un cap de cavall al llit.
Cerco uns dirigents que, també amb americana, cridin als quatre vents que no hi ha cap necessitat de tenir un premi de Fórmula1, una Copa Amèrica o un Hard Rock/Eurovegas per mesurar-nos-la amb Madrid, que aquesta absurda competició ens fa tenir gegantisme en lloc de fortalesa, i que Madrid juga a un tipus de lliga tramposa al qual no hauríem de voler jugar-hi. Anhelo una papereta d'algú que vulgui que Barcelona sigui un Zúric o un Bilbao gran, i no una macrocapital hispana que derivi en una Buenos Aires distòpica amb barris marginals per una banda, barris impenetrables d'expats per una altra i la classe baixa i mitjana de nadius expulsats a la tercera corona de l'àrea metropolitana. Un partit que li càpiga al cap que l'economia de mercat hi entén d'estratègies i no només de tirar més diners a la màquina escurabutxaques. I sí, que els polítics actuals ens vulguin continuar fent créixer mitjançant porcs i purins també és una estratègia de merda, mai més ben dit. Necessito uns representants que ajudin econòmicament als nostres pagesos a transicionar al secà allà on el clima apreta, i posin molins i plaques on no facin nosa, que tampoc és física quàntica. No a tot, no. Sí a tot, tampoc.
Em manquen parlamentaris que no tinguin complexos a l'hora de crear lleis de protecció als arrelats -independentment del seu origen- i negociar amb els espanyols i els europeus tota mena de lleis per cuidar i fixar als locals, entesos com el teixit social que aguanta aquest país. Vull algú que trenqui el tòpic i d’entrada ens tregui de sobre tots els especuladors amb passaport de fora del mercat únic europeu, i, que a més, negociï per Catalunya l'excepció danesa de la UE que permet que a certes zones de Dinamarca només els arrelats puguin comprar propietats. No em fa cap por el proteccionisme de l’economia de mercat, aneu a acomplexar a un altre. De què serveix voler construir més si tant com construeixis, tant com t'ho omplirà el mercat internacional perquè tenim la capital de moda mundial? Vull un partit que sense complexes digui als inversors immobiliaris: se us ha acabat la golden visa i la ganga de la barra lliure, sigueu persones físiques o jurídiques només podreu tenir set propietats i per accedir a la compra necessitareu 10 anys de padró al país. Una formació política que entengui que, de què serveix posar topalls al lloguer si no filtres als candidats per anys de padró? El lloguer se l'endurà el nou treballador de Microsoft que acrediti una nòmina de 3.500€ per molt que pagui els impostos a Honolulu o es beneficiï de la llei Beckham. I mentrestant, els ciutadans metropolitans compartint pis amb l’edat d’anar pel segon fill.
Em fa moltíssima falta una força política que no sigui un refregit d’aquells que porten ocupant els marges del catalanisme des de fa sis anys, aquells que des dels mitjans et venen metafísica indepe o declaracions d'independència amb frases de Paulo Coelho fi de Colacao. Una força que m'expliqui com s'ho farà perquè els nous catalans tinguin contacte amb la catalanofonia, i com farem que el rebentadíssim "sistema català de reproducció" d'Anna Cabré (un dia en parlarem bé) no sigui només una teoria declarativa que comença a insultar a la realitat. Em fa molta, molta, molta falta un partit que admeti que als instituts metropolitans on s’hauria d’aplicar el “sistema català de reproducció”, els professors que treballen els usos del català són la raresa i són els profes "muy catalanes"; un partit que reconegui amb sinceritat que el tal sistema de reproducció només es pot tornar a engegar si, de bona gana, famílies, alumnes i administració creen nous grups on es treballin els usos lingüístics entre alumnes. I això, evidentment, requereix una doble xarxa perquè tens un segment de la població en contra -també professors- de treballar els usos lingüístics a les escoles. Busco un partit que lluiti ferotgement per rebentar la injustícia actual on esdevenir catalanoparlant depèn del teu codi postal.
I per acabar, vull una papereta que no culpi als nouvinguts en general i als magrebins en concret dels nostres mals (ves què pebrots els hi expliques a ells!), sinó que treballi perquè tothom pugui viure amb seguretat, també les dones que trien un camí que als religiosos no els agradi, aplicant-se decididament l'ús de la força democràtica si fa falta, i fent-la present comunicativament perquè els primers interessats en què tots els racons del país siguin segurs són els barris populars avui plens de nouvinguts. Estem al segle de la sobredosi de les pantalles, combatre les pors dels ciutadans no es fa només brandant estadístiques fetes a mida o notícies del The Guardian.
Sembla que demani molt, però en el fons no demano tant. Després de l'amnistia i després que els marges rebotats del procés hagin intentat tornar a entrar a les institucions, algun dels partits parlamentaris adoptarà aquestes lògiques o bé en naixerà algun altre per ocupar aquest espai. Any amunt, any avall, crec que s'acosta la fi del postprocés. 2026, potser?