El triple salt mortal de Junts de la confrontació al peix al cove no acaba de rutllar. Carles Puigdemont no està content de com van les coses, ho ha dit en compareixença davant la premsa a Brussel·les i també al consell nacional del seu partit: “així no podem continuar”. Com va escriure Ferran Casas, s’ha demostrat que el cobrament per avançat són els pares, i un any després d’investir Sánchez el català no és oficial a Europa ni se l’espera, Puigdemont continua a l’exili, i hi ha més policies amnistiats que no independentistes. En les altres carpetes de l’acord d’investidura –finançament i solució al conflicte– no consta tampoc cap avenç. Un balanç molt pobre per aquells que se’n reien de les presumptes preses de pèl del PSOE a ERC i anunciaven l’arribada dels autèntics professionals de la negociació amb Madrid.
Els nervis de Puigdemont són comprensibles, però el president a l’exili hauria de posar les coses en perspectiva i aplicar-se una mica de la indulgència que li va negar a ERC quan els republicans sostenien en solitari l’estratègia de la negociació. A Sánchez se li ha d’exigir el compliment íntegre dels acords –només faltaria–, però al mateix temps ser conscient que aquest compliment, si es produeix, representa un salt històric: clau de la caixa dels impostos, competències integrals en immigració, gestió integral de Rodalies, català oficial al Congrés i a la UE. Des del punt de vista dels tempos, sembla raonable que calgui una legislatura sencera per arribar-hi, encara més si es té en compte que el PSOE no portava res d’això en el seu programa i li costa vendre-ho fins i tot al seu propi electorat, sotmès al bullying patriòtic de la caverna mediàtica.
Totes les desconfiances en Sánchez són justificades, però al mateix temps totes les possibilitats d’assolir més autogovern a través de la negociació passen per ell, perquè des que Vox és un actor rellevant el PP no pot tornar al Majestic sense arriscar la seva hegemonia en el camp de la dreta. L’independentisme només té dues opcions: o la via unilateral a la independència assajada a l’octubre del 17, amb els riscos ja coneguts, o una via gradualista de conquestes progressives, gens èpica i plena de contradiccions, que reforci la nació a l’espera de temps millors, amb el PSOE com a únic interlocutor possible. Tenint en compte que s’ha perdut la majoria a Catalunya i, per tant, la via unilateral ja no té ni l’aritmètica a favor, no sembla molt intel·ligent deixar descarrilar la via gradualista tot just començar. Cap fred i a jugar.