És molt interessant, i preocupant -potser més preocupant, de fet-, que l'arrencada del nou govern espanyol hagi desencadenat el record de tragèdies passades, com si es tractés de la madalena de Proust. Tots els que han passat anys criticant la Llei de Memòria Històrica perquè, suposadament, reobria antigues ferides, han trigat un nanosegon a apel·lar a la imatgeria guerracivilista en quant han vist que, sense que hi poguessin fer res, s'albirava un govern de coalició d'esquerres.
Han tornat a parlar de comunistes, han ressuscitat el concepte de Front Popular, i en casos inefables com els de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han pronosticat cremes de convents pels carrers d'Espanya (començo a pensar que Díaz Ayuso aspira a ser una nova Esperanza Aguirre, exercint de cap de l'oposició de facto i depassant, per tant, les seves estrictes funcions de presidenta autonòmica. Ja ho anirem veient).
De totes aquestes remembrances hist/ò/è/riques, crida molt l'atenció la de l'Església. D'alguns significatius representants de l'Església. Quan el bisbe de València, Antonio Cañizares, demana "resar per Espanya en aquesta hora crucial i d'emergència", no està gaire lluny de la Carta Col·lectiva que els bisbes van fer al juliol de 1937 per justificar el cop d'Estat franquista contra la República.
Cañizares és l'exponent més extremat dels bisbes conservadors -en el seu moment va acusar l'independentisme de generar odi i, per tant, ser incompatible amb el cristianisme-, però no és l'únic que ha rebut de mala gana ostentosa el govern Sánchez-Iglesias. El president de la Conferència Episcopal, Ricardo Blázquez, s'ha confessat "inquiet" i demana estar "alerta". No sé si és la mena d'opinions que es demanen a un jerarca d'una institució, en principi, separada de l'Estat. Ni tampoc sé si és gaire cristià, la veritat.
En el rerefons d'aquesta alarma mal dissimulada del clergat hi ha la por a perdre alguns dels privilegis que havien recuperat amb els governs del PP, com per exemple que l'assignatura de religió tingui pes en la mitjana acadèmica. El nou executiu es planteja que torni a ser una mena d'opció complementària. També podrien acabar-se les subvencions a escoles que segreguin per sexe. Un altre assumpte pendent és la regulació de totes les possessions que l'Església va absorbir durant el període franquista, quan exercia com una registradora de la propietat al mateix nivell que l'Estat. Ressabis del passat, poc justificables en un Estat laic, suposant que es vulgui que l'espanyol ho sigui de debò.
Han tornat a parlar de comunistes, han ressuscitat el concepte de Front Popular, i en casos inefables com els de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han pronosticat cremes de convents pels carrers d'Espanya (començo a pensar que Díaz Ayuso aspira a ser una nova Esperanza Aguirre, exercint de cap de l'oposició de facto i depassant, per tant, les seves estrictes funcions de presidenta autonòmica. Ja ho anirem veient).
De totes aquestes remembrances hist/ò/è/riques, crida molt l'atenció la de l'Església. D'alguns significatius representants de l'Església. Quan el bisbe de València, Antonio Cañizares, demana "resar per Espanya en aquesta hora crucial i d'emergència", no està gaire lluny de la Carta Col·lectiva que els bisbes van fer al juliol de 1937 per justificar el cop d'Estat franquista contra la República.
Cañizares és l'exponent més extremat dels bisbes conservadors -en el seu moment va acusar l'independentisme de generar odi i, per tant, ser incompatible amb el cristianisme-, però no és l'únic que ha rebut de mala gana ostentosa el govern Sánchez-Iglesias. El president de la Conferència Episcopal, Ricardo Blázquez, s'ha confessat "inquiet" i demana estar "alerta". No sé si és la mena d'opinions que es demanen a un jerarca d'una institució, en principi, separada de l'Estat. Ni tampoc sé si és gaire cristià, la veritat.
En el rerefons d'aquesta alarma mal dissimulada del clergat hi ha la por a perdre alguns dels privilegis que havien recuperat amb els governs del PP, com per exemple que l'assignatura de religió tingui pes en la mitjana acadèmica. El nou executiu es planteja que torni a ser una mena d'opció complementària. També podrien acabar-se les subvencions a escoles que segreguin per sexe. Un altre assumpte pendent és la regulació de totes les possessions que l'Església va absorbir durant el període franquista, quan exercia com una registradora de la propietat al mateix nivell que l'Estat. Ressabis del passat, poc justificables en un Estat laic, suposant que es vulgui que l'espanyol ho sigui de debò.