Tots aquests partits, tertulians i comptes de Twitter que pronuncien "Constitució Espanyola" a cada frase farien bé de repassar-la de tant en tant, no fos cas que se’ls oblidés algun article. Per exemple, el 47. Us el detallo: "tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord a l'interès general per impedir l'especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics".
Tant clar com obert, com va ser en el seu moment la Constitució, per voluntat explícita dels redactors (que després hi hagi hagut una clara intenció de tornar-la rígida, ja és una altra historia). I, tanmateix, només cal fer una ullada als carrers de qualsevol ciutat per advertir que molta gent viu en la inconstitucionalitat permanent. I no cal limitar-se als sense sostre, que per definició no tenen ni un habitatge indigne (terribles les imatges d'aquesta setmana d'una dona que vivia al carrer, a Barcelona, i a qui la guàrdia urbana pren i llença a un camió-contenidor la roba i el matalàs). Podem parlar dels milers de desnonats que ni la mediació d'algunes autoritats municipals aconsegueix salvar, de les persones forçades a compartir habitatge amb coneguts o desconeguts, o de les filles i fills de les classes mitjanes que mai podran tenir ni la meitat de les condicions amb què han viscut els seus pares.
El mercat immobiliari està desbocat, això és una evidència. Si no, com expliquem que hi hagi qui estigui llogant una habitació del seu pis per 900 euros al mes? O balcons! Les pujades desmesurades de preus demostren que la llei de l'oferta i la demanda no funciona quan tractem amb un bé de primera necessitat. Per això hi ha ciutats, a Europa, que han imposat topalls, i per això és esperançador que el ministre José Luis Ábalos anunciés aquest dimecres que abans de l'estiu impulsaria una mesura per intervenir el mercat a les zones més afectades.
És una lluita difícil, perquè al davant hi ha, no pas els petits propietaris que lloguen dos o tres habitatges, sinó els famosos fons voltors, de titularitat difusa. El decret d’habitatge de la Generalitat, que obliga precisament aquests grans tenidors a oferir lloguer social abans de desnonar ningú, topa amb resistències fins i tot en el terreny judicial (el cas del Bloc Llavors, del Poble-Sec, a Barcelona). Però aquesta és la seva feina, tant del Govern espanyol com del català, una feina primordial, que potser no permet grans lluïments ni grans convocatòries de càmeres i fidels, però per a la qual, també, els ha votat una part important de l’electorat. Una feina, ja ho sé, que no resol el conflicte polític, però que és una obligació de servidors públics. I que la Constitució imposa.
Tant clar com obert, com va ser en el seu moment la Constitució, per voluntat explícita dels redactors (que després hi hagi hagut una clara intenció de tornar-la rígida, ja és una altra historia). I, tanmateix, només cal fer una ullada als carrers de qualsevol ciutat per advertir que molta gent viu en la inconstitucionalitat permanent. I no cal limitar-se als sense sostre, que per definició no tenen ni un habitatge indigne (terribles les imatges d'aquesta setmana d'una dona que vivia al carrer, a Barcelona, i a qui la guàrdia urbana pren i llença a un camió-contenidor la roba i el matalàs). Podem parlar dels milers de desnonats que ni la mediació d'algunes autoritats municipals aconsegueix salvar, de les persones forçades a compartir habitatge amb coneguts o desconeguts, o de les filles i fills de les classes mitjanes que mai podran tenir ni la meitat de les condicions amb què han viscut els seus pares.
El mercat immobiliari està desbocat, això és una evidència. Si no, com expliquem que hi hagi qui estigui llogant una habitació del seu pis per 900 euros al mes? O balcons! Les pujades desmesurades de preus demostren que la llei de l'oferta i la demanda no funciona quan tractem amb un bé de primera necessitat. Per això hi ha ciutats, a Europa, que han imposat topalls, i per això és esperançador que el ministre José Luis Ábalos anunciés aquest dimecres que abans de l'estiu impulsaria una mesura per intervenir el mercat a les zones més afectades.
És una lluita difícil, perquè al davant hi ha, no pas els petits propietaris que lloguen dos o tres habitatges, sinó els famosos fons voltors, de titularitat difusa. El decret d’habitatge de la Generalitat, que obliga precisament aquests grans tenidors a oferir lloguer social abans de desnonar ningú, topa amb resistències fins i tot en el terreny judicial (el cas del Bloc Llavors, del Poble-Sec, a Barcelona). Però aquesta és la seva feina, tant del Govern espanyol com del català, una feina primordial, que potser no permet grans lluïments ni grans convocatòries de càmeres i fidels, però per a la qual, també, els ha votat una part important de l’electorat. Una feina, ja ho sé, que no resol el conflicte polític, però que és una obligació de servidors públics. I que la Constitució imposa.