El cas Begoña Gómez ha mig emmascarat el cas Errejón, però quelcom semblant havia succeït quan les turbulències de Sumar per les malifetes del seu portaveu van mig esborrar la notícia del congrés celebrat per Junts el passat cap de setmana a Calella. Recordem, però, que en ell el seu nou president i sempre líder Carles Puigdemont ha proclamat el desig de la formació de tirar pel dret en el tema de la independència mentre reclamava i aspirava també a ocupar la centralitat de l’espectre polític català. És possible tot a la vegada? La fórmula per reactivar un més que decebut electorat entorn la idea d’una Catalunya independent pot esperar, en tot cas, si del que es tracta, en aquest com en els dos altres parits catalans principals, ERC i PSC, d’eixamplar la base per aconseguir l’objectiu.
Què vol ser Junts? Perquè no sé si és compatible voler ser partit on s’aixopluguin tots els independentistes amb esdevenir aquell on, d’acord amb l’estil i estratègia de l’antiga Convergència i Unió, tinguin cabuda els catalanistes, el més o menys sobiranistes, i els independentistes, ja tinguin tots ells un biaix lliberal, un més social cristià o fins i tot socioliberal (també dit, Campuzano i Trias s’autoqualifiquen, d’esquerres) Ja s’encarregaran els opositors de dir que el partit s’arrenglera a la dreta, cosa que, vist des de la perspectiva dels fets, pot ser més cert a partir d’aquest congrés d’afirmació i redreçament.
Junts ja és conscient de l’espai polític deixat orfe per la formació a partir de la implosió d’aquella joint-venture d’èxit armada per Jordi Pujol i Duran i Lleida. També ERC i PSC han estat conscients abans, i és des d’aquesta perspectiva que s’han de contemplar les seves respectives aproximacions a exconvergents i exdemocristians. Aquesta és l’oportunitat on es dona suport a Antoni Castellà o el seu Demòcrates per continuar sobrevivint, però no és més que la versió juntaire del que el PSC ha fet amb Ramon Espadaler i UDC i amb les clicades d’ullet a representants del món exconvergent.
Poden, però arribar a representar la centralitat catalana propostes que es diuen d’esquerres, per què el seu marc mental les identifica amb el bo? O poden ser centrals les propostes que continuen dient que la col·laboració de Catalunya amb la resta d’Espanya és traïdoria amb les essències pàtries (tot i que després ho facin!)? La qüestió no és si volen conquerir la centralitat (que fora la moderació d’un discurs alternatiu al seu). La qüestió és si, excepte pel fet de l’enorme buit actual en el carril del centre, poden realment ocupar-lo.