"Tallar carreteres no ajuda absolutament en res". Amb aquestes contundents paraules, Ada Colau confirmava el gir brutal del seu projecte polític. "No oblidem mai qui som ni d'on venim", deia l'eslògan que va il·lusionar milers de persones, no només a Barcelona, sinó al món sencer. Tres anys més tard només queda això: un eslògan.
Veníem de les assemblees però avui les decisions les prenen set persones a l'ombra. Érem els que sabíem que la mobilització era fonamental per aconseguir canvis polítics, però avui desconfiem de qui es mobilitza. Veníem de ser perseguits i castigats per rebel·lar-nos, però avui assumim el marc criminalitzador de qui veu en tota acció extrainstitucional una amenaça. Érem els que estàvem rodejant el Parlament, però avui condemnaríem l'acció. Veníem de tallar carreteres en defensa de la sanitat però avui considerem que tallar carreteres "no ajuda".
Estem a les portes d'un nou cicle electoral i el xantatge està assegurat: "què prefereixes? La Barcelona del Xavier Trias o d'Ada Colau", oblidant que les aspiracions de les places i les assemblees no era ser una mica millor que Xavier Trias. Fa anys que la gent va sortir al carrer a dir "no ens representen", referint-se als pitjors però també als menys dolents.
Les paraules d'Ada confirmen que el seu projecte polític ja només aspira a ser el mal menor. Avui ja no s'okupa, sinó que s'ocupa. S'ocupen despatxos, s'ocupen vells aparells de partit, s'ocupen subvencions per pagar deutes amb La Caixa, s'ocupen càrrecs per "quadres" i es preocupa de mantenir el poder il·lusori d'un bastó de comandament teledirigit pels que han manat sempre, molt lluny de les assemblees. I s'apropa, inexorablement, el dia en què en una plaça cridarà un "no ens representen" dirigit també als que cridaven això mateix fa uns anys a pocs metres dels despatxos que avui ocupen. O potser es cridarà des d'un carrer tallat.
Veníem de les assemblees però avui les decisions les prenen set persones a l'ombra. Érem els que sabíem que la mobilització era fonamental per aconseguir canvis polítics, però avui desconfiem de qui es mobilitza. Veníem de ser perseguits i castigats per rebel·lar-nos, però avui assumim el marc criminalitzador de qui veu en tota acció extrainstitucional una amenaça. Érem els que estàvem rodejant el Parlament, però avui condemnaríem l'acció. Veníem de tallar carreteres en defensa de la sanitat però avui considerem que tallar carreteres "no ajuda".
Estem a les portes d'un nou cicle electoral i el xantatge està assegurat: "què prefereixes? La Barcelona del Xavier Trias o d'Ada Colau", oblidant que les aspiracions de les places i les assemblees no era ser una mica millor que Xavier Trias. Fa anys que la gent va sortir al carrer a dir "no ens representen", referint-se als pitjors però també als menys dolents.
Les paraules d'Ada confirmen que el seu projecte polític ja només aspira a ser el mal menor. Avui ja no s'okupa, sinó que s'ocupa. S'ocupen despatxos, s'ocupen vells aparells de partit, s'ocupen subvencions per pagar deutes amb La Caixa, s'ocupen càrrecs per "quadres" i es preocupa de mantenir el poder il·lusori d'un bastó de comandament teledirigit pels que han manat sempre, molt lluny de les assemblees. I s'apropa, inexorablement, el dia en què en una plaça cridarà un "no ens representen" dirigit també als que cridaven això mateix fa uns anys a pocs metres dels despatxos que avui ocupen. O potser es cridarà des d'un carrer tallat.