Ha estat un cap de setmana ple d’activitat política. ERC votava president i secretari general, el PSOE celebrava el seu 41é Congrés a la ciutat de Sevilla i el PP intentava contraprogramar amb una trobada d’electes locals a Valladolid. Com que el món no s’atura quan les formacions polítiques tenen conclaves, València s’omplia del clam de dimissió de Mazón, el president absent.
Em referiré al Congrés del PSOE perquè crec que té una gran rellevància tot i que encara no puc dir que hagi llegit totes les ponències aprovades. Sí que crec que té raó el seu secretari general reelegit, Pedro Sánchez, quan demana que les mirades al passat siguin per aprendre, no per nostàlgia. Que l’obligació dels poders públics és fer i no esperar reconeixements.
Diverses generacions de simpatitzants i militants socialistes han tingut el seu temps i el seu moment i ara les cares i les formes han canviat. Els comptes d’Instagram són imprescindibles i l’himne del moviment obrer (La Internacional) es canta amb llums electròniques, però el que és realment important és la voluntat decidida de defensar tot el que és públic i de mirar totes les qüestions referides al desenvolupament i creixement amb una òptica que permeti l’equilibri ecològic.
El que em sembla important de Sevilla és que essent conscients de la creixent potència de les forces contràries a compartir beneficis per sostenir el patrimoni comunitari que són els serveis públics, un dels pocs partits socialdemòcrates que encara governen Europa hagi fet una crida a l’esquerra.
Les reiterades apel·lacions a què la transformació del teixit productiu ha de suposar una nova definició de creixement i que s’han de combatre totes les decisions administratives que animen a continuar cavalcant sobre un model especulatiu i extractiu, és la resposta des de la política a la fosca aliança que representen els poders financers, una part del poder judicial, un determinat poder mediàtic que volen un govern de dretes que afebleixi l’estat, l’escut públic.
El discurs d’avui de Pedro Sánchez analitzat des de Catalunya li podem retreure (com sempre) la manca de concreció del que anomena l’estat compost, però no li podem retreure que no hagi estat valent a l’hora de definir la concepció de nova relació entre tenir cura del planeta i la prosperitat, fins i tot a l’hora de parlar de reindustrialització i cohesió territorial.
Li podem retreure i alguns ja ho han fet que en la ponència marc digui que el finançament autonòmic ha “de ser just i sostenible i censuri el dúmping fiscal” sense concretar la singularitat catalana, però això no és impediment per reconèixer que parla amb claredat a l’acció governamental de la dècada vinent quan exigeix un canvi de model de creixement que mitigui fenòmens cada vegada més furiosos de la natura deguts al canvi climàtic i que la mitigació i adaptació a aquests fenòmens cal que recaigui en una fiscalitat sobre els que més s’han enriquit del vell model.
Si bé el debat parlamentari i els grans acords semblen impossibles amb la polarització actual, per si algú tenia dubtes, el PSOE s’ha erigit en l’alternativa a tot el corrent conservador que amara Europa i es sentirà més forta quan Trump prengui possessió del seu càrrec de president en els Estats Units, però jo comparteixo amb ell l’esperança que la població s’adoni que les mentides, que els enganys quedin al descobert quan els toqui governar.
Ha tret de la carpeta una referència certament antiga, la de Fernando de los Rios, l’home que negociant amb Francesc Macià li va recordar la institució medieval de la Generalitat com a sistema per referir-nos al nostre autogovern; aquesta vegada per a recordar una de les seves definicions: “el socialisme és abans de res un moviment moral”