La caça i captura de suposats autonomistes disfressats d’independentistes ha estat i és encara un dels esports majoritaris pel món hiperventilat, especialment a Twitter, ara autoanomenat X. Però d’aquest esport també en tenim força practicants generant opinió en diaris digitals. Algun fins i tot ha fet el salt a la premsa de paper tradicional. Si bé és cert que, amb l’aterrament al principi de realitat per part de Junts investint Pedro Sánchez i l’assumpció fil per randa dels postulats estratègics i tàctics d’ERC, la histèria ha baixat força, hi ha un grup de persones (o de bots, que mai ho sabrem de tot) que veuen una traïció en qualsevol proposta de millora competencial. Alta traïció!
És el tot o res. Un maximalisme infantil característic d’aquells que redueixen la política a la desqualificació de l'altre des del sofà i amb el mòbil a la mà. Qualsevol petició de competències és un pas enrere. Alguns fan fins i tot l’esforç, rarament, de justificar-ho amb els incompliments dels governs de l’Estat. No els falta una bona part de raó. Però obliden una premissa elemental: un país, una comunitat autònoma o un ajuntament que s’acostuma al poder, per minso que sigui aquest, i no és exactament el cas català, sempre consolida aquest poder i n’acaba demanant més. Ni la més petita i artificial de les comunitats autònomes espanyoles ha renunciat ni a una sola competència. Tot i les campanyes de la premsa espanyola i el discurs dels partits espanyols contra la creixent demanda de descentralització.
La paradoxa és que el PSOE i PP fa anys que clamen contra un imaginari i fals esmicolament de les competències de l’estat en favor de les autonomies. Però aquests mateixos partits quan presideixen unes comunitats autònomes no només volen mantenir el sostre competencial sinó que acaben intentant apujar-lo. Altra cosa és Vox, que ha mamat d’aquest estat d’opinió tant madrileny i que n’ha fet bandera, i en el seu programa electoral proposa el retorn de competències a l’estat. Però, de moment, allà on governa no n’ha retornat cap. Encara més, amb la pèrdua de dinou diputats en les darreres eleccions espanyoles ha convertit les comunitats autònomes on governa amb el PP en el seu nou búnquer. Al capdavall, tot era demagògia.
Com més autonomia, com més apugem el sostre competencial, més ens acostem a una majoria àmplia per la independència. Quan ERC va arrancar amb l'acord d’investidura el traspàs de Rodalies, si aquest s’acaba fent i consolidant, serà un pas més de no retorn. No serà fàcil perquè, entre altres coses, aquest no comporta una recaptació autònoma, és a dir pròpia, com si és el cas dels aeroports. Per això ha calgut bastir una estratègia singular amb organismes mixtos. Si no es lliga bé, l’Estat podria fer traspassos i estrangular l’administració catalana i la qualitat i eficiència del servei, encara més! Com ara, però responsabilitzant-ne el govern català.
Tots els avenços dels governs catalans en matèria de finançament han esdevingut passos decisius per moderats que fossin i malgrat els paranys interpretatius de l’advocacia de l’estat i els posteriors incompliments.
Com va passar amb el traspàs de l’ordre públic, i especialment el del trànsit. Aquest es va produir amb el pacte del Majestic i fou rellevant, ja que, per exemple, donava accés a la Policia de Catalunya a una base de dades imprescindible. I així podríem continuar fent discurs “autonomista”. Si aquí hi afegíssim el control dels aeroports catalans, el nomenament de la planta judicial catalana, competències en immigració, seguretat social...
La prova que més autonomia és més independència es veu en la reacció dels partits espanyols, els alts funcionaris i la premsa espanyola. Cada cop que hi ha una reivindicació de noves competències des de Catalunya ho tenen claríssim. “¿Donde està el límite, cuando van a parar? ” i allò de “¡Si os damos esto, seguro que pediréis más!”. Eren les frases que més sovintejaven els negociadors espanyols quan negociàvem la reforma de l’estatut que va acabar sent ridícula després del sedàs del pacte Mas-Zapatero, del Congrés dels Diputats i del Tribunal Constitucional. També en la negociació del finançament o dels Pressupostos de l’Estat sorgeixen els mateixos comentaris. Ells voldrien acabar amb aquest debat, tancar i segellar el model per anys o per sempre. Ho tenen clar. En darrera instància, sempre queda l’article 149 de la Constitució, el de les àmplies competències exclusives que es reserven, o el mateix Tribunal Constitucional.
La il·lusió que generava el referèndum de l’1 d’octubre i la possibilitat més real de ser independents va portar a un desdeny absolut entorn els avenços competencials. Però ara, com ha defensat ERC, som en una altra fase. Cal recomençar, cal enfortir-se i recuperar la majoria social que el 3 d’octubre va sortir al carrer, l’acte més potent i majoritari, el que ens va acostar més a l’estat propi i que no vam saber gestionar. Aquesta majoria social la formen els independentistes i els no independentistes. ERC l’encerta de ple quan opta per Rodalies, ja que està treballant per a totes aquelles persones, independentistes o no, que des del Maresme, el Garraf o el Vallès, per posar tres exemples, cada matí pateixen un model ineficient, amb una desinversió galopant i una desídia sense límits en el servei. Si Rodalies acaba funcionant com Ferrocarrils de la Generalitat, qui demanarà el retorn de les competències a l’Estat?
En el moment que estem ens cal aprofitar la conjuntura espanyola per exigir traspassos i millores com fa ERC amb un finançament singular, Rodalies o serveis socials. És el camí més segur per recuperar la majoria social i tornar-hi. La resta és fum. Només cal veure el viratge de Junts, quan ha passat de negligir aquestes propostes, i fins i tot ridiculitzar-les, a assumir-les completament. Bé totes no, perquè sembla que els problemes que pateixen els treballadors, assalariats i autònoms que agafen trens el matí per anar a treballar, no formen part de les seves prioritats. Sembla que sí que ho són el Hard Rock de Tarragona o l’ampliació de l’aeroport del Prat.
Talment com el PSC quan el seu candidat vol exhibir múscul de bona gestió i només caldria recordar-li una paraula: Rodalies!
La proposta del president Aragonès contrasta la falta de projecte tant d’Illa com Puigdemont. El candidat socialista és l’immobilisme pur, un cant a una "bona gestió" que no és el seu fort. El descontrol en la compra de mascaretes durant la pandèmia n’és un bon exemple. I el president Puigdemont que ho fia tot a l’èpica del seu retorn, que no és poca cosa, però no pot exhibir propostes concretes ni un camí possible. L’actitud erràtica i el descontrol del seu partit durant aquests darrers anys posant bastons a les rodes al Govern, com ha fet amb els pressupostos o amb l’entrega a Madrid en casos com el de l’ampliació de l’aeroport, no li ho permet.