Corre aquests dies per les xarxes un titular d'entrevista feta a la líder de la dreta populista francesa, Marie Le Pen, que si més no es podria considerar d'incòmode per a molts i, fins i tot, de provocador. Efectivament, la reconeguda revista de famosos i moda, Vanity Fair -en la seva versió espanyola- publica una entrevista a la política gal·la titulant 'Podemos existeix perquè no hi ha un Front Nacional a Espanya'. Sense cap dubte, aquesta és una sentència carregada d'intencions que demostra com el sofregit d'aquests moviments populistes que han fet fortuna arran de l'última gran crisi, conté un comú denominador que els entrelliga a tots ells: el remei passa per una solució fàcil i ràpida als problemes creats per un agent global contrari als interessos d'un suposat col·lectiu homogeni. Podríem dir que aquesta seria la base que els connecta.
Le Pen diu que, si a Espanya el populisme és d'esquerres, és bàsicament perquè la pell de brau compta amb un passat totalitari que impedeix que aquests moviments puguin mostrar-se sense complexes amb el patriotisme diàfan que ella proclama sense embuts, i així de passada, justifica la seva opció normalitzadora i centrista d'una dreta nacionalista homolagable als temps moderns. El fons de tot plegat, però, no té pèrdua, Le Pen no amaga la seva simpatia i afinitat per un partit profundament antiliberal i euroescèptic que entraria dins els seus paràmetres ideològics antiglobalitzadors i de replegament mercantilista. De fet, no seria la primera vegada que a Podemos se'l relacionés per la seva vessant obrerista i proteccionista a moviments joseantonians, encara que, val a dir-ho, existeixin grans diferències de plantejament i d'estètica respecte d'aquests. Malgrat, això sí, les seves receptes econòmiques vagin a parar al mateix lloc, esclar.
En temps d'hipocresies variades i de marejos informatius, és important recordar sovint que la millora de la humanitat en tots els àmbits socioeconòmics ha estat gràcies a la globalització, a l'obertura de mercats i al capitalisme que ha permès desenvolupar i fabricar nous estris que han fet millorar superlativament el benestar de la societat. Sense llibertat econòmica i capitalització, no s'haurien pogut finançar grans descobriments tecnològics i farmacèutics. S'entén això? Però és que a més a més, en els últims 200 anys el creixement econòmic ha estat formidable i les desigualtats per contra han disminuït, igualment com la mortalitat infantil i l'analfabetisme. Tres dades són prou rellevants com per il·lustrar això que acabo d'escriure: una és que l'extrema pobresa (aquella considerada en viure amb menys de dos dòlars diaris) ha disminuït en més de 1.000 milions de persones entre el 1990 i el 2013; dues, que l'analfabetisme ha caigut des de la dècada dels 70 del 40% al 15% de la població adulta, i tres, segons l'índex Gini -el que mesura la desigualtat a escala mundial- aquesta mateixa desigualtat també ha disminuït una dècima des dels anys 90. Tot això ens demostra empíricament que en períodes de pau i d'obertura de mercats -sobretot des de la dècada dels 90- el benestar i la riquesa creixen malgrat les imperfeccions del mercat i de les traves burocràtiques que encara suportem. I, si bé és cert que la inevitable lliure competència desplaça a certs sectors industrials que s'han quedat enrere, també en fa aflorar de nous que es beneficien del comerç global.
Tornant al titular del Vanity, és fàcil d'entendre, doncs, com el populisme de dretes cerca afinitats amb el populisme d'esquerres tenint com tenen un enemic en comú. La qüestió és fer front a una globalització que espanta per diverses raons la seva parròquia electoral. Si per la dreta el problema és l'immigrant que arriba a casa nostra a prendre la feina als nacionals, per l'esquerra són els malvats empresaris globals que arruïnen la població. Si la dreta vol salvar la nació d'influències estrangeres, l'esquerra vol protegir els naturals via hiperregulacions laborals. Si per la dreta el mal és el liberalisme multicultural sense fronteres, per l'esquerra el diable és el liberalisme capitalista transnacional (encara que massa vegades el confonguin amb el capitalisme d'amiguets). I tots plegats amb diferents arguments i matisos tenen la mateixa recepta lliberticida: més pes estatal, nacionalisme econòmic, més intervencionisme i antiglobalització, és a dir, les receptes que han portat misèria i que en alguns casos han frenat el progrés d'alguns països malgrat el desarmament aranzelari que ha experimentat el món durant les últimes dècades.
En definitiva, l'extrema dreta i l'extrema esquerra són un perill per a la llibertat econòmica, la globalització, el progrés i el benestar de les persones, i les seves solucions són nocives per a la llibertat individual malgrat que ells es proclamin els autèntics defensors de la justícia social i nacional. Curiosa coincidència, oi?
Le Pen diu que, si a Espanya el populisme és d'esquerres, és bàsicament perquè la pell de brau compta amb un passat totalitari que impedeix que aquests moviments puguin mostrar-se sense complexes amb el patriotisme diàfan que ella proclama sense embuts, i així de passada, justifica la seva opció normalitzadora i centrista d'una dreta nacionalista homolagable als temps moderns. El fons de tot plegat, però, no té pèrdua, Le Pen no amaga la seva simpatia i afinitat per un partit profundament antiliberal i euroescèptic que entraria dins els seus paràmetres ideològics antiglobalitzadors i de replegament mercantilista. De fet, no seria la primera vegada que a Podemos se'l relacionés per la seva vessant obrerista i proteccionista a moviments joseantonians, encara que, val a dir-ho, existeixin grans diferències de plantejament i d'estètica respecte d'aquests. Malgrat, això sí, les seves receptes econòmiques vagin a parar al mateix lloc, esclar.
En temps d'hipocresies variades i de marejos informatius, és important recordar sovint que la millora de la humanitat en tots els àmbits socioeconòmics ha estat gràcies a la globalització, a l'obertura de mercats i al capitalisme que ha permès desenvolupar i fabricar nous estris que han fet millorar superlativament el benestar de la societat. Sense llibertat econòmica i capitalització, no s'haurien pogut finançar grans descobriments tecnològics i farmacèutics. S'entén això? Però és que a més a més, en els últims 200 anys el creixement econòmic ha estat formidable i les desigualtats per contra han disminuït, igualment com la mortalitat infantil i l'analfabetisme. Tres dades són prou rellevants com per il·lustrar això que acabo d'escriure: una és que l'extrema pobresa (aquella considerada en viure amb menys de dos dòlars diaris) ha disminuït en més de 1.000 milions de persones entre el 1990 i el 2013; dues, que l'analfabetisme ha caigut des de la dècada dels 70 del 40% al 15% de la població adulta, i tres, segons l'índex Gini -el que mesura la desigualtat a escala mundial- aquesta mateixa desigualtat també ha disminuït una dècima des dels anys 90. Tot això ens demostra empíricament que en períodes de pau i d'obertura de mercats -sobretot des de la dècada dels 90- el benestar i la riquesa creixen malgrat les imperfeccions del mercat i de les traves burocràtiques que encara suportem. I, si bé és cert que la inevitable lliure competència desplaça a certs sectors industrials que s'han quedat enrere, també en fa aflorar de nous que es beneficien del comerç global.
Tornant al titular del Vanity, és fàcil d'entendre, doncs, com el populisme de dretes cerca afinitats amb el populisme d'esquerres tenint com tenen un enemic en comú. La qüestió és fer front a una globalització que espanta per diverses raons la seva parròquia electoral. Si per la dreta el problema és l'immigrant que arriba a casa nostra a prendre la feina als nacionals, per l'esquerra són els malvats empresaris globals que arruïnen la població. Si la dreta vol salvar la nació d'influències estrangeres, l'esquerra vol protegir els naturals via hiperregulacions laborals. Si per la dreta el mal és el liberalisme multicultural sense fronteres, per l'esquerra el diable és el liberalisme capitalista transnacional (encara que massa vegades el confonguin amb el capitalisme d'amiguets). I tots plegats amb diferents arguments i matisos tenen la mateixa recepta lliberticida: més pes estatal, nacionalisme econòmic, més intervencionisme i antiglobalització, és a dir, les receptes que han portat misèria i que en alguns casos han frenat el progrés d'alguns països malgrat el desarmament aranzelari que ha experimentat el món durant les últimes dècades.
En definitiva, l'extrema dreta i l'extrema esquerra són un perill per a la llibertat econòmica, la globalització, el progrés i el benestar de les persones, i les seves solucions són nocives per a la llibertat individual malgrat que ells es proclamin els autèntics defensors de la justícia social i nacional. Curiosa coincidència, oi?